Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ester Martín, membre de Salut Sense Sostre

“No hi ha serveis adaptats a les necessitats de les persones que viuen al carrer”

Ester Martín / Sira Esclasans

Infermera de professió, va treballar tota la vida a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, fins que es va prejubilar l’any 2018. Va arribar a la parròquia de Santa Anna, que acull des de fa un temps persones que viuen al carrer o estan en situació molt precària, per veure què podia fer. Va començar a col·laborar-hi com a voluntària d’acollida fins que a principis del 2019 va organitzar, juntament amb altres especialistes del sector sanitari l’Hospital de carrer, on atenen persones que viuen al ras, moltes d’elles en situació administrativa irregular i sense targeta sanitària. “Vam pensar: Si la gent té necessitats sanitàries, què fa? Llavors vam començar a fer torns, amb un maletí molt petit i amb alguna donació de medicació i material”, recorda. Aquell estiu van ampliar el servei; ara són un equip amb diferents especialistes que atenen una centena de persones al mes a Santa Anna i a diferents barris de la ciutat, on arriben en una ambulància que els van donar, que utilitzen per visitar de nit les persones que viuen al carrer i per passar consulta.


Quins serveis oferiu a les persones que viuen al carrer?

Ara som sis metges, tres infermeres, una podòloga, un dentista i un optometrista. A més, tenim un banc d’ulleres, amb ulleres graduades donades. Hem anat creixent. Atenem aproximadament unes cent persones al mes.


Quines són les patologies que us trobeu amb més freqüència?

Pensàvem que descobriríem malalties molt greus i la veritat és que hi ha de tot una mica, però moltes vegades el que necessiten és atenció d’una podòloga o alguna atenció bàsica, com tractar un constipat. Per al dentista també hi ha molta demanda. Si alguna vegada sorgeix a les visites alguna cosa més greu que necessita un especialista, tenim una companya que està en actiu en un hospital treballant. Em poso en contacte amb ella i demanem derivació amb un especialista o qui sigui necessari.


Per què és necessari aquest servei?

D’una banda, hem de tenir en compte que les persones que viuen al carrer de vegades tenen dificultats per poder anar a un servei amb un horari determinat en un lloc determinat. D’altra banda, moltes no tenen documentació i no poden anar a la sanitat pública. Una visita urgent es pot fer encara que no tingui una situació administrativa regularitzada; però el seguiment no. No tens targeta sanitària? Doncs no tens metge de capçalera.


Què feu quan us trobeu una persona en aquesta situació?

“El protocol sanitari està fet per una classe de persona, i tot el que surt d’aquí no es pot atendre”

En el cas que trobem alguna persona en una situació greu i a qui un especialista ha de visitar en un hospital, tenim una manera de tramitar la targeta sanitària, fins i tot quan no té un padró. Així pot visitar-se amb l’especialista i anar al CAP.


Els protocols d’atenció estan adaptats a la realitat de les persones sense llar?

Suposo que el sistema sanitari està desbordat. Però és veritat que això que nosaltres trobem molt normal –anar a un servei, donar el teu nom, arribar a una hora…– per a aquestes persones no funciona. No hi ha serveis sanitaris adaptats a les necessitats de qui viu al carrer. És molt freqüent, per exemple, que tu els hi donis la medicació i que vinguin dos dies després dient que no la tenen perquè els l’han robada. També hi ha persones al carrer que tenen targeta sanitària i metge de capçalera, pateixen una patologia crònica i necessiten una medicació constant, però no tenen diners per comprar-la. Llavors, quan ens ho expliquen, anem amb la recepta i comprem la medicació. En una ciutat gran com aquesta, viure al carrer és molt complicat.


Hi ha recursos suficients al sistema sanitari per atendre les persones sense llar?

Quan vas a un hospital t’informen de tot de cop i amb un llenguatge que de vegades és inaccessible. M’he adonat del tracte que reben les persones als centres sanitaris. Fa poc vaig acompanyar un senyor que s’havia d’operar els ulls i el primer dia em van demanar el seu passaport. El senyor no en té, de passaport. Li havien robat. A l’hospital demanaven un document amb foto o la denúncia que acredités que li havien robat. El protocol diu això: DNI i targeta sanitària. No es pot exigir el mateix a una persona que viu al carrer que a una que no. Al final, el protocol està fet per una classe de persona, i tot el que surt d’aquí no es pot atendre.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU