Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Mig segle fent sonar el timbal

L’escola d’actors i actrius més antiga de Catalunya està de celebració. El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, va fer el passat 1 d’octubre el seu cinquantè aniversari

Un fragment de 'Hàmlet' de William Shakespeare / Arxiu

Va ser l’any 1969 quan el mim Anton Font va emprendre l’aventura al districte barceloní de Sarrià i va obrir la primera escola d’arts escèniques del país: El Timbal. Cofundador de la companyia Els Joglars, Font va ser reconegut el 1976 per la Federació Francesa de Dansa i Expressió Corporal a Europa (Fedacer) com l’únic representant del mim teatral a l’Estat espanyol. Format de bracet de l’artista de fama internacional Marcel Marceau, però també al costat de l’actor i pedagog renovador Étienne Decroux –gairebé un activista del moviment i de l’expressió individual–, Font va batejar el seu projecte d’escola a Barcelona en honor a un dels instruments més comuns dels joglars medievals: el timbal. El fet és que, a més, “va emprar el mot en català quan encara estava prohibit”, assenyala l’avui cooperativista d’El Timbal, Marc Brualla.

A finals dels anys seixanta, el franquisme era a les acaballes i s’intuïa una certa obertura cultural. En aquest context, El Timbal va convertir-se en un espai que prioritzava l’expressió artística singular: “Era un espai alliberador d’emocions i sentiments. Donàvem sortida a les vocacions; és a dir, a les capacitats individuals per construir-ne la professionalització”, diu Brualla.

La seu de Portaferrissa

L’any 1989 l’entitat s’amplia i es trasllada al districte de Ciutat Vella de Barcelona, al carrer de la Portaferrissa. Mireia Font, sota la direcció d’Anton Font, va anar assumint la gestió del centre. Com a responsable de l’àrea de dansa, va ser qui donà un gran impuls al claqué; no només a l’escola, sinó a tota la ciutat. Així, durant molts anys, El Timbal va ser un dels pocs referents de formació de claqué; era un planter de l’escena de la dansa, però també de professorat.

Una de les formacions d’interpretació de l’escola |Arxiu

Al mateix temps, a l’escola es va articular la lluita social en defensa del teatre: va crear la llavor del que avui és l’Associació d’Escoles de Teatre de Catalunya (ACET), que aviat va esdevenir el punt de trobada de la comunitat educativa teatral. Un dels seus objectius va ser aconseguir que el cicle formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral esdevingués una realitat. Pioner en tot l’Estat, aquest nivell formatiu s’imparteix a El Timbal des de l’any 2015.

Després d’una sobtada pujada del lloguer, l’escola de teatre es fa cooperativa i cerca finançament col·lectiu i solidari per traslladar-se a unes noves instal·lacions

Pels volts de l’any 2000, el mim Anton Font va començar la seva retirada i va traspassar el relleu del projecte a la seva filla. Així, Mireia Font va començar a dibuixar una nova iniciativa que requeria una actualització, tant d’imatge com d’esperit. Per damunt de tot, la nova responsable va fixar-se la fita de formar un equip sòlid i cohesionat que permetés plantejar reptes de futur. No van ser anys fàcils: Marc Brualla explica que “el brillant passat innovador i de difusió d’un bon grapat de disciplines contemporànies en la formació no era suficient per conduir la nau. Calia apostar fort per donar un impuls renovador al projecte i treballar en un nou disseny de comunicació i difusió”.

I va ser així com, més de quaranta anys després de la seva fundació, El Timbal va emprendre una nova vida.

Cooperativa en defensa de la professió

L’any 2010, com tantes altres entitats ubicades al centre de la capital catalana, l’escola de teatre no pot assumir la pujada del preu del lloguer ni ajustar-se a la normativa per homologar el títol de formació professional. Com a una possible solució, es plantegen cooperativitzar l’activitat, aconseguir vies de finançament col·lectives i solidàries i cercar un nou local, aquesta vegada al carrer de Roger de Flor, ben a prop de l’Arc de Triomf.

L’equip actoral i pedagògic d’aquell moment, exposa Brualla, “exercim una gestió i governança col·lectiva i assumim com a propis els valors del cooperativisme”. Aleshores, El Timbal s’estableix com a cooperativa de treball associat (SCCL), s’integra a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) i s’associa a la cooperativa de serveis financers ètics i solidaris Coop57.

El mim Anton Font va ser l’impulsor de l’escola de teatre |Arxiu

El trasllat a les instal·lacions de Roger de Flor va requerir una inversió que es va finançar amb les aportacions de les sòcies de la cooperativa, amb el suport financer d’un préstec de la Coop57 i d’un préstec participatiu de Gicoop. “La cooperativa implementa la defensa dels llocs de treball en equip. Intentem que els treballadors s’apoderin i assumeixin gran part de les tasques. Així és com vam anar teixint un vincle de confiança entre els qui fem el projecte, fent pinya i donant-nos suport. Crear xarxa és important, som una estructura i cooperem per a un objectiu comú”, exposa Mireia Font. Cal remarcar que El Timbal dona importància a la mirada feminista. “Per naturalesa, les dones tenim la tendència a fer xarxa i grup. Necessitem la tribu i no tenim els valors del guerrer i del caçador. És evident que ens hem de buscar la vida, però no ha de ser necessàriament en solitud o fer-ho trepitjant l’altre. Es pot fer en grup i de forma col·laborativa i solidària”, comenta Mireia Font.

En l’actualitat, la gestió i governança col·lectiva del projecte recau principalment en Montse Bernad, Ricard Boluda, Marc Brualla, Mònica Cordomí i Roger Ribó. Aquest equip de la interpretació i la pedagogia té l’afany d’imaginar una manera diferent de treballar, de concebre l’ofici actoral i de situar-se en el món. Per a Brualla, “sense l’impuls inicial d’Anton Font, sense la seva convicció pedagògica i el seu entusiasme, El Timbal no seria una realitat”.

Nou repte per als temps actuals

El nou espai d’El Timbal es va inaugurar el curs 2015-2016. Les instal·lacions van ser homologades pel Departament d’Ensenyament per poder-hi impartir el cicle formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral. “Millorem en accessibilitat, en confort tèrmic i acústic, en sostenibilitat energètica i equipament”, assenyala Brualla, “la porta d’accés passa a incorporar unes bombetes que, al vespre, senyalitzen que s’accedeix a un entorn especial i, a dins, els sostres alts, les fustes, la il·luminació i l’acollida de l’equip convida a mantindre’t en l’espai el màxim temps possible”.

Per a Mireia Font, “per naturalesa, les dones tenim la tendència a fer xarxa i grup. Necessitem la tribu; en contra de la mirada del caçador i del guerrer”

Cristina Pedrazas, de 27 anys i alumna de segon curs del cicle formatiu, tenia clar que volia fer la seva formació a El Timbal, per la metodologia d’ensenyament i la manera d’entendre i definir el teatre. “L’escola és una gran família, on es treballa de forma col·lectiva i es fa grup. És un ambient especial”, subratlla Pedrazas, “en l’aspecte pedagògic, el procés de formació és individualitzat i un no nota pressió per arribar a una fita determinada. El professorat d’El Timbal ensenya l’alumne a gaudir del viatge, de la descoberta del teatre, amb una proposta actoral molt completa que es basa en el treball del cos, la veu i el text”, rebla l’alumna.

Les noves instal·lacions d’El Timbal al carrer Roger de Flor de Barcelona |Arxiu

Amb mig segle de treball, la manera de fer en cooperativa i el fet de comptar amb un fort vincle en el teixit social han afavorit la dinamització de l’activitat. Per a Brualla, “amb més de 400 alumnes a l’escola, les actuals instal·lacions se’ns queden petites i un dels nostres objectius per als pròxims dos o tres anys és tenir un espai d’exhibició propi dins del barri”.

Pedrazas comparteix aquesta idea i pensa que l’èxit de la proposta es deu a aquesta manera de treballar el teatre: “D’aquí ha sortit molt de talent i, en aquestes últimes promocions, hi ha persones que hi estan aportant una visió femenina i de treball col·lectiu, com ho fa la companyia CHILL, de la qual són membres tres actrius formades a l’escola, i que posa el focus en l’actriu com a creadora”.

En definitiva, sembla que el projecte cooperatiu i pedagògic ha donat fruits i permet somiar amb el creixement personal i col·lectiu. Pedrazas ho té clar: “Ha canviat la meva perspectiva sobre la vida professional i personal. Sento una gratitud infinita cap a El Timbal per tot allò que m’ha aportat com a actriu i persona”, conclou.


El mètode pedagògic CODA

Actualment, El Timbal presenta una proposta àmplia adreçada a la formació de l’individu a través del teatre. Ofereix un sistema pedagògic propi, anomenat CODA, que és una metodologia d’interpretació que dota els actors i les actrius de competència i autonomia en la seva professió. Fausto Carrillo i Ricard Boluda, professors de l’escola, van crear aquest mètode que fa referència a quatre aspectes: comprensió, organicitat, dramatúrgia i autonomia. CODA potencia el treball personalitzat i orgànic des de l’inici de l’aprenentatge i proporciona procediments d’autoconeixement i experimentació del procés creatiu. Se cenyeix, estrictament, a l’adquisició d’hàbits, competències i autonomia com a intèrprets i, a la fi, és un segell de qualitat que singularitza el projecte d’El Timbal.

Article publicat al número 491 publicación número 491 de la Directa