El centenari del naixement de Paco Candel, novel·lista i periodista, pròxim al PSUC, és el marc d’un munt de manifestacions culturals durant el 2025, que ens recorden que la Catalunya d’avui s’ha configurat també amb l’aportació de les onades migratòries.
L’autor d’obres com Hay una juventud que aguarda, Donde la ciudad cambia su nombre o Han matado a un hombre, han roto un paisaje va ser un narrador de les perifèries, d’aquella gent que “no bufava cullera”, que venien del sud amb el front pansit. Provinents d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Aragó o Galícia, van ajudar a construir el país, sumant accents a la cruïlla de cultures, una diversitat encara avui present.
Candel va ser un narrador de les perifèries, dels que no bufaven cullera, dels que venien del sud amb el front pansit; sumant accents a la cruïlla de cultures
A l’obra Els altres catalans, de Candel, reeditada enguany per Edicions 62 –el mateix segell que la va llançar el 1964–, amb pròleg de Marc Andreu, resseguim la història de la gent d’altres indrets que van assentar-se en les barriades de barraques o infrahabitatge com Can Tunis, Somorrostro, Roquetes, Verdun i els antics nuclis de “cases barates”; llocs, ara, tan cinematogràfics com Torre Baró, amb la pel·lícula sobre l’autobús de la línia 47 i el sindicalista Manolo Vital.
Aquestes persones arribaven a la ciutat en trens batejats com El Sevillano o El Borreguero, amb última parada a l’estació de França. Si no demostraven la disponibilitat d’un allotjament podien ser expulsades o recloses al Pavelló de les Missions de Montjuïc, una mena de centre d’internament de persones migrades de l’època. Treballaven a la construcció, feien de conductors de taxis i autobusos, de peons de fàbrica… El seu dia a dia, en la majoria de casos, era de misèria i precarietat, però el que no recullen les estadístiques és el seu llegat polític al territori.
Aquests migrants de l’anomenada segona onada del segle XX, entre els anys cinquanta i setanta, van esdevenir una població de doble tall: van treballar per construir les infraestructures del desarrollisme franquista, alhora que, també van filar xarxes comunitàries sòlides i transformadores de la capital catalana.
Les migrants entre els anys 50 i 70 van treballar per construir les infraestructures del desarrollisme, alhora que van filar xarxes comunitàries sòlides i transformadores
Avui en dia, aquestes militants i activistes continuen aportant coneixements sobre organització i supervivència, en una ciutat cada cop més deshumanitzada. Parlem de l’infraproletariat, “els hereus de la FAI que portaven a la mateixa cartera una estampeta de la verge del Carme”. A l’obra Els altres catalans, Candel va repassar qüestions molt complexes sobre les migracions amb un to natural, sense literatura ni patetismes, aportant una visió panoràmica d’aspectes com l’ús del català o els preus de l’habitatge.
Segons dades de l’IDESCAT, la província de Barcelona, des dels anys seixanta, ha més que duplicat la població: de vora 2.880.000 habitants a quasi 5.900.000. La diversitat que aplega el nostre país ja no és només d’altres indrets de l’Estat espanyol. Avui, a Barcelona, i al conjunt de Catalunya hi conviuen persones provinents de 176 països.
Moltes de les persones que arribaven a Catalunya fa cinquanta o setanta anys arrossegaven un passat militant que les havia estigmatitzat en els seus llocs d’origen. Van trobar aquí espais de transformació social on l’ensenyament de la llengua, la cultura catalana, l’accés a l’educació pública, el sindicalisme o els espais d’esbarjo per a joves eren les línies d’acció de cada associació o ateneu.
“(Nos)altres els catalans” és un exercici de memòria per a conèixer la Barcelona perifèrica que va transformar-se fent comunitat i lluitant pels drets
La sèrie de converses “(Nos)altres els catalans” és un exercici de memòria que recull veus en primera persona per a conèixer la Barcelona perifèrica que va transformar-se fent comunitat i lluitant pels seus drets.
