“Ja acaba el meu cicle. Sincerament, estic morint i el guerrer té dret al seu descans”. El passat 9 de gener José Alberto Mujica Cordano (Montevideo, 1935-2025), Pepe Mujica, exguerriller tupamaro, exdiputat, expresident de l’Uruguai, s’acomiadava així públicament després d’anunciar que la metàstasi del seu càncer d’esòfag descobert en 2024 havia “colonitzat” el fetge i que ja no donaria més entrevistes ni acceptaria cures pal·liatives. Aquest dimarts 13 de maig la seva vida arribava a la fi definitivament.
Als seus 89 anys el veterà polític va deixar instruccions per a ser enterrat al costat de la seva gossa Manuela en el seu habitatge, la chacra de Rincón del Cerro, a la perifèria de Montevideo.
De família humil, floricultor que va abandonar els seus estudis de secundària per treballar en el camp, descendent de bascos i italians, Mujica va ingressar en el Moviment Nacional Tupamaros (MLN-T), una organització armada d’esquerra nascuda al caliu de la revolució cubana, a inicis dels 60. Va ser ferit de sis trets en enfrontaments amb la policia. Va passar 15 anys de la seva vida a la presó i de dues d’aquestes presons va escapar.
El 1971 va protagonitzar al costat del màxim líder i fundador de Tupamaros, Raúl Sendic, i altres dirigents històrics —Eleuterio Fernández Huidobro i Jorge Manera Lluberas i nombrosos militants—, una espectacular fugida de la presó de Punta Carretes, recreada en la pel·lícula La nit de 12 anys, de l’uruguaià Álvaro Brechner.
Sense disparar un tret, en silenci, serpentejant per un túnel de quaranta metres des de les seves cel·les, en una complexa operació que va durar vint minuts, 106 militants de Tupamaros, de la OPR-33, de les FARO, i cinc presos comuns, distribuïts en tres plantes distintes del penal, van aconseguir fugir a través per un habitatge particular en l’exterior prèviament ocupada per un comando tupamaro de suport.
Mujica cauria novament pres en 1972 i recuperaria la llibertat en 1985, amb el retorn de la democràcia a l’Uruguai. Al costat d’altres vells dirigents tupas i a altres grups de l’esquerra radical Mujica va crear quatre anys més tard el Moviment de Participació Popular (MPP), que va passar a formar part de la coalició de centreesquerra Front Ampli, nascuda a inicis dels setanta.
El Front Ampli va guanyar per quarta vegada les eleccions presidencials el novembre de 2024 portant com a candidat a president Yamandú Orsi, hereu de Mujica, i Carolina Cosse com a vicepresidenta, que tenia el suport de diverses de les forces d’esquerra radical integrants en la coalició.
En el Front Ampli conflueixen una trentena de partits, moviments i corrents d’esquerra, socialistes, comunistes, trotskistes i democristians. En el seu programa comú es defineixen com a progressistes, antiimperialistes, antiracistes i antipatriarcals.
Mujica va substituir en 2010 a Vázquez després del segon triomf electoral del Front Ampli i va imprimir un tret més progressista al Govern: va legalitzar l’avortament i el matrimoni entre persones del mateix sexe
Pepe Mujica va ser diputat pel Front Ampli, senador, ministre d’Agricultura de Tabaré Vázquez i va arribar a la presidència de l’Uruguai en 2010 després de guanyar les primàries d’aquesta variada coalició.
Els governs del Front Ampli, els del socialista Tabaré Vázquez (2005-2010 i 2015-2020) i el de Pepe Mujica (2010-2015) van trencar definitivament el sistema bipartidista, l’alternança de dècades del Partido Nacional i el Partido Colorado.
Malgrat l’impuls d’un programa de mesures socials progressistes, des del primer Govern del Front Ampli les divisions internes es van evidenciar aviat.
Tabaré Vázquez va vetar una proposta de la majoria de la coalició i aprovada en el Parlament perquè es legalitzés la interrupció de l’embaràs, i va tornar a vetar novament una proposta legislativa del Front Ampli perquè se suprimís la Llei de Caducitat per la qual havien quedat impunes els crims comesos tant per militars i policies com per civils durant la dictadura militar.
Tabaré Vázquez només va acceptar que no quedessin coberts per aquesta amnistia alguns responsables d’aquests crims.
Mujica va substituir el 2010 a Vázquez després del segon triomf electoral del Front Ampli i va imprimir un tret més progressista al govern. Durant el seu mandat es va legalitzar l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe, i l’Uruguai es va convertir en el primer país en el món a legalitzar la venda controlada i el consum de marihuana, regulat per l’estat.
“Apliquem un principi molt simple”, diria Mujica, “reconèixer els fets. L’avortament és vell com el món”. “Ara la dona no va directament a la clínica a avortar. Això ocorria quan era clandestí. Aquí passa per un psicòleg i després és ben atesa”.
Pel que fa al matrimoni de persones del mateix sexe sostenia: “Diuen que és modern, però és més antic que tots nosaltres. És una realitat objectiva. Existeix i no legalitzar-lo seria torturar a les persones inútilment”. “Que cadascun faci el que vulgui amb el seu cul”, va dir en una entrevista.
I en un altre punt diria del consum de marihuana: “És una eina per a combatre el narcotràfic, que sí que és un crim greu, i per protegir la societat”. Mujica feia un aclariment: “Però compte, que els estrangers no podran venir a l’Uruguai a comprar marihuana; no existirà turisme de marihuana”.
“Un bon líder és aquell que no sols fa coses bones sinó que té capacitat per a crear un bon equip capaç per a continuar-les”
Malgrat ser un petit país de tres milions i mig d’habitants sense una particular rellevància en el pla internacional, durant els governs del Front Ampli, i especialment durant el mandat de Mujica, l’Uruguai va tenir una activa participació en els nous organismes regionals d’Amèrica Llatina i el Carib, de les primeres dècades del segle XXI, en la qual van coincidir en el poder més governs de tall progressista que mai en la història de la regió.
Forces progressistes de diferents característiques van arribar al poder a l’Argentina, l’Uruguai, Xile, el Brasil, Paraguai, Bolívia, l’Equador, El Salvador, Veneçuela o Nicaragua, i a diferència de les turbulències, divisions internes i greus desviacions ideològiques que van experimentar diversos d’aquests processos, el Front Ampli va aconseguir mantenir una relativa estabilitat interna malgrat les diferències entre les formacions que el componen.
Mujica atribuïa aquelles desviacions en altres països a personalismes i al distanciament de molts mandataris dels moviments i majories socials que els van ajudar a pujar en el poder.
Va acabar en els últims anys sent molt crític no només amb Daniel Ortega, després de la deriva dictatorial del vell líder del FSLN; o amb Nicolás Maduro, a qui considerava que havia traït l’ideari chavista; sinó que també es mostrava aïrat amb Cristina Kirchner o amb Evo Morales per no acceptar que “el seu temps s’ha acabat” i als quals recomanava fer-se a un costat i passar el testimoni a les noves generacions.
Va acabar en els últims anys sent molt crític no sols amb Daniel Ortega, després de la deriva dictatorial del vell líder del FSLN; o amb Nicolás Maduro, a qui considerava que havia traït l’ideari chavista
“En la vida hi ha un temps per arribar i un altre per a anar-se’n”, deia Mujica. “Un bon líder és aquell que no només fa coses bones sinó que té capacitat per crear un bon equip capaç per a continuar-les”.
Mujica mai va deixar de viure juntament amb la seva companya Lucía en el seu humil chacra de vint hectàrees al Rincón del Cerro, zona rural pròxima a la capital uruguaiana, fins i tot quan va ser president.
Ell treballava la terra amb el seu tractor i venia els seus productes, perquè durant anys va donar el 90% dels seus salaris a obres socials i un 5% al Moviment de Participació Popular (MPP). Sostenia que amb els pesos que li quedaven, el sou de senadora de la seva parella i els productes que venia tenien suficient per a viure els dos.
Quan es mori la seva companya de tota la vida, la també ex tupamara i exsenadora Lucía Topolansky, la chacra passarà a mans del MPP, segons va decidir la parella.
La vida austera del vell guerriller, la seva senzillesa, el seu verb simple i directe, la seva lluita contra la corrupció i el malbaratament, el seu compromís social, la seva capacitat per parlar i prendre mate tant amb gent de poble com per tractar amb mandataris de grans potències, i la seva tolerància i constant cerca de consens amb els qui defensaven altres postures ideològiques, li van valer el respecte fins i tot de molts polítics i persones amb posicions diametralment oposades a la seva.
