Sembla mentida, però és veritat i, així i tot, no ens ho acabem de creure. Feia tant de temps que miràvem el cel reclamant-li clemència, mentre al terra el color eixut imperava, que ara que han tornat els verds esplèndids i florals la sorpresa encara s’apodera de les nostres ànimes. Parlo amb plural perquè a les converses informals dels últims dies sobre el terreny la impressió és compartida, però, en tot cas, puc afirmar que a títol personal la sensació és aquesta. Això sí, el cel no el deixem de mirar perquè mai se sap què portarà o què deixarà de portar.
Realment el paisatge està espectacular. Quan te’l trobes al moment ideal, com ara cap al tardet o un dia d’aquests que volen caure quatre gotes, és un espectacle; no cal fer l’esforç o tenir la voluntat de mirar-lo per veure-ho perquè ho omple tot. I que no s’entengui això com un intent de pintar el bucolisme sinó més aviat un compromís en creure que les coses bones s’han de dir també.
El curs de l’aigua del riu Siurana s’estira com una serp llarga que manté una parsimònia conscient, sense pressa, però sense pausa que diuen
Un atac corprenedor d’aquesta mena davant d’una primavera com les d’abans el vaig tenir fa un parell de diumenges anant en cotxe, recorrent les corbes que planejant precedeixen o abandonen el poble del Masroig i que es converteixen per uns instants –si es va a velocitat de cotxe– en un esbós d’atalaia de la part sud de la comarca i sense trobar una frontera visible entre administracions de part de la Ribera.
Pocs minuts i quilòmetres després l’estampa va tornar a ser de categoria quan carretera avall i en un tomb en concret aparegué el riu Siurana brillant i sinuós, quan tot just encara la seva sortida del Priorat per acabar trobant-se amb el riu Ebre i confondre-s’hi.
Fer servir la paraula “sinuós” per descriure el riu, depèn de com, em sembla un recurs fàcil i gastat, però en aquest tros en concret li escau a la perfecció. El curs de l’aigua s’estira com una serp llarga que manté una parsimònia conscient, sense pressa, però sense pausa que diuen. El primer cop que vaig adonar-me d’aquesta traçada va ser també un diumenge de fa cinc anys, quan el sol ja havia caigut, però encara manava, i li vaig fer una foto que com acostuma a passar no demostra el potencial del moment, però que serveix per deixar gravat a la memòria i potser més enllà un indret o un element.
El riu que vaig capturar fa un lustre era un mirall del capvespre que recordava una pinzellada gruixuda; el d’aquest mes era ben diferent. A part de no immortalitzar-lo en digital –si és que això és possible– baixava nítid i clar, i per acabar de descriure’l podria dir que orgullós, però no crec que en aquest cas l’adjectiu funcionés.
Si el riu tingués personalitat, cosa que no es pot descartar perquè a vegades hi ha límits que la ciència no abasta, segurament l’orgull no seria un tret del seu caràcter
Si el riu tingués alguna mena de personalitat més enllà del que és físicament o científicament, cosa que em sembla que no es pot descartar perquè a vegades hi ha límits que la ciència no abasta, segurament l’orgull no seria un tret del seu caràcter. Potser perquè se sabria habitant d’una terra on l’aspror o la duresa no dona lloc a la supèrbia i a tirar coets, potser perquè es faria càrrec de la seva mida davant altres rius més cabalosos i grans, o potser perquè intervingut i transvasat, ben ferit des de fa anys, l’orgull seria transformat en una mostra de resistència que no tindria al centre l’excés o el sentiment legítim d’estima cap a un mateix que significa el mot.
El riu Siurana baixa amb comptagotes i, a vegades i sovint, fins i tot no baixa. L’aigua que es reté a l’embassament que porta el seu nom marxa quasi totalment per un tub cap al de Riudecanyes, a una altra comarca i a una altra conca. El poc que en queda és per a l’ús dels habitants d’alguns pobles per on passa i per mantenir el cabal natural del riu. D’entrada això suposa la mort d’un riu i de la vida que en depèn (des de la biodiversitat als aqüífers) i la mort lenta d’uns pobles que veuen com no poden comptar amb un recurs natural propi per a viure (des de l’agricultura a l’aigua de boca). I entrant més en l’entrellat de la qüestió apareixen la privatització de l’aigua, concessions i transvasaments que no compleixen normatives o que són de legalitat dubtosa i, fins i tot, repressió per a qui alça la veu per explicar-ho.
La situació del riu i de l’embassament no és nova i a la història de tot plegat li falta poc per complir els cent anys. Si algú encara no sap de què va pot llegir el manifest que la Plataforma pel Riu Siurana té al seu bloc o la peça que va publicar aquesta casa l’any 2021 que es pot complementar amb la informació que apareix al reportatge sobre el projecte La Viral que va publicar també la Directa ara fa uns mesos.
Com sol passar quan es parla de pantans, al mapa només apareixen els que estan sota l’Agència Catalana de l’Aigua i una part del país, la que depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, és invisible
Qualsevol moment seria bo per fer una columna d’opinió parlant d’aquest tema, però aquest mes potser té encara més sentit. Aquesta mateixa setmana el Govern anunciava que Catalunya tornava a la normalitat en qüestió d’aigua perquè els embassaments s’han tornat a omplir amb ganes. Com sol passar quan es parla de pantans, al mapa només apareixen els que estan sota les directrius de l’Agència Catalana de l’Aigua i una part del país, la que depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, queda invisible. Entesa o acceptada aquesta diferenciació dins dels embassaments als quals fa referència la Generalitat quan parla de normalitat només hi ha una excepció: Riudecanyes, que manté l’estat de prealerta.
L’anunci podria ser rebut amb felicitat, sobretot pels qui els últims temps s’han fet seguidors dels comptadors de l’estat dels embassaments, però en aquest racó de món nostre –i pels de fora que comparteixen la lluita– la indignació omple el buit que deixa la falta d’aigua.
El pantà de Siurana ha quedat oblidat dins del recompte i de la bona nova malgrat que està al 25% de la seva capacitat. L’oblit podria ser excusat perquè forma part de la conca de l’Ebre, però no es pot ignorar que quan convé es parla del Sistema Siurana-Riudecanyes, una aliança que uneix els dos pantans i les dues conques de forma tramposa i perjudicial només per a un d’ells. Tal és la magnitud de la tragèdia que a principis de mes i malgrat tenir les dades a les mans es va autoritzar transvasar aigua del Siurana; si l’operació s’acaba portant a terme el pantà prioratí quedarà a menys d’un 18% de la seva capacitat i no cal dir que el riu, amb poques reserves i sense saber quan plourà a partir d’ara, no baixarà cantant. La notícia és ben fresca i se’n pot llegir un resum aquí.
De moment mentre tot això passa per sort la primavera continuarà sent verda, com a mínim fins que arribi l’estiu, i el que no canviarà pas és que volem lo riu Siurana viu.
