Fa uns mesos, en llegir uns articles publicats en aquest mitjà sobre el camp de la salut mental, vaig sentir una punxada de tristesa i una necessitat vital de posar paraules al meu desencís. Concretament, aquells textos plantejaven la tesi que la psicologia i la psiquiatria actuen com a eines de control social que ens empenyen a “cuidar-nos” per acceptar condicions de vida nocives, tot acusant la nostra disciplina de mercantilitzar el patiment i d’oferir “solucions privades a problemes col·lectius” i bloquejar qualsevol qüestionament al sistema. Com a psicòleg, em preocupa que la legítima objecció al sistema ens porti a una desconfiança total cap a una disciplina que és el salvavides de moltes persones.
He de començar amb un exercici de sinceritat: entenc la ràbia i el recel. Els professionals de la salut mental hem de fer una autocrítica profunda per entendre per què tantes persones se senten maltractades o incompreses pel sistema. La xarxa pública és, avui dia, una ombra del que hauria de ser: ràtios impossibles i llistes d’espera que són una falta de respecte al patiment. Aquesta precarietat —fruit també d’un sistema que precaritza els seus treballadors i els resta capacitat d’acció— empeny a una tendència inercial a etiquetar els pacients impulsivament i sense context, i a receptar medicació de forma sistemàtica allà on caldria temps, intervencions psicològiques de qualitat i una mirada al context. Com pot ser que tinguem una sanitat que inverteix tots els recursos possibles en altres problemes de salut, com un càncer, però no en tractar la salut mental?
La xarxa pública és, avui dia, una ombra del que hauria de ser: ràtios impossibles i llistes d’espera que són una falta de respecte al patiment.
En aquest escenari, la relació entre psicologia i psiquiatria s’ha acabat pervertint. Actualment, el sistema públic utilitza la psiquiatria com un dic de contenció: davant la falta de mans, es redueix la intervenció, la major part de les vegades, al control farmacològic, convertint el psiquiatre en un mer gestor de receptes. Però la medicació hauria de ser, en la majoria de casos, una crossa temporal, una eina per reduir el soroll quan el dolor és insuportable i permetre que el treball terapèutic pugui començar.
L’alternativa ja la coneixem: un món de la salut mental privada que, ara per ara, és una opció de luxe reservada tan sols a qui s’ho pot permetre i que, així i tot, tampoc està exempta de pràctiques qüestionables.
En aquest sentit, quan vaig obrir el meu propi despatx, vaig decidir crear un compte professional d’Instagram per donar-me a conèixer. Va tenir un èxit moderat que em brindava una entrada regular de persones que acudien buscant ajuda. Però fa uns anys vaig decidir tancar aquest compte. Ho vaig fer aclaparat per la frivolitat que impera a les xarxes, on l’algoritme ven una “teràpia” resumida en frases motivacionals buides i paraules inventades per aconseguir clics. Hem arribat a veure campanyes de màrqueting tan poc ètiques com les d’algunes suposades influenciadores de renom venent cursos sobre el suïcidi, banalitzant el problema i frivolitzant-lo per tal de vendre més.
És així com puc dir clarament que comparteixo la crítica a la sobremedicalització, al sobrediagnòstic, a la precarietat del sistema públic i a la frivolització de la salut mental del mercat privat. Tot això dona sentit a la polèmica: sembla que el capitalisme ens porta a associar el benestar emocional com a quelcom imprescindible tan sols per poder continuar rendint. I que, per tant, la solució no està en la salut mental com a procés individual, sinó en la col·lectivitat i l’associacionisme.
El sistema ens emmalalteix, certament, però existeixen dolors que pertanyen a la història íntima de cadascú.
No puc negar que l’ajuda mútua és una de les eines més grans que tenim. Però aquí cal fer un matís: de vegades, en la crítica al sistema, ens oblidem de la persona que pateix. No tot el que ens passa és fruit directe de l’estructura social. El sistema ens emmalalteix, certament, però existeixen dolors que pertanyen a la història íntima de cadascú. Si algú veu morir la seva mare en un accident de cotxe i desenvolupa un trauma, aquesta ferida és individual i punyent. Dir-li a aquesta persona que el seu problema és “només col·lectiu” seria deixar-la sola enmig d’un naufragi emocional. Hi ha una part de la ferida que s’ha de treballar en el caliu de la consulta, i això no ens fa menys conscients del món on vivim. És com si diguéssim que, pel fet de parlar de la massacre a Gaza, no poguéssim parlar de la guerra a Síria; cada dolor necessita el seu reconeixement i el seu espai de cura.
