L’article 15 de la llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local, diu clarament que “tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideix habitualment”. Però el que es defineix legalment com una obligació s’ha convertit fa anys en un dret no garantit pel qual moltes es veuen obligades a lluitar. El padró és la porta d’accés a la resta de drets: sense ell no es pot accedir a una targeta sanitària, a l’escolarització de menors d’edat o a qualsevol tràmit de regularització de les persones estrangeres. L’informe “Estudi-mapeig sobre la situació del padró a l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, elaborat per la Fundació FICAT i la Coordinadora Obrim Fronteres, exposa que les administracions de municipis com Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Badalona estan posant dificultats burocràtiques per empadronar a certs col·lectius de persones.
És comú que les rellogades, que viuen en un habitatge on la llogatera no té voluntat d’empadronar-les perquè rep una prestació social que l’obliga a demostrar que viu a soles o per altres motius, es trobin amb molts obstacles a l’hora d’obtenir el padró
Aquest informe posa el focus en un col·lectiu invisibilitzat, però cada vegada més nombrós: les persones que relloguen habitacions. És comú que les persones sotsarrendades, que viuen en un habitatge on la llogatera no té voluntat d’empadronar-les perquè rep una prestació social que l’obliga a demostrar que viu a soles o per altres motius, es trobin amb molts obstacles a l’hora d’obtenir el padró al municipi on viuen. Tot i que la legislació indica que el padró hauria de ser una gestió senzilla com la d’omplir un formulari, s’ha institucionalitzat el que Laia Costa, activista jurídica de la Fundació FICAT, anomena “burorepressió”: exigir factures de llum, de gas, de l’impost de béns immobles, etc., que són molt difícils d’aconseguir. Alternativament, també hi ha l’opció de presentar un Informe de Coneixement de Residència (ICR), que ha d’expedir l’oficina de Serveis Socials, un dispositiu que a la majoria de municipis està col·lapsat amb falta de cites prèvies i que, paradoxalment, requereix a qui hi vulgui accedir estar empadronada.
En el moment en què ha sigut de saber popular que assolir l’empadronament sense autorització del propietari o el llogater és tota una odissea, aquest dret s’ha convertit en moltes ocasions en un negoci: “tenim casos de persones a les quals se’ls diu que per una habitació li cobraran 400 euros, però amb dret a padró, 800”, denunciava a l’acte de presentació de l’informe Pepa González, defensora de la ciutadania de Santa Coloma de Gramenet i representant del Fòrum de Síndics de Catalunya. “El padró és reconèixer administrativament a les persones i no podem posar preu als drets. Les dificultats s’estan donant sobretot en situacions de famílies monomarentals: mares amb fills vivint en habitacions rellogades, que porten no un, ni dos, sinó més de tres intents per empadronar-se sense que els municipis els hi resolguin. Ja és possible afirmar que les situacions de sotsarrendament són situacions de sensellarisme”, denuncia la veïna de Santa Coloma.
Protocol d’empadronament
“Empadronar a les persones en situació de sotsarrendament hauria de ser fàcil: en una adreça fictícia que disposi el mateix ajuntament”, explicava González. Una tasca que l’Ajuntament de Barcelona fa anys que duu a terme sota la figura d’empadronament sense domicili fix. Tanmateix, la Coordinadora Obrim Fronteres i Fundació FICAT van més enllà i juntament amb la presentació de l’informe han fet una proposta ideal de protocol d’empadronament. Asseguren que “pretén remoure els obstacles que l’administració local posa a l’empadronament efectiu de les persones que habiten els municipis, tal com instava la Resolució 17/XI del Parlament de Catalunya, sobre la situació d’emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d’una resposta institucional, de 10 de març de 2016”.
