“Visc a la Zona Franca perquè m’agrada. És el lloc més bonic del món. I això que és molt lleig…”. D’aquesta manera paradoxal s’explicava Francesc Candel –escriptor, assagista, periodista, si es vol, polític– en una entrevista de Montserrat Roig, al programa “Personatges” del primerenc circuit català de TVE, el 1977. Les paradoxes continuen encara vigents. El territori vital de Candel té una geografia física relativament nítida, que uneix la plaça d’Ildefons Cerdà (al límit entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat) i un escalèxtric viari que es difumina cap a la ronda del Litoral i, enllà, el Port de mercaderies i el mar. Avui, llampants edificis d’oficines àvids d’empreses de la nova economia, centres comercials quilomètrics i moderns parcs urbans dignes de premi d’arquitectura, recusen com poden les mostres supervivents d’un passat que sembla confegit per al·luvió: blocs d’habitatge impersonals d’uns anys d’alegria constructiva, tallers, instal·lacions industrials, magatzems logístics, antigues colònies fabrils reciclades en nuclis residencials per defunció de la fàbrica original (amb les de la SEAT com a gran cap de cartell), antics assentaments d’infrahabitatge reconvertits en barriets de personalitat pròpia i planimetria difícil que s’enfilen per la muntanya de Montjuïc o s’estenen en direcció al Llobregat, i encara solars aquí i allà sense un ús i una qualificació clares. I el cementiri més gran de Barcelona, espectador immòbil i també enfiladís.
Administrativament, són els barris de la Marina del Port i la Marina del Prat Vermell del districte barceloní de Sants-Montjuïc. Però molta gent de la ciutat –com el mateix Candel fa quasi cinquanta anys– encara en diuen “la Zona Franca”, per osmosi del polígon logístic i industrial en què s’acaba dissolent per la banda sud-oest. Però també és Sant Cristòfol, el Polvorí, Can Clos, Estrelles Altes, Can Tunis, la colònia Bausini… Assentaments poblacionals que s’han resistit a ser submergits del tot pels moderns planejaments urbanístics, un conglomerat de mals endreços que la ciutat benpensant no volia veure o no sabia on col·locar. Un lloc sense nom clar, on –parafrasejant el títol de la novel·la segurament més citat de Candel– la ciutat canvia de nom, però per no adoptar-ne cap de precís i acceptat, que, segurament, és la millor manera de designar un no lloc.
Tot això té molt poc a veure amb el paisatge que devien contemplar els ulls infantils de l’escriptor per primer cop, fa gairebé un segle. Hi devien veure grans extensions d’horts i pastures, ramats d’ovelles i cabres, una munió de fàbriques d’indianes que treien fum, casetes disperses de gent dedicada a la pesca i les mostres incipients d’un barraquisme que n’ha marcat bona part de la història. El cementiri, això sí, ja era allà on és avui.
De les Cases Altes a les cases barates
Francesc Candel Tortajada va viure tota la vida en aquest lloc tan bonic i tan lleig. Però, com diria Pepe Rubianes, no hi va néixer mai. Va arribar al món dels vius a les Cases Altes, un poble del Racó d’Ademús, enclavament adscrit administrativament a la província de València, però històricament poblat per gent d’identitat aragonesa (la família del seu pare) i manxega (la de la seva mare). Ho va fer el 31 de maig de 1925. Els números no fallen: ara fa just cent anys. Els homes de la família eren temporers acostumats a anar amunt i avall per guanyar-se el jornal allà on fos. Anaven a fer la verema a o baixar fustes pels rius. Era un nomadisme laboral acceptat per aquella gent que no tenia terres pròpies o possibilitats d’ocupar-se pel seu compte. Perquè a la comarca, de feina, no n’hi havia.