Per això m’agradaria convidar-vos a veure com es pot continuar gestant una branca de salut mental rigorosa i alternativa. Existeix una altra psicologia, la que m’apassiona i a la qual dedico la vida. Sabem que és una disciplina jove i, per tant, imperfecta, però és una eina d’alliberament. Allà on moltes escoles veuen etiquetes i trastorns, hi ha corrents com la teràpia narrativa o la centrada en solucions que no volen fer encaixar ningú en un motlle rígid; al contrari, busquen que siguis tu qui recuperi el poder de narrar la teva pròpia vida. Aquest procés no busca que la persona s’adapti a un sistema que l’ofega, sinó que recuperi l’agència: la capacitat de tornar a decidir sobre la seva pròpia història.
Quan algú surt d’una depressió o aprèn a gestionar la seva ansietat, no ho fa per ser un millor engranatge del capitalisme, sinó per poder plantar-li cara o, simplement, exigir viure amb dignitat. Imagineu-vos quin contrasentit: ajudar a eliminar l’ansietat a qui pateix estrès laboral sense dotar-lo de la capacitat de dir “prou”. Seria com netejar una cremada sense apartar la persona del foc; al cap de quatre dies, el patiment tornaria amb la mateixa intensitat, perquè no hauríem desactivat el mecanisme que l’emmalalteix. De fet, la teràpia ben entesa no és un exercici de submissió, sinó que hauria de ser un acte de resistència radical. En una societat que ens vol productius i connectats a tota hora, aturar-se seixanta minuts a mirar de cara el propi patiment —en un refugi on està permès “no poder amb tot” i on el silenci o el plor no són vistos com una pèrdua de temps, sinó com l’inici d’una reconstrucció— és gairebé un acte subversiu.
Quan algú surt d’una depressió o aprèn a gestionar la seva ansietat, no ho fa per ser un millor engranatge del capitalisme, sinó per poder plantar-li cara.
Diagnosticar, per a aquests corrents anomenats non blaiming, no és posar una etiqueta de “normalitat”, sinó donar un nom —el que la persona senti com a propi— a un malestar perquè deixi d’amenaçar des de l’ombra. El nostre afany no és cronificar la dependència, sinó acompanyar la persona perquè pugui tornar a caminar sola tan aviat com sigui possible.
Aquesta mirada es tradueix en un compromís social real. Molts professionals mantenim places gratuïtes per a qui no té recursos i entenem que part de la nostra feina és acompanyar la gent a reconèixer que la seva ansietat pot venir d’un desnonament o de l’explotació laboral, posant les persones en contacte amb sindicats i xarxes de suport social. Fomentem els grups de suport mutu com a eines col·lectivitzadores poderoses, tot i ser conscients que hi ha processos de gran complexitat que requereixen, a més, un suport tècnic expert.
És per això que em preocupa donar ales a discursos que qüestionen la salut mental basant-se en generalitzacions a partir de males experiències individuals —del tot legítimes i que cal reparar. Això, sumat al desprestigi de la professió, obre la porta a l’intrusisme de coaches o gurús que, sense cap formació clínica, prometen receptes màgiques de felicitat.
Som una disciplina jove que ha de saber fer autocrítica i evolucionar al costat dels moviments socials.
Cal dir-ho clar: la formació en psicologia clínica no és un títol buit; és una mínima garantia d’un marc de coneixement acumulat, una ètica professional i una supervisió que protegeix la persona. Sense aquesta base, hi ha més risc de caure en estafes o pràctiques tòxiques que acaben responsabilitzant la víctima del seu propi malestar (“si vols, pots”).
En definitiva, no deixem que la crítica ferotge a la “indústria de la salut mental” ens faci oblidar l’ajuda real que la psicologia ha donat a milions de persones. Som una disciplina jove que ha de saber fer autocrítica i evolucionar al costat dels moviments socials. Perquè el benestar, companys i companyes, és un dret que hem de conquerir tant al carrer com dins de nosaltres mateixos.
