Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

#LleiAragonès

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat força, sobretot a les xarxes socials i a alguns diaris digitals, de l’anomenada #LleiAragonès. Estem parlant del projecte de llei de contractes de serveis a les persones (és a dir, de la major part dels serveis educatius i de formació, dels serveis de salut, dels serveis socials, dels serveis comunitaris o personals, o fins i tot del Servei d’Ocupació de Catalunya), que s’està tramitant al Parlament de Catalunya i que sembla que el Govern de la Generalitat voldria aprovar de forma imminent. La seva tramitació va ser iniciada pel conseller Romeva a la passada legislatura i ara es pilota des del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, concretament des de la Direcció General de Contractació Pública, depenent de la Secretaria General de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, a on ara s’han traspassat les seves competències.

Si es repassa la intervenció del vicepresident Pere Aragonès en el debat a la totalitat sobre el projecte de llei, o bé el que n’ha dit el ponent del grup republicà a la cambra o fora d’aquesta, es poden escatir quines són les raons principals que els porten a presentar-lo. S’ha parlat de “poder desenvolupar la directiva 2014/24/UE de la Unió Europea” o també d’adequar-se a la “Ley de contratos del sector público” espanyola. Però s’ha de dir que de cap de les dues se’n deriva l’obligació o la necessitat que el Parlament de Catalunya hagi de legislar sobre aquest tema. És més, sense ser un expert legal (i, per tant, amb el risc que això comporta), m’ha semblat que la directiva comunitària esmentada només assenyalava, per a la major part dels serveis a què es fa referència, la possibilitat (que no l’obligació o la necessitat) de regular-ne el contracte quan aquest excedís els 750.000 euros (article 4 d, article 74 i annex 14). Un llindar que no he sabut trobar en el projecte de llei catalana.

Tenint en compte que actualment la major part d’aquests serveis són oferts de forma directa per les administracions públiques, sembla lícit preguntar-se per què s’ha de fer una llei per a regular els contractes de serveis d’aquests tipus en el cas que es privatitzin

D’altra banda, s’insisteix molt en el fet que el projecte només vol establir les condicions dels contractes de les administracions i que tan sols fa referència als serveis que ja s’ofereixen externament (o sigui, els que ja estan privatitzats) i que no té per què suposar cap nova privatització. Tenint en compte que actualment la major part d’aquests serveis –que detalla molt minuciosament el projecte de llei– són oferts de forma directa per les administracions públiques, sembla lícit preguntar-se per què s’ha de fer una llei per a regular els contractes de serveis d’aquests tipus en el cas que es privatitzin, a no ser que hi hagi una voluntat (o una necessitat) de privatitzar-ne uns quants.

I això és independent del bonisme naïf que suposa, que donant un menor pes al preu a l’hora d’adjudicar el contracte (i perquè tindrà un pes màxim del 40%-30% pels de salut i no del 30%-25%, per exemple?) i un major pes a la qualitat o a les condicions socials i ambientals, que automàticament es promourà que les Pimes, les cooperatives i les empreses de l’economia social i solidària (ESS) tindran més possibilitats de guanyar els concursos. S’oblida que en una economia capitalista amb una competència despietada, les grans empreses extractives (i les seves filials) tenen més recursos de tota mena –doncs, més possibilitats– per complir aquests requisits (almenys sobre el paper) i emportar-se els contractes, quelcom que l’experiència recent ha demostrat a bastament. I que no totes les Pimes, cooperatives i ESS proporcionen unes condicions laborals adequades o compleixen amb els requisits ambientals i de qualitat que caldria.

No està de més recordar un parell de coses. En un informe especial publicat l’any passat, el Tribunal de Comptes Europeu analitzava una de les formes de privatització de serveis públics, la cooperació pública-privada (Public-Private Partnership), i encara que es referia a un tipus de serveis diferents dels d’aquest projecte de llei, en deduïa unes conclusions molt crítiques, com es pot concloure ja només a partir del seu títol: Les cooperacions públiques-privades a la UE: múltiples insuficiències i uns avantatges limitats. D’altra banda, si ens mirem les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, el 2018 quasi el 87% dels enquestats considera que els serveis públics són molt importants i més del 42% consideren que tenen la màxima importància (10 sobre 10). Al mateix temps, quasi el 28% dels enquestats consideren que els serveis públics gestionats privadament funcionen pitjor que si són gestionats de forma pública i aquest percentatge ha augmentat quasi un 9% des de 2011, mentre que un 38% diu que funcionen igual i un 23% (quasi un 8% menys que el 2011) que funcionen millor.

ERC es mou entre una socialdemocràcia que pensa que és possible reformar el capitalisme d’una forma naïf i ingènua i un social-liberalisme al que fa l’efecte que ja li van bé les fórmules de privatització

Quines són, doncs, les raons que poden explicar el capteniment en l’aprovació d’aquesta llei? M’atreviré a apuntar-ne dues. En primer lloc, crec que hi ha una raó conjuntural: en una situació de 155 camuflat, molt especialment en l’àmbit del finançament, les finances de la Generalitat han patit (i pateixen) molt i no es té clar quan pot millorar aquesta situació. En aquest context, una “solució” per sortir de l’atzucac, encara que sigui de forma provisional i conjuntural, és la de privatitzar/oferir de forma externa certs serveis que actualment es donen de forma pública. Que un cop privatitzats ja serà molt difícil que tornin a ser públics. I és possible que alguns ajuntaments o altres entitats locals que també tinguin problemes financers s’hi apuntin, en lloc de, per exemple, mancomunar els serveis i mantenir-los com a públics.

En segon lloc, crec que hi ha una raó més estructural, més estratègica, que va lligada a la ideologia i a les opcions polítiques que li corresponen. Em sembla que actualment ERC, que és qui pren la iniciativa en el govern de presentar aquest projecte de llei, es mou entre una socialdemocràcia que pensa que és possible reformar el capitalisme (el capitalisme progressista d’Stigliz) d’una forma naïf i ingènua com ja s’ha explicat abans, i un social-liberalisme (que apareix com a creixent en la cúpula del partit) al que fa l’efecte que ja li van bé les fórmules de privatització (nua i crua o en cooperació público-privada) dels serveis públics.

Perquè la qüestió és que mantenir i millorar els serveis públics requereix disposar de més recursos econòmics per a finançar-los. I el que sembla més lògic, almenys des d’un punt de vista d’esquerres, és que aquests recursos surtin d’apujar els impostos que paguen els més rics (l’1%) i les grans empreses i d’implementar una lluita eficaç contra el frau i l’evasió fiscals, que també fan principalment els més rics i les empreses esmentades. És a dir, es requereix la voluntat política d’enfrontar-se amb les elits econòmiques i socials. Però, el que ens ha demostrat l’experiència dels darrers pressupostos de la Generalitat, pilotats per ERC, és que aquesta voluntat no ha existit (i res fa pensar que això hagi de canviar pròximament), almenys en aquests últims anys entre els responsables del Departament d’Economia i Hisenda.