Quan té dos anys, el pare troba un treball més estable a Barcelona, a les pedreres de Montjuïc, que ja bullien d’activitat per alimentar els pavellons i els palaus de l’Exposició Universal que s’hi havia de celebrar el 1929. Al cap de poc, olorant estabilitat, s’ajunta tota la família a la capital catalana. I aquesta circumstància –tot i no tenir-ne consciència per l’edat– atorga a Candel la condició de migrat, que el marcarà sempre, com a escriptor i personatge públic. Avui, unes cinc hores de cotxe separen Barcelona de les Cases Altes. Fa un segle, era anar d’un mon a un altre, una aventura incerta. A més, curiosament, per un motiu que l’escriptor mai va esbrinar, el viatge el van fer en vaixell.
A Barcelona, la família s’instal·la en una barraca desocupada a la rodalia del cementiri, on després hi hauria el poblat conegut com a Jesús i Maria. Però s’hi estan poc temps. El mateix 1929, els traslladen al que se’n dirien les cases barates de Can Tunis. Era un poblat format per casetes d’una planta, gairebé barracons, alineades en formació gairebé militar, sense aigua corrent però amb llum elèctric. Al pla de Barcelona se’n van construir fins a quatre nuclis –els altres, al Baró de Viver, al Bon Pastor i les de Can Peguera, úniques supervivents. Fou una operació de “desbarraquització” dissenyada per la dictadura de Primo de Rivera, pensada no tant amb un ànim de protecció social per les noves famílies migrades que vivien en infrahabitatges indignes, sinó més aviat per evitar a la família reial i les autoritats que s’esperaven per a la fira la contemplació d’un espectacle denigrant a tocar dels escenaris oficials de la mostra. Al capdavall, van ser una mena de barraquisme de protecció oficial sibil·linament allunyat del nucli urbà.
Les cases barates van ser una operació ordida per la dictadura de Primo de Rivera, per evitar a les autoritats que s’esperaven per l’Exposició Universal del 1929 contemplar l’espectacle ‘molest’ del barraquisme
Les cases barates de la Marina serien escenari de jocs infantils per a Candel i, més endavant, el decorat de molts dels seus llibres. Però tampoc s’hi va estar molt temps. Durant la república, el pare comença fer de sagristà a la parròquia de la Mare de Déu del Port, que era tocar. I tota la família s’hi trasllada a viure. Candel escriuria sobretot sobre l’anomenada segona onada migratòria a Catalunya –la que va poblar Catalunya de gent vinguda d’arreu de l’Estat espanyol, però particularment d’Andalusia, a partir dels anys quaranta–, però ell provenia de la primera, la dels anys deu i vint, coneguda com la dels murcianos, apel·latiu reduccionista –també va venir molta gent de l’Oest andalús, del País Valencià, de l’Aragó i de la Catalunya rural– i amb un punt xenòfob. Va ser una onada, comparativament, amb molt més impacte demogràfic que totes les que han vingut després: només a Barcelona, la població es va duplicar entre el 1910 i el 1930, i va superar el milió d’habitants. I tot i que les polítiques d’acollida brillaven per la seva absència, per als infants de les famílies nouvingudes, el fet de créixer en temps de la Generalitat republicana els va procurar un escenari del tot diferent de les que van arribar més tard en època franquista. Els textos de Candel recorden sovint l’escola Sant Raimon de Penyafort, un centre mixte on rebé una educació transformadora, laica i on va poder aprendre el català.
Literatura social a peu de carrer
Guanya els primers quartos fent d’escolà a l’església, i aviat comença a deambular per oficis diversos, en una fàbrica de ceràmiques o en tallers mecànics. Candel és un fill de les migracions, però també de la postguerra: pertany a la generació que va passar a l’edat adulta en uns anys de carestia absoluta, en alimentació, higiene i recursos sanitaris. Eren temps en què, a falta d’altres tractaments, moltes malalties es tractaven fent repòs absolut i posant-se en mans de la bona voluntat de Déu. En tornar del servei militar cau malalt de tuberculosi –la mare i una germana més petita havien mort poc abans per la mateixa causa– i ha de peregrinar per diversos sanatoris i clíniques durant força mesos. Allí desenvolupa, forçat per les circumstàncies, facetes més introspectives, com el dibuix (una vocació que sempre va considerar frustrada), la lectura concupiscent i els primers esforços amb la ploma. D’aquesta ànsia creativa jovenívola va justament una primera novel·la publicada, Hay una juventud que aguarda, el 1956.
