Entre foc, asfalt i megàfon s’ha teixit la solidaritat per Palestina les últimes setmanes. També s’han anat veient cada cop més murals, més dabke, cantades i xerrades i, sobretot un còctel d’emocions constant.
Fa uns mesos que es pot olorar més forta que mai la fragància d’un moviment europeu profundament antisionista. Les expressions de solidaritat irrompen amb força i sacsegen el “vell continent”. Malgrat la culpabilitat blanca pels precedents d’antisemitisme a Europa, un cop més, la gent decideix defensar la vida. Hem après que a Palestina s’hi juga tot?
En una entrevista, publicada a la Directa el 4 d’octubre, la doctora Yara Hawari, politòloga palestina i codirectora del mitjà Al-Shabaka, llançava un dels enunciats clau per entendre el què està en joc: “Palestina és el camp de batalla on s’està lluitant contra un nou ordre mundial d’extrema dreta”.
Els governs, partits i institucions, que s’erigeixen en guardians d’una suposada moral “drets-humanista”, solen utilitzar la categoria terrorista per distingir què mereix empatia i què pot ser exterminat
Malgrat l’entramat d’interessos i complicitats entre governs, empreses i diplomàcies, Palestina és al centre de tot. No és estrany veure que cada vegada que la causa palestina guanya espai amb discurs propi a l’opinió pública, apareix un nou “acord de pau” liderat per l’imperialisme ianqui per tornar a desplaçar-la, per reduir-la a un conflicte manejable dins els marges dels paràmetres occidentals.
Enmig d’aquest embat solidari, trobam una de les victòries més clares: la del relat. L’eslògan “Del riu fins al mar” ha esdevingut un nou paradigma polític des d’on pensar Palestina. Superam el marc dels dos estats per avançar a un nou camp de lluita anticolonial.
No obstant això, sempre n’hi ha que intenten capitalitzar aquest esperit disruptiu i desplegar eines discursives per imposar unes narratives d’acord amb el marc mental de l’ocupant. En altres paraules, equiparar el genocidi al terrorisme o la guerra amb l’ocupació colonial en són alguns exemples.
Els governs, partits i institucions, que s’erigeixen en guardians d’una suposada moral “drets-humanista”, solen utilitzar la categoria terrorista per distingir què mereix empatia i què pot ser exterminat sense miraments. Amb el llenguatge fred de la seguretat i la lluita contra el terror, s’imposa una jerarquia moral que deshumanitza la resistència i justifica la violència colonial. En nom dels drets humans es justifica la guerra; en nom de la pau s’anul·la la solidaritat. Aquesta és la perversió d’un discurs humanitari que, en comptes d’activar consciència, serveix per domesticar-la.
Amb el llenguatge fred de la seguretat i la lluita contra el terror, s’imposa una jerarquia moral que deshumanitza la resistència palestina i justifica la violència colonial
Per això és realment preocupant i vergonyós continuar reproduint, després de tot, la hasbarà sionista (maquinària propagandística d’Israel) i assenyalar que les accions de resistència —fins i tot la lluita armada per l’alliberament— són terrorisme. És el sionisme qui, precisament, empra aquest relat per justificar la seva “autodefensa”, empresonar líders polítics i esquerdar l’alliberament nacional palestí. Per assaltar la flotilla, per prohibir les sis entitats palestines de cooperació l’octubre de 2021, per demonitzar la UNRWA o criminalitzar el moviment BDS.
La lluita per l’alliberament és lletja, dura i dolorosa, però molt pitjor és la violència d’estar sotmès a una potència colonial i genocida. Ningú defensa la mort, sinó la vida; ningú defensa la matança, sinó el dret a sobreviure. Des de la terra del confort i el benestar, el judici és fàcil i la moral comuna lloable. Però sota un setge brutal, una ocupació miserable i una neteja ètnica sistemàtica, la puresa moral esdevé un luxe.
Si volem estar al costat del poble palestí, i no davant seu, fer reflexions polítiques transformadores és imprescindible.