“Estic profundament penedit d’haver pres les armes amb poc ofici i no haver-li evitat així una dictadura a l’Uruguai”, va dir Mujica
No obstant això, la seva vida política pública no va estar exempta de dures crítiques de sectors que van compartir militància amb ell a Tupamaros, i de militants d’altres grups d’esquerra. No van ser pocs els que van sostenir que Mujica estava sent absorbit pel propi sistema contra el qual va lluitar des de la seva joventut.
Al maig de 2007 havia fet unes declaracions en les quals es mostrava autocrític amb el seu passat guerriller: “Estic profundament penedit d’haver pres les armes amb poc ofici i no haver-li evitat així una dictadura a l’Uruguai”.
L’adaptació del vell guerriller als nous temps; la seva peculiar manera de fer política des de l’hemicicle, primer com a diputat, després com a senador i finalment com a president, va ser vista moltes vegades per aquests sectors més radicals de l’esquerra com un abandó dels valors ideològics de Tupamaros.
Les crítiques que va rebre des de sectors d’esquerra, algunes molt dures, es van centrar en diversos aspectes de les seves postures polítiques: en què no va haver-hi avanços significatius en la redistribució de la riquesa durant el seu mandat, en els seus canvis de postura sobre els militars, o en les seves diferències amb el moviment feminista.
No van ser pocs els companys de militància en Tupamaros que van sostenir que Mujica era absorbit pel mateix sistema contra el qual va lluitar des de la seva joventut
El 2019, després de ser elegit senador, va fer unes polèmiques i agressives declaracions al setmanari uruguaià Veus. “El moviment feminista és bastant inútil”, va arribar a dir.
Mujica reconeixia el masclisme, denunciava la societat patriarcal, però sostenia que el feminisme no podia reemplaçar a la lluita de classes. “Les classes socials les veig també dins del propi moviment feminista”, sostenia.
Tal vegada la declaració que més crítiques va provocar en el si del moviment feminista uruguaià va ser quan va parlar en aquesta mateixa entrevista dels rols de la dona a la casa: “La dona té responsabilitat amb els seus fills, que no és la de l’home. Tracta de fer qualsevol cosa per donar-los menjar i protegir-los. La dona sempre és una mare, I nosaltres caminem pel món sempre precisant-ne una, perquè, si no, no saps ni on tenim la camisa”.
Una altra de les crítiques que va rebre des de l’esquerra tant Mujica com Topolansky va ser a causa de les seves opinions sobre els militars i la seva relació amb les forces armades durant el seu mandat.
Una altra de les crítiques que va rebre des de l’esquerra tant Mujica com Topolansky va ser a causa de les seves opinions sobre els militars i la seva relació amb les forces armades durant el seu mandat
Una de les polèmiques que durant anys s’ha mantingut en el si del Front Ampli ha estat per la postura a adoptar enfront de la Llei 15.848 de Caducitat de la Pretensió Punitiva de l’Estat aprovada en 1986 durant el govern de Julio María
Sanguinetti, líder del tradicional Partido Colorado, conservador, qui va guanyar el 1984 les primeres eleccions després de la tornada de la democràcia.
Per mitjà d’aquesta llei es van amnistiar els crims comesos per la dictadura militar entre 1973 i l’1 de març de 1985 en què va assumir el càrrec Sanguinetti.
Davant les crítiques del Front Ampli i sectors de la societat, Sanguinetti va sotmetre a plebiscit popular el 1989 la continuïtat o anul·lació d’aquesta llei d’impunitat. El temor a revoltar als militars i al fet que tornessin al poder va poder ser, segons alguns analistes, la raó per la qual el plebiscit va donar com a resultat el manteniment de la llei.
Mujica va denunciar en el seu moment al president Sanguinetti per utilitzar la polèmica llei per a obstaculitzar la recerca de casos de presoners desapareguts. Durant la seva presidència Sanguinetti va resoldre emparar sota aquesta llei casos com el de la detenció del militant comunista Álvaro Balbi, detingut en 1975, conduït al Batalló d’Infanteria 13, on l’endemà va aparèixer mort.
En arribar al poder, Mujica va deixar sense efecte aquesta resolució de Sanguinetti, que també havia estat criticada per la Cort Interamericana de Drets Humans.
El 2009, amb Tabaré Vázquez en el poder, el Front Ampli va tornar a impulsar la realització d’un nou plebiscit, i es va tornar a repetir el mateix resultat. Els uruguaians i uruguaianes van decidir majoritàriament la permanència de la llei.