Però és amb la segona, que veu la llum l’any següent, quan troba realment una veu, i sobretot, un univers realment propi. És Donde la ciudad cambia su nombre, un retrat coral del món de les cases barates en què va créixer i la seva fauna humana. Intenta fer una narrativa social, amb les formes d’un Steinbeck o un Zola, que radiografiï les classes empobrides sense concessions, però alhora fugint del victimisme o la preocupació paternalista del professional aposentat que s’ho mira des d’una atalaia. Candel és clar que ho havia mastegat a peu d’obra. Tant, que aquesta novel·la li causaria problemes grossos per l’error de novell, reconegut per ell mateix, de fer aparèixer personatges reals amb els seus noms veritat; cosa que es va traduir en més d’un mal tràngol amb part del veïnat, i fins i tot una querella i un procediment judicial que va acabar en absolució. L’escriptor, que més endavant excel·liria en el gènere de l’autoficció i en el reciclatge de tot el que li passava per convertir-ho en material narratiu, faria un llibre explicant tot aquest embolic, titulat ¡Dios, la que se armó! (1964). Abans, completaria aquesta trilogia primerenca amb Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959).
Publicades les primeres novel·les, la crítica o l’ignora o el deixa verd. Li retreu una prosa encarcada, folletinesca, i de fer pornografia de la misèria
Donde la ciudad cambia de nombre va tenir certa volada per l’escàndol extraliterari que va provocar, però en general, aquestes primeres novel·les passen sense pena ni glòria. La indústria editorial (que ja començava a ser puixant a Barcelona) i els salons literaris, l’ignoren. Només l’editor Josep Janés, que era de l’Hospitalet de Llobregat i havia passat per l’exili i la persecució franquista, l’hi veu fusta i el publica. La crítica, o no li fa cas, si li’n fa, és més aviat per deixar-lo verd. Se’l titlla de mal escriptor, amb una sintaxi dispersa i embolicada, una prosa encarcarada i un estil afectat i folletinesc. També se l’assenyala per fer per pornografia de la misèria, recrear-se en les rates i la insalubritat en què viuen les seves protagonistes. De fer, d’alguna manera, exploitation barat del barraquisme.
Montserrat Roig li ho preguntava sense embuts dues dècades més tard: “Una part de la crítica diu que tens un estil molt pobre”. Candel es defensava traient el seu raconet de pinxo de suburbi, que el tenia, malgrat la fama ben guanyada d’home afable i bondadós: “Et diré una cosa, encara que sembli pedanteria: a mi la crítica encara no m’ha descobert. Copia clixés. També ho deien de Pío Baroja que no tenia estil… I de mi diuen el mateix i no és cert. Jo sé escriure i molt millor del que la gent es pensa”. Baroja va ser sempre citat per ell com un dels seus autors de capçalera, com Pla, Hemingway (a qui interpel·laria en el títol d’un recull de relats) o l’holandès Maxence van der Meersch, cultivadors del tal com raja, la narració fèrria i sense guarniments.
“Nosaltres els immigrants” som “els altres catalans”
La mort de Janés en accident de trànsit el 1959 deixa Candel orfe d’editor, però aviat troba un nou territori per rellançar una carrera en el camp de les lletres que no arrencava: el reporterisme. Aquell mateix any, una ignota revista cultural, La Jirafa, li encarrega un article que retrati el fet migratori, en un monogràfic dedicat a Catalunya. Aquell reportatge seria el germen del seu llibre més referencial, Els altres catalans, publicada cinc anys més tard. Va ser un encàrrec d’Edicions 62, segell nascut l’any que li dona nom, impulsat per Max Cahner i Ramon Bastardes, dos intel·lectuals que forjaven armes en l’antifranquisme catalanista d’empelt montserratí (ambdós havien impulsat la revista Serra d’Or, vinculada al monestir). Es plantejaven una operació agosarada: publicar llibres en català que abordessin temes d’actualitat i que, en la mesura que la tímida obertura del règim franquista ho permetés, recollissin els debats i preocupacions socials i polítiques del moment.
