Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'Estat espanyol vulnera els drets sanitaris de les persones preses

La legislació vigent a l’Estat espanyol ordena al poder executiu transferir les competències sanitàries dels centres penitenciaris –actualment dependents del Ministeri de l’Interior– a les comunitats autònomes, per així oferir un servei de qualitat i igualitari a totes les persones. A dia d’avui, només Catalunya i el País Basc han integrat les competències dins de la xarxa de salut autonòmica

 

Vicent Almela | @La_Directa

L’article 208.1 del Règim Penitenciari de l’Estat espanyol, aprovat en 1996, regula que “a tots els interns sense excepció se’ls garantirà una atenció mèdic-sanitària equivalent a la dispensada al conjunt de la població”. Des de 1986, l’administració penitenciària és l’encarregada de l’atenció primària dins de les presons –amb un equip mèdic fixe i un periòdic–, i el Sistema Nacional de Salut (SNS) s’encarrega de l’atenció especialitzada dels interns, segons els convenis fixats amb cada comunitat autònoma. Un dels problemes del model és que l’atenció primària queda en mans de la Secretaria General d’Institucions Penitenciaries (SGIP), que depèn del Ministeri d’Interior espanyol i, per tant, els serveis sanitaris es veuen limitats a criteris que depenen de convenis pressupostaris, de la seguretat del centre o de l’ordre regimental, en lloc de basar-se en criteris mèdics. Això es tradueix en què molts cops un metge ha d’obeir un superior jeràrquic –que no és sanitari, o que una plaça no es cobrisca immediatament, com ha passat recentment a la presó de Dueñas (Palència), on s’han quedat sense metge de nit durant vàries setmanes amb una població reclusa de vora 1.000 persones.

L’any 2003, en un clima de mobilitzacions socials per aconseguir un sistema de salut universal igualitari per a tothom, el Congrés espanyol aprovava la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut, que obligava el govern, entre altres mesures, a transferir els serveis sanitaris dependents d’Institucions Penitenciàries a les comunitats autònomes en un termini de divuit mesos. Passats quinz anys de l’aprovació de la llei, i després de vàries mocions presentades per diferents forces polítiques per la seva aplicació efectiva, només Catalunya i el País Basc han transferit les competències al seu sistema de salut autonòmic.

Segons Francisco Miguel Fernández, membre de l’àrea de presons de l’Asociació Pro Drets Humans d’Andalusia, “no pot ser que les competències sanitàries de cap persona depenguen del Ministeri de l’Interior, que prioritza la vigilància i la seguretat de l’Estat a l’atenció sanitària de les persones”

Des de l’Asociació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA, per les seves sigles en castellà) fa més de vint anys que es denuncia la constant vulneració dels drets sanitaris que pateixen les persones preses –que també estan reconeguts en els articles 14 i 43 de la Constitució espanyola– i que el servei mèdic dins de les presons de l’Estat espanyol, que afecta actualment més de 50.000 persones, hauria d’estar regulat per la mateixa administració sanitària que presta el servei a la ciutadania que es troba en llibertat. Segons Francisco Miguel Fernández, membre de l’àrea de presons de l’APDHA, “not pot ser que les competències sanitàries de cap persona depenguen del Ministeri d’Interior, que prioritza la vigilància i la seguretat de l’Estat a l’atenció sanitària de les persones”, i explica que està demostrat que, quan es fa la transferència de les competències mèdiques al Sistema de Salut de les comunitats autònomes, aquestes condicions milloren considerablement. Daniel Zulaika Ariestegui (encarregat de la integració de la sanitat penitenciària al sistema públic sanitari basc) explicava aquest procés de transició en unes jornades organitzades pel Defensor del Poble Andalús, celebrades l’any 2016 a Sevilla: “la integració es va realitzar en menys d’un any, funciona bé i s’adapta als objectius. Estar dins del sistema comunitari permet la participació dels professionals en les mateixes condicions laborals i ser conscients de tots els canvis i avanços que es produeixen en sanitat. És evident que és un canvi beneficiós per tota la societat i especialment per la salut de les persones”.

