El curs als centres educatius dels Països Catalans s’engega amb una assignatura pendent: la millora de les condicions dels menjadors escolars. Una millor qualitat del temps de migdia, dels menús o de les condicions de treball dels equips de monitoratge són algunes de les demandes que, tant famílies com treballadores, han exigit els darrers anys.
El sector de la restauració col·lectiva al País Valencià i a Catalunya, així com el del lleure, es troba generalment externalitzat. Serunión, Intur SEHRS, Ausolan o Eurest són algunes de les grans empreses que ocupen un sector que abraça centres educatius, geriàtrics, centres de dia o altres espais relacionats amb l’atenció a persones i serveis primaris.
Tal com explicava la Directa ara fa tres anys, les grans empreses que monopolitzen el servei de menjador escolar solen formar part de grans grups empresarials. És el cas d’Intur, que forma part del Grupo Gimeno, propietat de l’empresari valencià Enrique Gimeno Escrig, acusat de tres delictes electorals i d’un delicte de falsedat documental en la trama de corrupció Gürtel. També de Serunión, del Grup Elior, una multinacional de restauració amb 25.000 restaurants repartits en quinze països; o Activa Internacional, filial de la companyia ISS i propietat del banc Goldman Sachs.
A parer de Lidón Gasull, en representació de les famílies, “les empreses ajusten els costos dels menjadors escolars al màxim, en detriment de la qualitat alimentària i de les treballadores”
La privatització del servei dels menjadors escolars té un impacte negatiu. Lidón Gasull, directora de l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’alumnes de Catalunya) assenyala que una de les principals preocupacions és en qui recau la gestió, ja que a Catalunya “l’externalització és completa, tant pel que fa al menjar com a les treballadores”. “Actualment, un 40% dels menjadors escolars són gestionats per les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA), i la resta surt a concurs públic. Però, en ambdós casos es contracten empreses externes”, assenyala la portaveu de l’aFFaC. A parer seu, això suposa l’encariment del preu dels menús: “les empreses ajusten els costos al màxim en detriment de la qualitat alimentària i de les treballadores”.
Els preus dels menús diaris dels menjadors poden variar. Així bé, els diferents territoris estipulen un màxim diari per comensal. En el cas del País Valencià el preu màxim per alumne/dia és de 4,20 euros, mentre que a Catalunya és de 6,91 euros/dia per als comensals habituals (3 o més dies a la setmana) i de 7,60 per als comensals puntuals. Segons denuncien organitzacions com l’aFFac, aquests preus suposen un cost molt elevat per a les famílies, “les quals en alguns casos es veuen obligades a prescindir del servei”.
Servei universal i gratuït
“Un dels objectius principals de les Associacions de Famílies és el d’avançar cap a un servei de menjadors universal i gratuït, que garanteixi la qualitat alimentària i que entengui el temps del migdia com una part més del procés educatiu”, reivindica Gasull. També defensa que aquest servei de menjador hauria d’estendre’s a l’educació secundària, posant fi a les jornades intensives, ja que, considera, aquestes retarden els horaris de menjar fent que moltes de les adolescents mengen soles i trenquen els hàbits alimentaris de joves vulnerables a trastorns alimentaris, entre altres.
Al País Valencià la lluita per la qualitat dels menjadors, sobretot en matèria alimentària i educativa, ha estat protagonitzada per la plataforma Escoles que alimenten. Marta Herrero, coordinadora de Justícia Alimentària a València i membre de la plataforma, explica a la Directa que la iniciativa va néixer durant la pandèmia, per part de diferents grups que ja treballaven per un canvi als menjadors escolars. Entre els membres que la componen es troben CERAI, Mensa Cívica, Justícia Alimentària o algunes associacions de famílies de diferents centres educatius.
“Ara, un 3% dels productes han de ser ecològics, mentre que un 40% han de ser fruites i hortalisses de proximitat. Nosaltres busquem que la norma siga més exigent”, explica Marta Herrero, coordinadora de Justícia Alimentària i membre d’Escoles que alimenten
Al sud dels Països Catalans les reivindicacions pel que fa a la qualitat alimentària són similars a les de Catalunya, així bé existeixen diferències pel que fa a les competències i els procediments administratius. Al territori valencià l’elecció de les empreses de càtering es fa entre el Consell Escolar i les famílies, i pel que fa a la contractació de les treballadores, malgrat que estan a càrrec de l’empresa de restauració, és l’escola qui fa la selecció. També els menús oferts queden subjectes, encara que de manera mínima, a la normativa establerta per la Generalitat.
Escoles que alimenten treballa avui dia per uns aliments més saludables i arrelats al territori. És per això que una de les seues demandes ha estat la modificació del Decret 84/2018, en el qual s’estableixen els percentatges de productes ecològics i de proximitat que han d’estar presents als menús. “El Decret marca que un 3% dels productes utilitzats per l’empresa han de ser ecològics, mentre que un 40% han de ser fruites i hortalisses de proximitat. Nosaltres busquem que la norma siga més exigent”, explica Marta Herrero. A més a més, el seguiment que es fa per comprovar que es compleixen aquests mínims és “insuficient”, segons la plataforma, que fa èmfasi en el fet que no s’exigeixen les recomanacions de la Guia de menjadors escolars 2018, ja que es tracta d’un document informatiu de caràcter no vinculant.