La Coordinadora Obrim Fronteres i la Fundació FICAT han fet una proposta ideal de protocol d’empadronament que “pretén remoure els obstacles que l’administració local posa a l’empadronament efectiu de les persones que habiten els municipis”
Per a les persones que disposen d’un domicili sense títol d’habitatge, la idea és poder aportar documents que acreditin que viuen al municipi, no al domicili en qüestió. Per fer-ho es proposa poder aportar o bé documents públics com l’escolarització, l’assistència sanitària o el carnet de la biblioteca o bé documents privats com domiciliacions bancàries, d’entitats socials o de centres de formació. En cas de no poder aportar aquests documents, l’ajuntament de torn pot requerir un Informe de Coneixement de Residència, però la proposta de protocol explicita que aquest no hauria de poder ser elaborat únicament per Serveis Socials, sinó que també l’han de poder fer altres agents públics com entitats del tercer sector o dispositius com els Punts d’Assessorament Energètic. Finalment, les persones que no tenen domicili o estan en situació de sensellarisme hauran de presentar un certificat de coneixement de Serveis Socials o l’Informe de Coneixement de Residència expedit per un agent públic.
“Ara mateix, curiosament, les persones sense sostre són el col·lectiu amb qui hi ha menys problemes per empadronar, són les persones amb una situació més precària de més vulnerabilitat, però que tenen el camí a l’empadronament més ben solucionat. En canvi, els sotsarrendaments, les persones que viuen en situació d’infrahabitatge, persones que viuen en locals sense cèdula d’habitabilitat, o en okupacions són les que tenen més problemes”, explicava l’advocada Laia Costa. “Creiem que aquesta proposta consensuada amb entitats i col·lectius dels diferents territoris pot servir per tenir una eina útil per aquestes lluites i perquè cada municipi la treballi de manera individual, que sigui un full de ruta, que la puguin tenir també les sindicatures i en definitiva per aconseguir que el padró sigui una realitat en els nostres municipis”, ha conclòs.
Una presentació plural i diversa
A la presentació de l’informe hi han participat des d’entitats locals que fan feina a peu de carrer acompanyant a les persones a qui se’ls nega el dret al padró, com Cornellà Sense Fronteres o Badalona Acull, fins a la Direcció General per la Promoció i la Defensa dels Drets Humans de la Generalitat o l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. “És possible empadronar a les persones sense un domicili fix, la llei ho permet i Barcelona ho fa”, assegurava, també present a l’acte, Anabel Rodríguez, directora de Serveis de Drets de la Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona, qui ha finançat el projecte. Barcelona s’ha trobat que moltes de les persones de l’Àrea Metropolitana que no aconsegueixen empadronar-se als seus municipis, es desplacen a la capital per fer-ho, amb tot el que comporta. Garantir el dret de totes les persones a empadronar-se al lloc on viuen és l’objectiu de la majoria de les persones que van atendre l’acte, però algunes expressaven que és esgotadora aquesta lluita si no es fa algun moviment efectiu per part de les institucions.
L’Ajuntament de Barcelona s’ha trobat que moltes de les persones de l’Àrea Metropolitana que no aconsegueixen empadronar-se als seus municipis es desplacen a la capital per fer-ho
Així i tot, el que disposi la Generalitat de Catalunya o una síndica de greuges no és vinculant per a cap ajuntament, per això, com explicava una membre de Premià Acull, és necessari denunciar els ajuntaments que no compleixin amb la seva obligació d’empadronar a tothom sense cap mena de discriminació. “Es tracta d’una feina coral, l’hem de fer des de les institucions locals i autonòmiques fins a les entitats a peu de carrer i les sindicatures”, remarcava Eunice Romero, directora general de Migracions, Refugi i Antiracisme de la Generalitat de Catalunya. Amb una clara lectura del racisme institucional com a nucli de la problemàtica, diverses ponents van expressar que les persones estrangeres són les que tenen més dificultats a l’hora d’empadronar-se. “No pot ser que una persona migrant hagi d’anar acompanyada –d’una persona catalana– per aconseguir el padró”, es lamentava Angelina Lecha, de Badalona Acull.
“Existeix aporofòbia, sí, per tant, no estem parlant d’una discriminació només a les persones migrades, però sí que és veritat que l’impacte sobre les persones estrangeres és encara més greu perquè no tenen una base on agafar-se: quan parlem de ciutadania en aquest context estem fent servir un eufemisme perquè estem parlant de moltes persones que no són ciutadanes perquè estan regides per defecte, de manera estructural i institucional, per un règim a banda de la resta que és la llei d’estrangeria i que regeix cada mil·límetre de la teva vida privada”, assegurava Eunice Romero.