El doctor Antonio Lopez Burgos, membre de la Societat Espayola de Sanitat Penitenciària, explicava en les mateixes jornades que, quan les competències sanitàries dins dels centres penitenciaries depenen del SGIP, existeix una ruptura total en el seguiment mèdic a l’entrar i sortir de presó per la falta de comunicació entre les dues institucions: “Si el pacient ha rebut tractament fora del centre penitenciari, quan entri, el metge de la presó desconeixerà totalment el seu tractament i historial mèdic, i el mateix passa a l’inrevés. Tampoc es comparteix la informació entre els centres penitenciaris”. Això deriva en què malalties i infeccions greus –com el VIH, l’Hepatitis C o el càncer– no es tracten a temps i que alguns presos acaben morint, o que un pacient puga rebre diagnòstics i tractaments diferents depenent d’on es trobe. De fet, la imposició de dispensar productes farmacològics diferents dels de l’exterior –una pràctica molt comuna als centres penitenciaris– ha sigut constantment denunciat per diferents organitzacions mèdiques i declarada il·legal pel Tribunal Suprem espanyol. Segons l’opinió de López, “la voluntat política és l’única que pot canviar aquesta situació, que no explota perquè tot el que passa a les presons està tancat entre quatre murs”.

Acció en suport del pres basc Ibon Ipaguirre,  malalt de sida, l’any 2014. A causa de les mesures cautelars no va poder ser atès adeuadament | Gari Garaialde / BostokPhoto

 

El passat mes de juliol, l’APDHA presentava una nova campanya per demanar la transferència de les competències sanitàries a les comunitats autònomes -i aquest cop incloïa també un decàleg denunciant les principals vulneracions que pateixen les persones preses en termes de salut- amb l’objectiu de sensibilitzar les organitzacions que lluiten per la defensa de la salut universal i altres col·lectius que reclamen el respecte dels drets humans dins de les presons. Fernández espera que aquesta iniciativa supose “un punt inicial de debat i trobada perquè el tema de la sanitat a les presons no siga una illa dins del moviment per aconseguir una sanitat universal, i també s’incloga com a demanda dins la lluita pel respecte als drets humans dins les presons”. A banda de mesures com posar fi a les subjeccions mecàniques o oferir formacions especialitzades al personal mèdic, el decàleg també inclou “el registre de forma precisa de totes les lesions que s’observen per part del personal sanitari”, una de les demandes fetes des del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura i de les Penes o Tractes Inhumans. En 2016, a les presons de l’Estat espanyol, 259 persones van denunciar tortures, segons l’informe de la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura.

 

Les persones amb trastorns i malalties terminals, les més perjudicades

Fruit de la falta de coordinació entre el Sistema Nacional de Salut i les Institucions Penitenciàries, moltes persones diagnosticades amb trastorns mentals greus –que segons dades de la Sociedat Espanyola de Sanitat Penitenciària representarien al voltant del 8% de la població reclusa– arriben a les presons sense cap tipus de notificació per als equips mèdics, que tampoc poden accedir al seu expedient. “Aquest és un fet molt greu perquè molts cops els tanquen en primer grau o pateixen càstigs penitenciaris, com l’anul·lació de visites o subjeccions mecàniques, sense tenir en compte la seva diagnosi o estat mental”, explica Fernández, “i aquest és un altre exemple de vulneració de drets que pateixen els presos”. Segons una sentència del Tribunal Constitucional, publicada el passat mes d’agost, les persones absoltes per problemes de salut mental han de complir la mesura de seguretat en un centre psiquiàtric i no en centres penitenciaris ordinaris. Arran d’aquesta sentència, des de l’APHDA s’exigeix als jutjats que requereixin a l’administració penitenciària complir la llei perquè cap persona amb un problema de salut mental estiga privada de llibertat en un centre penitenciari, “que té un fi sancionador i no terapèutic”.

A les persones amb transtorns mentals greus “molts cops els tanquen en primer grau o pateixen càstigs penitenciàris, com l’anul·lació de visites o subjeccions mecàniques, sense tenir en compte la seva diagnosi o estat mental” explica Fernández

Una altra vulneració de drets és la que pateixen les persones amb malalties terminals, com és el cas de Carmen Badía –actualment a la presó de Zuera- o Francisco Chamorro –intern al CP Castellón I– que, tot i estar diagnosticades amb un estat avançat de càncer i rebre quimioteràpia continuen tancades dins dels centres penitenciaris sense “el dret a la llibertat condicional”, com obliguen l’article 91 del Codi Penal i el 196 del Reglament Penitenciari per aquest tipus de situacions o, si no n’hi ha, passar al tercer grau de règim penitenciari, com marca l’article 104.4 del RP “per raons humanitàries i dignitat personal”. Rosa Giménez, mare de Chamorro, que està lluitant per l’excarceració del seu fill, es pregunta: “No seria més humà excarcerar les persones malaltes perquè puguen rebre en el carrer les mateixes cures que qualsevol altre ciutadà, com exigeix la llei, que la deficient sanitat penitenciària no pot ni vol prestar-los un servei digne?”, i conclou: “No seria més humà que pogueren morir envoltats de la seua família?”.