Plou. I plou prou bé. La pluja és un respir per a la terra assedegada. És esperança pels arbres, l’herba, els rius i tots els camps on encara aguanti alguna cosa. La pluja hauria de ser també una petita pausa pels qui treballem al sector primari perquè quan plou poca feina es pot fer a fora i, per tant, acaba essent més o menys com un dia festiu.
Abans de tenir el meu ramat, quan anava a ajudar a altres cases recordo que quan plovia força, deixàvem el bestiar arreglat al corral i acompanyava el pastor a fer un got de vi, o bé fèiem collars de fusta, o simplement sèiem a xerrar tot mirant la pluja.
Ara plou i no puc seure a mirar la pluja perquè tinc feina davant l’ordinador. Fer de pagès i intentar seguir el ritme del primer món és una epopeia. Empesos per la productivitat i la rendibilitat, la pagesia ha abandonat progressivament les maneres de fer dels nostres avantpassats i l’explotació agrària diversificada ha tendit a l’especialització i la intensificació. Fer diners per sobreviure: pagar crèdits i anar tirant.
‘Pagesia’ ho engloba tot: els pastors i la indústria porcina, els qui fan horta ecològica, qui té quatre hectàrees de vinya, però també especuladors de la PAC o mà d’obra semiesclava collint maduixes
Però la paraula pagesia és molt gran i a dins hi caben mil realitats. De tota la vida en una sola paraula hi hem apilonat tota la gent que tenia a veure amb el conreu o el bestiar. Des de qui anava a jornal i no tenia sinó les seves mans i el seu treball, fins a propietaris o grans terratinents amb les mans fines sense durícies. ‘Pagesia’ ho engloba tot també avui: els pastors i la indústria porcina, els qui fan horta ecològica, qui té quatre hectàrees de vinya, però també especuladors i vividors de la PAC o mà d’obra semiesclava collint maduixes o alvocats. Quina classe social som, la pagesia, si som alhora explotats i explotadors? Si som els qui tenen i els qui no? Què tenim en comú, a banda de participar de la producció d’aliments?
Plou, però segurament plou massa poc. Cada vegada que parlo amb pagesos (i aquí quan dic pagesos penso en explotacions agràries de pocs treballadors on tot queda a casa) no sento laments sinó més aviat un catastrofisme gairebé apocalíptic. No hi ha pas alarmisme en les seves paraules sinó resignació: qui aguantarà després d’aquesta sequera? Qui aguantarà amb un clima caòtic? Qui aguantarà la pressió de parcs eòlics i solars i línies de molt alta tensió? Amb una societat indiferent? Amb una administració que sembla ser-hi només per fiscalitzar? Direm pagesia a les quatre macro empreses que comprin la terra cremada per especular? Direm pagesia a fàbriques de ciment on es faci menjar amb màquines? A les multinacionals que –ja– controlen el mercat mundial d’aliments?
Ja se sap que en aquestes feines es treballa de sol a sol, però és significatiu que alguns historiadors calculen que abans de la industrialització a pagès es treballaven menys de cent cinquanta dies l’any
En els dies de pluja ja no seiem a mirar-la. Papers, comandes, vendes, factures, trucades. Hem de ser a tot arreu: l’obrador, la gestoria, etc. Ja se sap que en aquestes feines es treballa de sol a sol, però és significatiu que alguns historiadors calculen que abans de la industrialització a pagès es treballaven menys de cent cinquanta dies l’any. És un càlcul discutible, però hi ha consens en el fet que avui en dia treballem més dies i de manera més intensiva. El temps i les hores d’abans es regien amb un tempo més pausat per tots els estaments socials d’això que en diem a pagès. Potser tot plegat fos simplement l’adaptació al temps de la natura. I potser voler-lo adaptar a la vida moderna ens ha dut a l’abisme i a l’autoexplotació, amb jornades de dotze hores set dies la setmana o l’explotació d’altres. Si el valor de cada mercaderia el determina el treball que s’empra en la seva obtenció, avui el menjar hauria de ser un tresor.
Plou, almenys aquí. No sé què passarà els mesos vinents, però mentre tinguem aigua per abastir el turisme sembla que la sequera serà suportable. Si els camps es moren, el mercat, àvid, ens proveirà de menjar i del que calgui. Vingui d’on vingui i a costa del que sigui. En aquest model de societat on vivim si la pagesia és només un sector econòmic l’explotació agrària familiar –petita i mitjana– desapareixerà.
No controlem el temps, la sequera o les tempestes. I potser, és clar, això vol dir que no controlem tots els mitjans de producció. Jornalers del sol i la pluja i els dies llargs
Aquesta pagesia petita i mitjana que als Països Catalans sovint té la terra, les eines i les mans aspres. Treballadors precaris i alhora empresaris: controlem els mitjans de producció. Però no controlem el temps, la sequera o les tempestes. I potser, és clar, això vol dir que no controlem tots els mitjans de producció. Jornalers del sol i la pluja i els dies llargs. De les abelles i altres pol·linitzadors. De la saó, de la terra.
I en aquesta dependència els camps i els ramats fan paisatges resistents al foc capaços d’alentir o frenar incendis. Paisatges bonics a la mirada humana i paisatges diversos i variats que són hàbitat de tantes espècies animals i vegetals. Mil·lennis de contracte recíproc, en una mena de simbiosi on la naturalesa i les persones som una mateixa cosa movent-se conjuntament. Però al capitalisme del segle XXI aquestes històries queden fora del contracte econòmic que regeix les nostres vides i el mercat no perdona.
Plou, i potser serà poc. O potser plourà massa. Avui és Primer de Maig i treballem, perquè només tenim les nostres mans.
