Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'escola de totes

A inicis de juliol es tancava a l’Estat francès un curs escolar ben particular, com a arreu del món. I a finals del mes d’agost n’iniciàvem un de nou, ple de dubtes i de preocupacions. Al llarg dels mesos de confinament, la tasca dels docents ha estat molt criticada i al punt de mira de molts retrets, des dels més materialistes (hem seguit cobrant tot el sou sense fer res) fins als més politicofilosòfics (segons els quals no estàvem a l’altura de la situació i no sabíem estar a l’altura del nostre paper federador de la comunitat). D’un estat a l’altre, arreu del món, les decisions referents a la continuïtat de les classes, el retorn a les aules o no i sobretot en quines condicions, sembla que han estat un dels punts més debatuts en la gestió de la crisi sanitària, més enllà del mateix tema sanitari.

Sense cap mena de dubte, no es pot comparar el que ha passat al sud i al nord de l’Albera, ja que a l’Estat Francès, des del primer dia de confinament, l’ensenyament públic va oferir, sobretot per a la mainada de maternal fins a CM2 (5è de primària), un servei d’acollida per a tots els fills i filles de personal sanitari o de personal que no havia deixat de treballar. Aquest punt de partida va permetre en un primer moment escapar-nos de les crítiques que altres docents han rebut per no fer guarderia. Al contrari, en un primer temps el missatge que va córrer va ser que els pares empatitzaven amb els mestres, ja que el confinament els permetia entendre les dificultats del quotidià estudiós dels seus fills.

A l’Estat francès, des del primer dia de confinament, l’ensenyament públic va oferir un servei d’acollida per a tots els fills i filles de personal sanitari o de personal que no havia deixat de treballar

Però fos quina fos la decisió dels governs referent a l’obertura de les escoles, va quedar clar que era una decisió de la jerarquia que els centres escolars havien d’acatar molt sovint en unes situacions complicades, amb informacions contradictòries i molt pocs mitjans, prenent decisions complexes i responsabilitats desmesurades que al final no han resultat ser tan dolentes, però que en el moment no semblaven gens evidents. I d’això se n’ha parlat poc, i sobretot molt menys que de la suposada poca feina i implicació dels docents, que estan al capdavall de la jerarquia.

Les crítiques que ens han arribat ens han de fer reflexionar molt sobre la importància que donem a l’ensenyament, i en particular al públic, i posar els punts sobre les is pel que fa a les tasques pròpies o no dels docents.

Primer de tot, l’escola no és una guarderia. O, si més no, des de l’esquerra no s’hauria de reclamar que fos un espai indispensable per poder anar a treballar o descansar els pares quan no podem (que a tots ens passa). Aquesta no hauria de ser la funció de l’escola que reivindiquem. Perquè si caiem en això, acabarem acceptant que l’escola siguin quatre parets buides però ben vigilades.

Des de l’esquerra no s’hauria de reclamar que l’escola fos un espai indispensable per poder anar a treballar o descansar els pares quan no podem (que a tots ens passa)

En segon lloc, el rol comunitari de les escoles és i ha de ser reivindicat. I cal reivindicar uns serveis mínims. Però no cal caure en la generalització del paper fet pels docents en el seu quotidià. I sobretot, cal reivindicar que el paper de cohesió de barri, de comunitat, ha de ser compartit i s’ha de cuidar reivindicant mitjans a l’Estat. Els professors, per molta bona fe que hi posin, no poden ser assistents socials, informàtics, mediadors socials o psicòlegs familiars; tot i que sempre fan una miqueta de tot això. I per molt que molts donessin suport als nens que patien tancats en pisos, no era la seua tasca.

Però, sobretot, ara que els ànims s’han anat calmant i sembla que tot torna a una certa normalitat, ens tocarà defensar més que mai el paper de l’ensenyament públic i no deixar que ens desmuntin totes les propostes pedagògiques que s’havien desenvolupat gràcies a anys de feina: grups verticals i treball cooperatiu, sortides fora de l’aula, fora del col·legi o fora de l’Estat. Intercanvis reals amb altres escoles i no només virtuals, manipulació de material pràctic, optatives barrejant grups i classes diferents, i un llarg etcètera.

Perquè la realitat és que a Perpinyà, quan ja fa tres setmanes que hem tornat a classe, ja queda ben poc de les distàncies de seguretat entre alumnes. Més de 400 nens desplaçant-se cada hora, compartint taula, passadís i temps de pati. Mascaretes mal posades i adolescents amb una ànsia per treure-se-la comprensible. La neteja de les aules i el material reduïda i un personal de neteja desbordat. Dificultats notables per ensenyar una llengua o fer música quan no es veuen ni els llavis del professor ni els de l’alumne. Viatges suspesos.

I haurem de tenir clar que aplaudir personal sanitari i reclamar un ensenyament de qualitat són dues cares de la mateixa moneda. No ens podem limitar a celebrar els herois d’una pandèmia i criticar-ne uns altres, sinó que hauríem de reclamar de forma unànime que sanitat i ensenyament han de ser uns pilars bàsics garantits per l’Estat.