Daniel Noboa, el jove hereu de la principal fortuna de l’Equador, fa dos anys que assumeix la presidència de la república. Com prèviament van intentar els seus predecessors, a mitjan setembre va decidir que l’estratègia per al desenvolupament econòmic del país implicava eliminar els subsidis al combustible. Des de fora, pot semblar una decisió puntual, poc significativa. Però a l’Equador, aquesta mesura genera l’encariment automàtic de serveis i productes que són bàsics per als sectors populars: transport públic, alimentació, inputs agraris, etc. En termes reals, suposa l’increment de la pobresa de la població estructuralment empobrida.
És significatiu que sigui un Noboa qui vegi la necessitat d’establir aquestes mesures de contenció pressupostària, considerant que la seva poderosa família, la més rica del país, està acostumada a rebre els beneficis de les polítiques econòmiques dels governs de torn. Per exemple, l’acord de lliure comerç entre l’Equador i Europa de 2016 va establir que la banana equatoriana podria continuar entrant a Europa sense aranzels. Cal indicar que la banana és la principal rúbrica de la dinastia Noboa. En contraprestació, l’acord suposa el sacrifici d’altres sectors productius com el lacti a petita escala.
A l’Equador, eliminar els subsidis al combustible, genera l’encariment automàtic de serveis i productes que són bàsics per als sectors populars
Una part significativa dels sectors populars afectats per l’increment del preu del combustible són indígenes. La seva resposta sol ser ràpida, extensa i organitzada. Des de 1990, dirigida per la Confederación de Nacionalidades Indígenas de Ecuador (CONAIE), la principal organització indígena del país, aquesta població planteja la seva oposició a través del que denomina (i la bibliografia acadèmica, aixecaments indígenes). Consisteix a col·lapsar indefinidament l’activitat econòmica del país mitjançant diverses estratègies com tallar la xarxa viària, prendre els carrers de les principals ciutats o tancar les indústries més significatives. Per a això, la CONAIE sol comptar amb la participació d’altres entitats socials indígenes i no indígenes.
Entre altres mesures dirigides a què les classes populars carreguin amb els costos de la pertinaç crisi econòmica, i assumint obligacions amb l’FMI, tots els governs posteriors al de Rafael Correa (2007-2017) han intentat acabar amb el subsidi als combustibles. La resposta sempre ha estat l’atur nacional conegut amb el nom de Paro Nacional. I també el resultat: coadjuvant a la caiguda del govern (Guillermo Lasso en 2023), o forçant a retirar la mesura (Lenin Moreno en 2019). En aquesta ocasió, però, el resultat no ha estat tan clar.
El president Daniel Noboa ha aprofitat la crisi de la CONAIE i el partit Pachakutik per tirar endavant les seves polítiques econòmiques
Cal dir que Daniel Noboa no ha fet el pas a cegues. Ha aprofitat la crisi de la CONAIE i Pachakutik. Aquest darrer era, fins fa poc, el braç electoral de la CONAIE. Ara és un partit cada dia més allunyat de la CONAIE i internament trencat, fins al punt que sis dels nou representants que té a l’Assemblea Nacional han estat cooptats pel govern de Noboa. Per la seva banda, la CONAIE surt d’un conflictiu procés intern que ha substituït en la presidència l’històric líder Leonidas Iza (del grup ètnic andí kichwa-panzaleo) per Marlon Vargas (del poble amazònic Achuar).
Noboa també es beneficia de la legitimitat d’haver guanyat recentment les eleccions amb una diferència més ampla de la que es preveia. A més, ha tingut l’habilitat de decretar una sèrie de mesures dirigides a compensar l’afectació de la pujada del combustible que, si bé són de dubtosa eficàcia, han afavorit la seva imatge.