Des de la Plataforma insisteixen que els criteris d’elecció de les empreses solen ser econòmics, la qual cosa està estretament relacionada amb la qualitat alimentària. Vicent Falquet, dietista, nutricionista i investigador a la Universitat de València, afirma que també hi ha una relació entre la qualitat dels menús als menjadors escolars i la riquesa del barri o poble en el qual se situa l’escola. A partir de l’estudi que duu a terme sobre desnutrició infantil, ha pogut observar que els col·legis situats en barris amb rendes baixes “tenen menús escolars més pobres i preus més barats”.
Desigualtats al món rural
Una altra reivindicació és la consideració de les diferències geogràfiques. Sarai Fariñas, tècnica d’educació a CERAI, posa èmfasi en el fet que cal un estudi i diagnòstic diferent per als centres educatius de les zones rurals. Entre les particularitats d’aquestes escoles assenyala que són centres molt menuts i normalment Centres Agrupats Rurals (CRA), lluny de les ciutats, on solen estar les seus de les empreses de càtering, i això dificulta el transport i la logística.
“Aquestes condicions tenen com a conseqüència que les empreses no vulguen signar contractes amb centres tan menuts i en territoris dispersos, ja que no els resulta rendible”, matisa Fariñas. Això implica una relació de desigualtat entre els centres i l’empresa implicada, ja que “els primers perden la capacitat de negociar perquè no tenen altres opcions per cobrir el servei”, assegura.
Pel que fa a les treballadores de menjador dels centres escolars rurals, Sarai Fariñas (tècnica de CERAI) apunta que no hi ha capacitat de contractació, i que moltes vegades els ajuntaments hi deriven personal amb altres funcions
Pel que fa a les treballadores de menjador dels centres escolars rurals, Sarai Fariñas apunta que no hi ha capacitat de contractació, i que moltes vegades els ajuntaments deriven personal amb altres funcions per cobrir l’horari de migdia. Una altra particularitat és que el servei de càtering, a diferència del servei a les ciutats, es distribueix una vegada a la setmana, amb els menús de dilluns a divendres, la qual té implicacions directes en la qualitat del menjar.
“La normativa actual no contempla diferències de preu. S’estipula el mateix per als menús escolars dels pobles i les ciutats, i mentre els centres urbans arriben a tindre cert superàvit, els rurals no arriben a cobrir les despeses”, lamenta Fariñas. Malgrat que la Conselleria d’Educació cobreix una part, aquest suport econòmic “no és suficient”, i provoca que ho hagen de cobrir els ajuntaments, “els quals compten amb pressupostos molt ajustats”, postil·la.
Precarietat laboral
Més enllà de la manca de qualitat dels aliments, els menjadors escolars també amaguen una precarietat laboral. El sector de la restauració col·lectiva i el del lleure es caracteritzen per jornades laborals curtes i discontínues, sobretot en el cas de les monitores o ajudants de cuina; l’externalització dels serveis, subcontractacions i contractes de setembre a juny sense opció a vacances.
A més, és un àmbit especialment feminitzat i amb franges d’edat molt marcades. “Solem treballar gent jove que busca una feina compatible amb els seus estudis, o bé dones de mitjana edat que es dediquen a les cures de casa i busquen un treball parcial”, explica Andrea Ballesteros, membre de Menjadors en Lluita i de la Coordinadora Obrera Sindical.
Menjadors en Lluita va néixer a València al llarg del curs 2022-2023 per vindicar unes condicions de treball més justes per a les monitores de menjador. Entre les demandes principals es troben la baixada de les ràtios per monitora, la valoració del seu treball com a activitat que forma part de la comunitat educativa o millores en el conveni.
La particularitat valenciana que les treballadores siguen escollides pel Consell Escolar, però els seus contractes depenguen de l’empresa “dificulta molt fer demandes, ja que no queda clar quines són les competències de cada organisme”, denuncien tant Andrea Ballesteros com Alicia Peñalver, treballadora a menjador escolar de València.
A Catalunya les monitores dels menjadors escolars es troben dins del Conveni col·lectiu del lleure, sector molt més instaurat a aquest territori i que engloba menjadors, centres cívics, cases de colònies, etc. Laura Gené, treballadora en l’àmbit del lleure a Catalunya i membre de CGT, explica com aquest sector es barreja de vegades amb el voluntariat i les empreses se n’aprofiten.
Menjadors en Lluita demana la reducció de les ràtios per monitora, la valoració del seu treball com a activitat que forma part de la comunitat educativa o millores en el conveni
Una de les demandes principals als diferents territoris és la internalització del servei de menjadors dins de les activitats i programes educatius. Les treballadores del sector expliquen que hi ha una manca de relació amb les famílies i que es tracta d’un treball on la realitat porta a tenir diversos caps: l’escola, les associacions de famílies i l’empresa. Així mateix, és un sector amb una plantilla molt poc estable, per la qual cosa costa portar a terme canvis i lluita sindical.
“Ara mateix, el conveni col·lectiu del lleure està negociant-se a porta tancada amb el sindicat majoritari i la patronal, sense tindre en compte les treballadores”, denuncia Gené. I ha volgut recordar que les condicions laborals de les treballadores als menjadors escolars “afecten directament la qualitat del servei i l’atenció als infants”, mentre que les empreses del sector “s’enriqueixen a costa d’una precarietat molt feminitzada i que afecta, especialment, dones en edats vulnerables en el mercat laboral”.
