Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una illa enmig del desert

Des de Mallorca, l’antropòleg Pau Cañellas denuncia els impactes del turisme a l’illa i el risc que suposa aquesta dependència per a l’economia


Pau Cañellas
 | @La_Directa

Quan arriba l’estiu a Mallorca sembla que l’illa s’enfonsa un pam dins la mar: la població es duplica, les carreteres que a l’hivern són transitables ara bullen amb tots els cotxes de lloguer que han sortit del seu redòs i els que han arribat del continent en vaixell, els serveis d’aigua i de corrent poden suportar els dinou camps de golf i els 800 hotels -gràcies a què es manté la xarxa hipertrofiada a la temporada baixa-, la generació de residus es duplica fins a arribar a les quasi tres tones i mitja i pega un sol que sembla que t’esclafa contra l’asfalt.

El turisme ha esdevingut el primer sector econòmic legal a escala global: aporta un 10% del producte brut mundial i un de cada dotze llocs de treball i les Balears van fer de laboratori quan, als anys cinquanta del segle passat, l’administració estatunidenca va impulsar el turisme dirigit al sud d’Europa com a mecanisme paral·lel al pla Marshall per moure divises cap a la Mediterrània nord. L’Espanya tardofranquista va ingressar al Fons Monetari Internacional el 1958 i l’any següent va posar en marxa el Pla d’Estabilització promogut pel Banc Mundial que tenia una clara prioritat: el turisme per atreure inversions de capital estranger. D’aquesta manera, les nostres illes van passar d’una economia agrària a una de serveis passant, no per una revolució industrial, sinó per una mena d’encanteri d’inversions internacionals i d’hotels que sortien com a bolets. Ara Espanya és la tercera potència global en recepció de turistes internacionals i compta amb cinc empreses turístiques transnacionals entre les trenta més grans del món. Quatre d’aquestes cinc tenen domicili a l’arxipèlag: Sol Melià, Barceló, Riu i Iberostar. Aquestes empreses tenen el seu volum principal d’operacions fora de la Mediterrània d’ençà dels anys vuitanta, quan la fi del franquisme va provocar una caiguda dels beneficis i les empreses hoteleres van buscar altres llocs on una legislació més laxa els permetés reproduir els guanys que havien conegut. El gran negoci del turisme internacional ja no era el de moure viatgers de dalt a baix amb el màxim de confort, s’havia convertit en el d’atreure i manejar el màxim volum de capital amb la mínima supervisió pública possible.

Balears van fer de laboratori quan, als anys cinquanta, l’administració estatunidenca va impulsar-hi el turisme dirigit al sud d’Europa com a mecanisme paral·lel al pla Marshall per moure divises cap a la Mediterrània nord

El problema, més enllà de la qüestió estètica, dels balcons, de l’embogit grau d’alcohol i de l’outfit, és de caràcter ecològic per la despesa de recursos que suposa i per com el turisme, que s’ha volgut vendre com a una indústria sense fums, impacta a l’ecosistema de manera dramàtica. La qüestió és a la vegada econòmica perquè arribarà un moment en què els turistes no voldran venir a una illa que sembli una soll i també perquè el turisme és molt més fràgil del que pot semblar; hi ha multitud d’escenaris que poden fer que altres indrets de la Mediterrània esdevinguin més atractius que l’arxipèlag i també perquè un model econòmic on l’únic que aportem des de les illes és el paisatge i la mà d’obra, quan necessitem importar tant els materials com els consumidors, pot fer figa per massa llocs i, si això ocorre, la crisi serà monumental.

Ara Blackstone ha comprat la Socimi Hispania i ha esdevingut el líder hoteler a l’Estat Espanyol perquè es veu que li sembla rendible el negoci dels hotels. I si al fons d’inversió li pega per pensar que és rendible construir nous hotels a Mallorca, no serà fàcil aturar-ho; estem parlant d’una de les mans més poderoses amb una capacitat de pressió enorme. Quan ens sobrevolen els voltors el diagnòstic no és gaire bo. El capital internacional a voltes fa ploure inversions sobre certes regions i els indígenes creiem que el mèrit és nostre per viure al millor indret del planeta i per ser més vius que els altres. En el món del capital, però, com en el plàstic que empràvem per folrar els llibres a l’escola, les bombolles no desapareixen, tan sols es poden moure de lloc. A Mallorca fa massa temps que tenim aquesta bombolla sobre el cap i d’enfora ja es veu l’ombra d’un al·lot amb el punxó del compàs ben esmolat.

Pau Cañellas és antropòleg