En part, l’estratègia li va funcionar. Si bé la CONAIE va respondre cridant a l’atur nacional, la seva crisi es va veure reflectida en el desenvolupament de l’aixecament. Inicialment, va quedar restringit al nord de l’Equador (cantons del nord de Pichincha i, especialment, la província d’Imbabura). Posteriorment, es van incorporar províncies del centre i del sud com Cotopaxi, Loja o Azuay), i finalment també va afectar la capital, Quito, però no ha tingut la contundència dels aturs nacionals anteriors. De fet, la CONAIE va decretar la fi de l’atur el 22 d’octubre sense que s’hagi establert cap negociació amb el govern. És, però, una decisió condicional. En el moment d’escriure aquest article, es viu una situació d’impàs: el govern manté el decret que elimina el subsidi al dièsel, però sense haver arribat a un acord, i si bé la normalitat sembla haver tornat, la tensió es manté. L’agenda política i social, per una altra part, està centrada temporalment en un referèndum organitzat pel govern que se celebrarà el 16 de novembre, decidit a obrir un nou procés constitucional per substituir la Constitució del 2008.
Noboa ha fet un pas més enllà i ha decidit que l’Equador patia un conflicte intern, que els manifestants havien de ser considerats terroristes, i que calia treure un contingent militar significatiu als carrers
Tot i aturar les protestes Noboa no ha estat capaç de control de l’aixecament. Tots els governs anteriors que es van enfrontar amb aquesta eina de resistència sabien que no era possible frenar la marea humana que col·lapsa carrers i carreteres, i procuraven limitar el paper de les forces de l’ordre a tasques de contenció. Tasques de contenció que, no obstant això, no estaven exemptes de violència: tots els aturs nacionals van sumar morts i ferits de consideració. Però Noboa ha fet un pas més enllà: ha decidit que l’Equador patia un conflicte intern, que els manifestants havien de ser considerats terroristes, i que calia treure un contingent militar significatiu als carrers. Que s’ha tractat d’una política de repressió calculada ho evidencia que el comandant de l’exèrcit, el general Iván Vásconez, va prendre la decisió d’abandonar el càrrec abans de participar-hi. Finalment, es van reportar tres morts i centenars de ferits de diversa consideració. Les xarxes socials es van omplir de gravacions d’actes de violència sistemàtics i arbitraris dirigits a generar pànic, com l’escorcoll de domicilis, l’ús d’armes letals en les manifestacions, o la detenció de menors.
La violència institucional, però, no ha funcionat i l’atur nacional es va anant estenent pel país quan inicialment semblava restringit a determinats cantons del nord. I va batre tots els rècords de duració: un mes (del 22 de setembre fins al 22 d’octubre). No ha estat la repressió la que ha acabat amb l’aixecament, sinó la desorganització i l’esgotament.Cal preguntar-se per què la població indígena opta per aquest tipus d’acció reivindicativa, considerant que conformen, juntament amb la població afro-equatoriana, el sector més empobrit de l’Equador. Semblaria que aquesta situació els ha de fer especialment vulnerables a la paralització del mercat. Però no és així. De fet, tenen capacitat logística per a resistir l’afectació econòmica de l’atur. La raó és que activen mecanismes de reciprocitat. Però sobretot, a què majoritàriament són pagesos que destinen a l’autoconsum la major part de la seva producció agrària. Gràcies a això, poden sostenir una economia autàrquica durant setmanes. Sorprenentment, les classes mitjanes i altes, dependents del mercat laboral i de productes, són incapaços de suportar el col·lapse de l’economia durant tant de temps. El seguiment territorialment parcial d’aquest aixecament és el que ha permès que l’economia urbana no col·lapses, i que les classes mitjanes i altes hagin resistit més que no pas el món indígena rural.
A diferència de les classes més pobres, les classes mitjanes i altes, dependents del mercat laboral i de productes, són incapaços de suportar el col·lapse de l’economia durant tant de temps
L’actual impàs polític està ple d’incerteses. Podrà la CONAIE superar la seva crisi institucional i recuperar la confiança de les bases? Noboa haurà d’enfrontar-se a un nou aixecament per les conseqüències de l’increment dels preus? Com respondrà la societat al referèndum de novembre que es planteja com un plebiscit del govern? Veurem en els mesos vinents si la fi de l’atur nacional ha estat una pausa o una rendició.