Mujica sempre va criticar que en aquest plebiscit la pregunta sobre la Llei de Caducitat no es fes com una votació independent sinó que s’inclogués com una votació secundària en la mateixa jornada d’eleccions generals; una simple casella a emplenar que molts electors van deixar buida. “No cal treure com a conclusió que la majoria dels uruguaians estan amb els repressors”, diria Mujica, “però el que volen és gira full, mirar cap endavant, no cap enrere”.
El 2011, amb Pepe Mujica ja com a president, el Front Ampli va portar a votació al Congrés la proposta de realització d’un tercer plebiscit sobre la llei per intentar abolir-la.
Mujica va ser criticat per bona part del mateix Front Ampli per rebutjar aquesta proposta per la qual abans havia advocat. La seva postura va ser similar a l’adoptada per un altre exdirigent històric de Tupamaros, Eleuterio Fernández Huidobro: “Encara que no estiguem d’acord hem de respectar el que ja van dir en plebiscit en dues ocasions els nostres ciutadans, s’ha de respectar la voluntat popular”.
No obstant això, Mujica va dir que en cap cas utilitzaria la seva prerrogativa presidencial per vetar la iniciativa presentada per la seva formació política i que acataria la disciplina de vot. Els dos van votar a favor d’anul·lar la Llei de Caducitat. Els seus vots eren decisius, se sabia que seria una votació molt ajustada.
La proposta legislativa no va poder tirar endavant. Es va produir un empat a 49 vots perquè un diputat del mateix Front Ampli, Víctor Semproni, antic destacat dirigent sindical i exguerriller tupamaro amb el vot del qual es comptava, es va absentar de la votació, per la qual cosa la iniciativa no va tirar endavant i la Llei de Caducitat va continuar vigent. Semproni va ser sancionat posteriorment pel Tribunal de Conducta Política del Front Ampli.
Fernández Huidobro, per la seva part, va renunciar a la seva acta de senador del Front Ampli com a rebuig a la postura que va acatar, però que no va compartir amb la coalició. Posteriorment, es convertiria en ministre de Defensa del segon Govern de Tabaré Vázquez i arribaria a criticar a molts dels seus excompanys i a organitzacions de drets humans per “estigmatitzar” als militars. “Són malaltets que permanentment parlen malament de les Forces Armades i els militars”.
Les seves declaracions, fetes en un discurs pel Dia de l’Exèrcit, el 18 de maig de 2015, van fer que la Mesa Política del Front Ampli emetés un dur comunicat i tres de les organitzacions integrants de la coalició, El Vessant Artiguista, Casa Grande i el Partit per la Victòria, demanessin la seva dimissió com a ministre. Denunciaven que la postura de l’excap tupamaro tirava per terra tota la lluita per la memòria històrica.
“Jo no vaig lluitar per tenir ancians presos. Preferiria que es morissin a les seves cases (…) Per a què tindrem a una mena de 85 anys pres?”, va declarar Mujica
Pepe Mujica va evitar entrar en aquesta polèmica però la seva postura sobre el tema ja era coneguda, almenys des de 2008, quan va dir que no es dedicava “a conrear l’oblit ni a conrear la memòria”. “He decidit ser obstinat amb el que em sembla que serà el món dels meus nets, en el qual jo no estaré”.
I el 2014 va fer unes declaracions a la República sobre els militars de la dictadura presos que van reviure el debat en el si del Front Ampli: “Jo no vaig lluitar per tenir ancians presos. Preferiria que es morissin a les seves cases (…) Per què tindrem algú de 85 anys pres? Deixa’ls que la mort els trobi en un racó per aquí i dona’ls presó domiciliària”.
El tema va continuar latent tots aquests anys, des del mateix moment en el qual va tornar la democràcia a l’Uruguai, fa 40 anys. L’aparició el 2024 del llibre Els Indomables, de Pablo Cohen, amb entrevistes a Mujica i Topolansky, va tornar a reobrir la polèmica.
La exsenadora i parella de Mujica va assegurar en l’entrevista que “testimonis de delictes de lesa humanitat ocorreguts durant l’última dictadura van mentir en les seves declaracions a la Justícia amb la finalitat d’obtenir condemnes d’exmilitars”. Mujica va referendar aquesta greu acusació: “No van ser molts però n’hi va haver, ho van fer per rancúnia, com a venjança”.
