Des de l’any 2009, l’ensenyament públic a Catalunya viu instal·lat en una contradicció: la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) fixa un objectiu de finançament del 6% del PIB, però la realitat pressupostària no s’hi ha acostat mai. Aquesta distància no és menor, és el reflex d’una suposada prioritat política que no s’ha materialitzat i el símbol de les noves mobilitzacions docents.
Així doncs, resulta desconcertant que cap dels governs de la Generalitat liderats per Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès o Salvador Illa s’hagi dignat, com a mínim, a reconsiderar la viabilitat del compromís d’inversió que estableix la LEC. Al capdavall, la qüestió educativa, juntament amb l’eficiència dels serveis públics en general i l’estat del benestar en particular, sempre ha estat un dels pilars fonamentals de l’agenda de qualsevol agrupació política per una raó molt senzilla: cap ciutadà vol veure’s privat dels seus drets més essencials, entre ells l’accés a l’educació bàsica. Per tant, fins ara cap govern ha aspirat a atemptar de forma directa contra aquest dret, en part gràcies a la mobilització de diversos col·lectius al llarg dels últims anys. En canvi, sí que s’ha envestit la salut de l’ensenyament públic de forma passiva i a través de mesures reaccionàries disfressades d’avenços.
No hauria de sorprendre a ningú el fet que les conseqüències d’una inversió desigual i poc sostinguda de l’ensenyament públic perjudiqui una majoria concreta: la classe treballadora
En aquest sentit, no hauria de sorprendre a ningú el fet que les conseqüències d’una inversió desigual i poc sostinguda de l’ensenyament públic perjudiqui una majoria concreta: la classe treballadora. Espanya, i en concret Catalunya, són dos dels territoris europeus amb una presència més elevada d’educació concertada o privada. A més, en el cas català, les quotes de la concertada són les més elevades de l’Estat. Quant als centres privats, en alguns casos la quota mensual supera —i en alguns casos quasi duplica— la mitjana anual de les quotes de la concertada. Es tracta d’un sistema normalitzat i en aparent harmonia que any rere any consolida desigualtats sota el pretext de la llibertat d’elecció de les famílies respecte a l’ensenyament; un dret a priori emparat per la constitució, però fins a quin punt es pot parlar de garantia efectiva dels drets constitucionals quan una part de la població queda, de facto, exclosa d’una part de l’oferta educativa per raons econòmiques?
En aquest escenari és evident que les famílies amb més recursos tenen la llibertat d’optar a una oferta educativa més àmplia, mentre que aquelles amb recursos més limitats no poden aspirar-hi. Tot i els aparents intents per part de l’administració per reduir la segregació en centres d’aquesta tipologia, seria un error pensar que l’educació catalana és equitativa. Aquesta injustícia és doble si es considera que els centres concertats, a més de cobrar quotes a través de pràctiques coercitives, reben un gruix important del seu pressupost de l’erari públic. Per tant, l’augment del finançament de la concertada per part del govern de Salvador Illa planteja dubtes sobre fins a quin punt l’equitat en l’accés a l’ensenyament constitueix una prioritat efectiva de la política educativa actual.
Feneralment les notes de la concertada i la privada estan inflades, alhora que a la pública hi ha més honestedat professional i acadèmica per part dels docents
També seria un error considerar que aquesta desigualtat acaba a l’etapa de la secundària. A un informe de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) s’exposa que els alumnes de centres concertats i privats reben més excel·lents que aquells de centres públics a l’avaluació final del batxillerat, mentre que a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) aquests resultats excel·lents es redueixen de forma manifesta en el cas del primer grup—una diferència que no és tan acusada a la xarxa pública. La conclusió és clara: generalment les notes de la concertada i la privada estan inflades, alhora que a la pública hi ha més honestedat professional i acadèmica per part dels docents i un rendiment acadèmic similar per part de l’alumnat. La problemàtica inclou la relació clientelar associada al pagament directe per l’ensenyament, però es fa especialment visible en el fet que la nota de batxillerat, que representa un 60% de la qualificació final, condicioni l’accés a la universitat. D’aquesta manera, l’alumnat de la privada i concertada té més possibilitats d’ocupar places universitàries amb més demanda i una nota d’accés més elevada, que en el cas català i espanyol són aquelles de les universitats públiques. Unes places públiques que, a més, són les més econòmiques i accessibles per a la majoria de les famílies treballadores i aquelles més susceptibles de ser becades.
