Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La política espanyola de fets consumats al Sàhara

La manca de voluntat política prèvia de Madrid per buscar una solució a la qüestió del Sàhara Occidental ha afavorit els interessos del Marroc i el seu control de facto del territori

Una trobada entre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el rei del Marroc, Mohammed VI / Arxiu

La sobtada decisió del govern espanyol sobre el Sàhara Occidental ha despertat incomptables dubtes i especulacions. Del que no hi ha dubtes és que es tracta d’un gir històric de la posició espanyola que –com recull la carta de Pedro Sánchez a Mohamed VI–, passa a reconèixer la proposta d’autonomia del Marroc com l’opció “més seriosa, creïble, i realista” per abordar el contenciós del Sàhara Occidental. Una opció que exclou la independència com a via per canalitzar les aspiracions d’autodeterminació sahrauís. Formalment, el canvi és significatiu, encara que l’alineament implícit amb els interessos de Rabat ve de més lluny. La manca de voluntat política per part d’Espanya i altres actors internacionals per pressionar en per una solució a la qüestió del Sàhara també ha afavorit, a la pràctica, el control del territori per part del Marroc i de la seva política de fets consumats. Això, malgrat la responsabilitat històrica d’Espanya al dossier del Sàhara Occidental com a potència administradora d’un territori pendent de descolonitzar i ocupat il·legalment pel Marroc, segons el dret internacional.

En quin context s’inscriu la decisió espanyola? El procés negociador al voltant del Sàhara Occidental ha esdevingut un cas paradigmàtic de procés bloqueig, caracteritzat per l’asimetria de les parts, la influència de rivalitats regionals, el suport d’actors internacionals cabdals –els EUA i l’Estat francès– a Rabat, que ha suposat una progressiva prevalença de les tesis marroquines, i una intervenció de l’ONU amb moltes limitacions davant d’un conflicte que sovint es descriu com “intractable”. Després d’anys de paràlisi, l’últim intent de negociacions es va produir el 2018 i 2019, quan es van celebrar dues rondes de contactes entre el Marroc i el Front Polisario amb participació d’Algèria i Mauritània com a observadors.

El Front Polisario emfasitza que l’Estat espanyol s’ha invalidat com a actor mediador en el conflicte

El procés, però, va quedar paralitzat després de la dimissió del llavors enviat especial de l’ONU. Aquest estancament crònic de la via diplomàtica es troba en el rerefons de la ruptura de l’alto el foc decretada pel Front Plosario a finals de l’any 2020. En un context de desgast i frustració, l’organització ha apostat per la via armada en un intent per alterar l’statu quo. El Marroc ha mantingut la seva estratègia de silenciar el conflicte i, en paral·lel, ha redoblat les pressions per aconseguir suport al seu pla d’autonomia. Sobretot, després que Donald Trump reconegués les seves reivindicacions sobre el Sàhara Occidental el 2020 a canvi de la normalització de relacions amb Israel –una mesura que no ha estat revertida pel govern de Joe Biden.

En finalitzar el 2021, el nomenament d’un nou enviat personal del secretari general de l’ONU va encoratjar tímides expectatives sobre la reactivació de la via negociada. L’arribada del diplomàtic Staffan de Mistura, amb experiència a l’Iraq, Síria i l’Afganistan, va anar de bracet d’una nova resolució del Consell de Seguretat, que va instar la represa d’un diàleg “sense precondicionaments i de bona fe” per assolir una “solució política realista, practicable, duradora i mútuament acceptable”. Diverses anàlisis van alertar llavors sobre els riscos d’ignorar el conflicte, la importància que actors externs donessin suport als esforços de mediació de l’ONU i la necessitat que actors clau desistissin de la seva cobertura diplomàtica a Rabat per afavorir una nova aproximació. Des de llavors, però, la balança s’ha inclinat encara més a favor del Marroc. Després de tancar la disputa diplomàtica amb Alemanya, que també va passar pel reconeixement al valor de la seva proposta d’autonomia, Rabat ha rebut un suport encara més contundent d’Espanya a canvi de tancar la crisi del 2021 vinculada a l’ingrés en un centre hospitalari espanyol del líder del Front Polisario contagiat per la covid-19. Una crisi en què Rabat va instrumentalitzar de nou el control migratori i que també va posar en evidència la política espanyola i europea d’externalització i militarització de fronteres. Davant la decisió espanyola, el Front Polisario ha emfasitzat que l’Estat espanyol s’ha invalidat com a actor mediador. La nova correlació de forces quedarà en evidència en la discussió sobre el Sàhara Occidental en el si de l’ONU, prevista per aquest abril.

Article publicat al número 544 publicación número 544 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU