Vivim en un món ben poc atractiu. Ple de guerres (Ucraïna-Rússia, el genocidi palestí i la situació explosiva de tot el Pròxim Orient, com a més importants), conflictes territorials, violència relacionada amb el crim (Mèxic) o les neteges ètniques. Desigualtats creixents entre els països del Nord global i el Sud global, i dintre de la majoria dels països –també els més desenvolupats– entre l’1% dels més rics (oligarques?, plutòcrates?, tant li fa) i la resta de la població, especialment els més vulnerables. L’espasa de Dàmocles de la crisi climàtica, que dia a dia va empitjorant i que ens porta a un conflicte definitiu entre les actuacions de l’home i la natura, com es pot comprovar en els creixents desastres (naturals o causats per les actuacions humanes) que provoquen mort i destrucció. I el creixement continuat de l’extrema dreta a tot el món, un fenomen que s’aprofita dels problemes de la gent, del caos i de la por per créixer, i que ell mateix genera pànic.
Segons la nova “Enquesta de Condicions de Vida” de l’IDESCAT, el sistema capitalista en què vivim ens empeny cap a una desigualtat cada vegada més distant entre persones riques i pobres
Així, per exemple a Catalunya les dades són clares. Segons les que ens proporciona la nova “Enquesta de Condicions de Vida” (ECV) de l’IDESCAT, 2025, el funcionament del sistema capitalista en què vivim ens empeny cap a una desigualtat cada vegada més distant entre les persones riques i les persones pobres en risc d’exclusió social. El 33,8% de la població menor de divuit anys (infants i joves) es troba en risc de pobresa i, per tant, en risc creixent d’exclusió social. El 29,8% dels llogaters estan en risc de pobresa, cosa que demostra com l’habitatge s’està convertint en un factor generador de desigualtats. El 25% de les dones catalanes es troben en situació d’exclusió social. El 45% de la població catalana amb nacionalitat estrangera viu en risc d’exclusió social. Segons dades de l’IDESCAT de 2023, un 46% de les famílies de la societat catalana tenien dificultats per arribar a final de mes.
Un informe molt recent de la Intersindical constata que el conjunt de la gent treballadora perd poder adquisitiu any rere any, i el quantifica: el salari mitjà brut que perceben els treballadors catalans ha tingut una pèrdua de 56.000 euros acumulats des de 2004 a 2023; les causes són prou conegudes, retallades, congelacions salarials, augment del cost de la vida (aliments, energia, habitatge…), a conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme, els serveis de baix valor afegit i l’especulació immobiliària. Tot això, per cert, amb la inestimable col·laboració dels sindicats del consens molt ben subvencionats per les administracions públiques, que a l’Estat espanyol són CCOO i UGT.
Tot això, per cert, amb la inestimable col·laboració dels sindicats del consens molt ben subvencionats per les administracions públiques, que a l’Estat espanyol són CCOO i UGT
Pel que fa a la crisi climàtica, a Catalunya, en poc temps, hem viscut un gran tall elèctric (també a la resta de la península); han caigut pedregades, més grans i més intenses de l’habitual, que han perjudicat molt els nostres pagesos de la fruita, la vinya o els cereals; s’ha passat d’una sequera d’anys amb els pantans sota mínims a estar, alguns, massa plens. I en altres contrades hi ha hagut grans incendis, importants inundacions (com la DANA al País Valencià) i altres tipus de desastres naturals. Les característiques comunes a tots aquests fenòmens són el seu caràcter imprevist, la seva magnitud, gravetat i capacitat destructiva. Cada dia es fa més difícil diferenciar entre les diferents estacions de l’any; per posar només un exemple, quan ara fa poc hi va haver les pluges que varen emplenar els pantans, en plena primavera al Maresme varen sortir alguns fredolics (o fredelucs), un bolet propi de ben entrada la tardor o, fins i tot principis d’hivern.
I mentrestant, que fan els polítics europeus (deixem de banda ara les bogeries i les batzegades de Trump), on cada cop té més incidència l’extrema dreta, no tant per mèrits propis, diria, com per la manca d’alternatives atractives per la gent per part dels partits tradicionals de dretes (el partit Popular Europeu) com d’“esquerres” (els Demòcrates i Socialistes Europeus), i també evidentment els Liberals, els Verds, i almenys una part –important– del batibull dels autoanomenats “The Left”. Doncs, la prioritat d’aquests polítics (amb l’excepció d’una part de “The Left”) ara mateix, tant a Europa com als seus respectius països és l’augment de la despesa en la indústria armamentística. L’armamentisme, que és diferent de la defensa. El keynesianisme armamentista en termes econòmics. O sigui, gastar més i més en armes, és a dir, en destruir vides i, en conseqüència, menys i menys en les urgents i imprescindibles transició ecològica i justícia social que són necessàries per a la continuïtat i la millora de la vida de la majoria de la gent i de la vida de la natura i del planeta.
I el que és còmic, si no fos tràgic, d’aquesta política armamentística és que es vol justificar pel perill que significa Rússia per a Europa, començant a conquerir països europeus
I el que és còmic, si no fos tràgic, d’aquesta política –que ens recorda una mica, amb diferències evidents, a la d’abans de les guerres mundials– és que es vol justificar pel perill que significa Rússia per a Europa, ja que, diuen els que la defensen, l’objectiu dels russos, i de Putin en particular, és començar a conquerir països europeus, començant per l’est. Un dels politòlegs més importants del món, el nord-americà John Mearsheimer ha argumentat a bastament i amb molta contundència contra aquesta hipòtesi que considera totalment no realista. Cosa que no vol dir, que tenint en compte la nova política dels Estats Units d’Amèrica en l’actual període Trump II, els països europeus, particularment els més importants, i davant d’una Europa que no funciona com a tal, no hagin de millorar la seva defensa –que no vol dir armamentisme. Però, en cap moment han d’oblidar que els reptes més rellevants que tenim al davant són, repeteixo, la transició ecològica i la justícia social. Sempre, evidentment, que es cregui que el més crucial és la vida digna de la majoria de la gent i la vida de la natura i del planeta.
Tanmateix, no sé si els que pensem això estem en el nostre millor moment. Com a exemple, i no és que jo tingui la solució, de veritat no es pot fer res, realment efectiu, per evitar el genocidi dels palestins? Per evitar la bogeria de Netanyahu i el seu govern, amb el suport dels Estats Units i també el de molts països europeus, sigui actiu (venent-los armes o reprimint gent que es manifesta contra Israel) o passiu (amb un silenci esgarrifós)?
