Una de les primeres accions del govern d’Ada Colau, l’any 2015, va ser signar el conegut com a Pacte de Polítiques Alimentàries Urbanes de Milà. En aquells moments, la pressió i la complicitat d’un espai mobilitzat del sector agroecològic de Barcelona, anomenat Llaurant Barcelona, va ser essencial en aquest posicionament.
Segurament vam pecar totes d’ingenuïtat. Des de fora de les institucions, hem de reconèixer que un dels problemes és el que podríem anomenar “declaracionisme”, que fa que sovint ens quedem en l’àmbit del relat. D’altra banda, la feina institucional sembla trobar-se amb molts topalls, per exemple, la manca de competències ja no legislativa sinó administrativa, la manca de finançament o les burocràcies heretades i les maneres internes de fer les coses. Quan ocorren aquestes situacions és fàcil oblidar els objectius de canvi assumits. I ens preguntem si el procés de superació d’obstacles porta a centrar-se en com presentar al públic una imatge de canvi més que a executar el canvi en si mateix. És això la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible?
El mateix Pacte de Milà desenvolupa formes d’avaluar els avenços de cada ciutat respecte al compromís signat. En qualsevol cas, si avaluem seguint les categories funcionals de polítiques públiques de Lowi, podem fer-ne un resum.
El nínxols de poder com Mercabarna o la Fira de Barcelona funcionen al seu albir, i restem a l’espera d’un veritable Consell d’Alimentació
L’Ajuntament de Barcelona ha centrat les seves accions en dos escenaris. Primer en algunes (poques) polítiques regulatives en àrees de competència pròpia com la contractació pública, però encara amb minsos resultats. Segon, en el que es coneix com a polítiques redistributives, centrades a afavorir la promoció de l’economia social, l’economia circular, el comerç local i el consum conscient. En aquest sentit, cal destacar les diferents convocatòries de subvencions que han promogut iniciatives en aquest àmbit, com “Impulsem el que fas”.
Ara bé, ha tingut menys presència en altres dos tipus de polítiques públiques que, certament, generen més conflictivitat, però que justament per això són fonamentals. Primer, encara no s’ha avançat en polítiques distributives fortes, que donin accés a avantatges a la població vulnerabilitzada pel sistema alimentari actual, clarament la pagesia i la població més exposada en una situació d’emergència com ara la pandèmia. Segon, no s’ha treballat prou a desenvolupar polítiques constitutives que redefineixin les normes o les regles sobre els privilegis. Els nínxols de poder, com ara Mercabarna, el port, l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona o la Fira de Barcelona, segueixen funcionant al seu albir i restem a l’espera d’un veritable Consell d’Alimentació –un dels punts del Pacte de Milà– que trasbalsi el cada vegada més urgent suport a la sobirania alimentària i l’agroecologia.