Aquest sistema és encara més cruel amb les persones migrants amb pocs recursos econòmics: lideren les taxes de repetició (duplicant la dels nadius) i d’abandonament escolar prematur, a més de matricular-se majoritàriament en estudis de formació professional que donen accés directe al mercat laboral amb una titulació professional específica. Aquesta última dada no seria alarmant si no fos perquè la majoria de les feines precàries (qualificades o no) són ocupades per persones migrants, fins i tot per titulats universitaris que no poden homologar els seus estudis per provenir de països extracomunitaris.
Una part important de la despesa pública en educació s’ha invertit en la consolidació d’una xarxa tan poc equitativa com extremadament elitista
Amb tot, els successius governs catalans des de l’entrada en vigor de la LEC no només no han fet tot el possible per apujar la inversió en educació fins al 6% del PIB, sinó que, a més a més, una part important de la despesa pública en educació s’ha invertit en la consolidació d’una xarxa tan poc equitativa com extremadament elitista i perpetuadora de desigualtats a través de la poca regularització de l’ensenyament privat, les millores de la xarxa concertada i la precarització progressiva de la pública.
Les vuit lleis educatives espanyoles des de la caiguda del franquisme no han sigut prou contundents amb la injustícia que suposa la segregació escolar per motius de classe i origen; mai s’ha plantejat un debat seriós per arribar a un acord de país per consolidar els serveis públics i, per aquest motiu, els concerts i la privatització encara són l’única solució al desbordament de l’ensenyament públic. Per desgràcia, fins i tot aquelles lleis dissenyades per part de governs considerats progressistes com la LODE (1985), la LOGSE (1990), la LOE (2006) o la LOMLOE (2022 i encara vigent) només han posat el focus en petiteses relacionades amb els concerts educatius i el finançament dels centres no públics, però en cap cas han obert la possibilitat d’encaminar-se cap a una xarxa pública única. Sense aquesta xarxa exclusivament pública i universal, en què fills de ministres, banquers i grans fortunes comparteixin aula amb els fills d’operaris, tècnics, professors o xofers, és impossible garantir la igualtat d’oportunitats. La prova està en el fet que això no ocorre i que l’ascensor social ha deixat d’existir.
Caldria posar al centre del debat l’anomalia democràtica que suposa l’existència d’una xarxa educativa triple que consolida a les elits en determinats barris, escoles, instituts
Així, el paper de les famílies i els alumnes és imprescindible per revertir la situació: els pares i mares han de confiar en els docents, ja que són els professionals que es troben a l’aula dia a dia i coneixen de primera mà les necessitats dels estudiants. Les demandes del col·lectiu docent en matèria salarial i laboral no responen a interessos particulars, més aviat il·lustren la capacitat de l’acció col·lectiva per generar millores que poden estendre’s a altres sectors; tots els treballadors mereixen treballar en millors condicions i cobrar més, sobretot quan cada vegada és més evident que aquest escenari és un luxe reservat a minories selectes i que en cap cas obeeix a criteris meritocràtics (trampós i desvirtuat terme). Per tot això, les mobilitzacions i associacions entre col·lectius de classe són més importants que mai precisament perquè és impossible deslligar l’ensenyament de la realitat socioeconòmica. Qui pot estar en predisposició d’aprendre si, per exemple, no disposa d’una llar?
Les demandes del col·lectiu docent català a les següents convocatòries de vaga han de continuar posant el focus en el respecte al marc legal de la LEC al voltant del fons destinat a l’educació, les ràtios, l’atenció a la diversitat i, per descomptat, el poder adquisitiu dels docents. Tanmateix, també caldria posar al centre del debat l’anomalia democràtica que suposa l’existència d’una xarxa educativa triple que consolida a les elits en determinats barris, escoles, instituts i, en conseqüència, a càrrecs d’empreses estratègiques, de la banca o la justícia a cop de talonari, condemnant al mateix temps a la majoria d’infants a la precarització i el rendisme més extrems. No és només una crisi educativa ni un problema de finançament. És una crisi de model públic. I l’educació n’és una de les principals palanques de transformació, potser la més efectiva.
