Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No time for love

Fa unes setmanes em va aplegar un text sobre què significava trobar-nos al barri amb altres feministes, saludar-nos amb un “tot bé?” i restar amb un somriure a la cara. A Benimaclet, a nosaltres ens passa. Ho experimentem. Ben bé diàriament. I ens donem alegria, perquè ens creuem i ens parem una estona no massa llarga, però de gran qualitat. Jo amb tu i tu amb mi. Quan vaig llegir el text, em va vindre al cap si, tal volta, aquesta era una possibilitat pràctica i material més d’afrontar el conflicte capital-vida.

Aquest text el vaig enllaçar amb una qüestió en la qual estic molt centrada últimament, la qüestió de com podem aterrar conceptes teòrics complicats —i alhora centrals— en el desenvolupament de la vida. Teories que ens travessen el cos, contradiccions, conflictes o anàlisis, però que sempre s’acaben quedant en situacions ideals, abstractes i accessibles sols per a algunes persones, i que moltes vegades no sabem ni explicar, ni entendre, ni incorporar a les nostres pràctiques. Un d’aquests és el conflicte capital-vida dins del sistema capitalista en un planeta finit.

Cal lluitar, això és innegable, a la contra, per descomptat, però també cal lluitar en positiu, intentant construir, per poder sobreviure a la lluita que en general es basa en dinàmiques de competitivitat, individualisme, productivitat i violències

És cert que vivim en un món en què fora i dins de nosaltres hi ha capitalisme i patriarcat. I molt de racisme. Davant d’aquesta situació, em ressonaven moltes preguntes al cap. Per exemple, si són les xarxes d’afectes, de les quals tant parlem, o el fet de tindre cura i valorar les persones properes les maneres adients d’afrontar el conflicte capital – vida. Cal lluitar, això és innegable, a la contra, per descomptat, però també cal lluitar en positiu, intentant construir, per poder sobreviure a la lluita que en general es basa en dinàmiques de competitivitat, individualisme, productivitat i violències. Ens falta més experiència en posar en valor la vida.

La sostenibilitat de la vida és material i requereix responsabilitat. És a dir, sostenir, però també construir un “bon viure” i un “bon tracte”, dins d’aquesta possible xarxa de relacions. Intentar militar, també des dels aspectes emocionals, no és gens fàcil. Ningú ens n’ha ensenyat. Ni a escola, ni a casa, ni a la tele neoliberal, ni als parcs on féiem botellón, ni per descomptat a les assemblees. Ni tan sols ara quan acabem una reunió tenim interioritzades les rondes de sentirs; no només per expressar malestars, que també!, sinó per tindre espai i poder expressar si ens hem trobat a gust, si ens ha agradat la reunió, si ens ha encantat quan alguna persona ha dit tal cosa o si pensem que estem fent un procés interessant en algun sentit. A vegades trobe a faltar que positivitzem els espais compartits. Sóc molt conscient que el temps i la temporalitat són centrals, i que vivim en l’època del no-temps i que la vida és ara.

La sostenibilitat de la vida és material i requereix responsabilitat. És a dir, sostenir, però també construir un “bon viure” i un “bon tracte”, dins d’aquesta possible xarxa de relacions. Intentar militar, també des dels aspectes emocionals, no és gens fàcil

Però és que els dies no tornen. I els moments que ens dediquem tampoc. I a voltes arriba. A voltes, de matinada. A voltes, a la bústia, una telefonada o al portal. Quan arriba, el món s’atura. Moltes coses deixen de tindre importància. Vols abraçades, dormir molt, cridar o que el cap deixe d’anar tan ràpid. La repressió es clava dins la pell. 24 hores, 7 dies a la setmana. La vida es capgira i ens canvia per a sempre.

Fa temps aprenguérem que una de les possibilitats de la lluita és aquesta. De fet, moltes són les vegades que l’hem acompanyada. També aprenguérem que lluitem per guanyar. Perquè tenim raó, perquè ataquem just els pilars fonamentals del sistema basat en la despossessió, l’explotació laboral i dels cossos de les dones i de la natura. Dins d’aquesta lògica, aquest es rebota i ens colpeja dur, per immobilitzar-nos. Jo sé que tinc por, no per mi solament, sinó per persones importants que em sostenen i que viuen la repressió de manera silenciosa, i segons com, silenciada i amb vergonya. També tinc molt de neguit.

Però també tinc molta sort. Em sent afortunada d’estar aprenent, envoltada de gent valenta, que m’ensenya vida, per fer front. Agraïdes. Acompanyades. Mai més soles. Els processos repressius ens desborden la vida. Però després hi ha vides i persones que desborden processos. És evident que ens necessitem les unes a les altres per aguantar. I dir-nos les coses positives, les que admirem, les que agraïm o per les quals ressaltem és una manera quotidiana de sostenir-nos mútuament. Construïm una xarxa de cures i suport mutu, combatem el no-temps. I practiquem el posar-nos en valor.