L’acusació va ser una veritable garrotada per als supervivents de la dictadura, per als familiars dels almenys 192 desapareguts, els milers de repressaliats i exiliats i va representar una bombona d’oxigen per als repressors als quals s’acusa de mentir sistemàticament a la Justícia sobre els crims de la dictadura, i d’obstaculitzar les recerques.
Poc després la parella Mujica-*Topolansky rebia a la seva chacra a Guido Manini Ríos, un home que va entrar al Liceu Militar el 1973, el mateix any en què les forces armades van donar el cop d’estat, i que amb els anys es convertiria en polèmic comandant en cap de l’Exèrcit durant el govern de Tabaré Vázquez en 2015.
Les seves constants crítiques a les recerques que la Justícia duia a terme pels crims de la dictadura van provocar que el Front Ampli exigís la seva dimissió i que Vázquez prescindís finalment d’ell en 2019.
Manini va probar sort després en la política i va fundar la formació dretana Cabildo Abierto, del qual va ser senador, convertint-se de fet en portaveu de les reivindicacions dels militars de la dictadura presos.
El 2020 va repetir des del seu escó al Senat paraules similars a les que havia dit Mujica en 2014: “Fins quan es continuarà processant a militars octogenaris per fets ocorreguts fa cinquanta anys?”.
Manini li va demanar a Mujica una vegada i una altra que intercedís per millorar les condicions dels militars presos i que poguessin acabar de complir les seves condemnes en els seus domicilis.
Al seu torn l’exlíder tupamaro li va reclamar que demanés als seus que col·laboressin d’una vegada amb informació sobre el parador dels presoners opositors desapareguts.
El fet que el Front Ampli tingui majoria al Senat però no en diputats ha fet témer a sectors de l’esquerra uruguaiana que la cordial relació amb Manini que va tenir tant Mujica com la que manté amb l’entorn del militar el seu hereu, el president electe, Yatmandú Orsi, porti al Front Ampli a buscar el suport dels dos senadors de Cabildo Abierto per tirar endavant els seus pressupostos i lleis en l’hemicicle. De produir-se aquesta situació podria provocar una dura crisi en el si del Front Ampli.
Mujica no va ser l’únic dels molts ex líders guerrillers esdevinguts en presidents amb l’arribada de la democràcia en països d’Amèrica Llatina i Àfrica al qual els seus excompanys de militància li van retreure la seva metamorfosi.
Ho va experimentar personalment Nelson Mandela, líder del Congrés Nacional Africà (CNA) i de l’organització guerrillera Umkhonti we Sizwe (MK) (La llança de la Nació), que després de 27 anys de presó es convertiria en president de Sud-àfrica. Molts dels seus excompanys el van criticar per fer massa concessions als qui havien estat còmplices de l’apartheid, de l’opressió, brutal repressió i crims de la qual va ser víctima durant dècades la majoritària població negra, de la qual el mateix Mandela formava part.
“Vull dir-los companys, de tot cor, que quan arribi l’últim viatge, i perquè estimo la vida malgrat tots els dolors, m’agradaria dir-li al qual ens porta per a l’altre costat: ‘Si us plau, serveixi una altra volta’”
També va succeir amb Dilma Rousseff, marxista igual que Mandela i Mujica, militant de la guerrilla Grup Política Operária (Polop), que també va ser torturada i empresonada durant dos anys i que acabaria convertint-se en presidenta del Brasil. L’esquerra radical qüestionava la seva política de coexistència en el poder amb sectors de la dreta, que van ser precisament els que acabarien finalment traint-la i protagonitzant un cop tou contra ella per a enderrocar-la.
Com la majoria dels països d’Amèrica Llatina i el Carib que van sofrir sagnants dictadures militars finançades i armades per l’imperi estatunidenc, l’Uruguai tampoc ha acabat de saldar els seus comptes amb els repressors i no pocs dels quals van lluitar llavors contra elles, com Pepe Mujica, entenen que “hi ha deutes que mai es podran cobrar; s’emporten a la motxilla”.
Amb el seu mordaç humor i ironia deia el vell guerriller en un discurs als seus, el novembre de 2018 després de demanar-los que lluitessin per la unitat de l’esquerra i quan ja semblava començar a veure al lluny l’ombra de la Parca: “Vull dir-los companys, de tot cor, que quan arribi l’últim viatge, i perquè estimo la vida malgrat tots els dolors, m’agradaria dir-li a qui ens porta per a l’altre costat: ‘Si us plau, serveixi una altra ronda’”.