El primer producte de la primera col·lecció, que anomenaren “Llibres a l’abast”, també ha esdevingut un mite i era tota una declaració d’intencions: Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Els altres catalans serà el tretzè volum de la sèrie. De fet, l’editorial va encarregar a Candel que fes quelcom semblant a la jugada fusteriana, però amb les migracions i s’havia de titular, consegüentment, “Nosaltres, els immigrants”. Però l’autor de les Cases Altes es va posar tossut amb mantenir el títol de l’article de La jirafa. Un encert indiscutible, que donaria carta de naturalesa a una expressió d’alt poder simbòlic, usada fins avui com un paraigua útil sempre que s’aborda la qüestió migratòria a Catalunya.
Els altres catalans és un reportatge ambiciós, confegit a base de dades, converses amb molta gent de molts sectors, però sobretot amb el bagatge vital del mateix Candel, les històries i anècdotes que havia vist o sentit de familiars o trepitjant els barris perifèrics que aquells anys s’omplien de gent vinguda d’altres terres. L’autor deixa clar que no pretén fer un tractat teòric, ni vol posar-se el barret de científic social. No dissimula que la complexitat canviant de la qüestió de què parla. Només volia marcar un esbós, traçar unes línies, per si servien a qui tingués una posició dirigent per pensar-hi. De fet, mestreja en aquesta estratègia relativista, de cobrir-se l’esquena posant-se en dubte, de subratllar que no té veritats absolutes, rematant les seves reflexions amb colofons com ara “tot això és un embull massa difícil d’aclarir. Deixem-ho”, o bé “canviem de disc, que ens estem embarcant” (per citar-ne dues de l’article germinal de La jirafa que es reprodueix, íntegre, a l’inici del llibre).
“A ‘Els altres catalans’ volia donar fe de vida que aquí hi havia una gent que està marginada, pels quals no s’havia fet res, i amb els quals s’ha tingut una actitud hostil”
Però seria injust negar que hi ha una música de fons, que les preocupacions de l’autor convergeixen en alguns punts generals. Per una banda, donar llum a una realitat d’exclusió social sabuda, però desconeguda a fons per a la gran majoria de gent que vivia a Catalunya. Candel era conscient que el llibre, escrit en castellà originalment –com tota la seva producció– es publicaria d’inici només en català (traduït per Ramon Folch i Camarasa) i que, per tant, seria més llegit per la gent ja implantada al país que per la que acabava d’arribar. Ho explicava anys avenir a Montserrat Roig: “Quan vaig fer “Donde la ciudad…” volia denunciar un sector de la vida a les classes benestants. A Els altres catalans passa una mica això. Volia dir: escolteu, aquí hi ha una gent meravellosa, que està marginada i això ho heu de saber. S’havia de donar fe de vida que aquí hi havia una gent pels quals no s’havia fet res, i amb els quals s’ha tingut una actitud hostil”.
Però l’altra gran carpeta de l’assaig, evidentment no deslligada d’aquesta, és la integració. L’escriptor semba posar deures a banda i banda, tot llançant una invitació oberta a les dues comunitats a no fer una Catalunya d’“uns i altres”, a no bunqueritzar-se en l’assenyalament de l’altre, a reconèixer-se en la diversitat, a descobrir-se i treballar plegades, en l’activisme i el teixit associatiu. Com explica l’historiador Marc Andreu, en el pròleg de l’última reedició del llibre, coincidint amb el centenari de l’autor, “Candel va fixar un terreny de joc per a la convivència en el catalanisme democràtic que va ser clau en la lluita antifranquista i en la construcció de la democràcia i que era comú a les Comissions Obreres (nascudes precisament el 1964); al comunisme del PSUC (del qual l’escriptor va ser company de viatge); a l’esquerra socialista de Joan Reventós (que va contribuir a l’obra amb 12.000 pessetes), i al nacionalisme burgès i democratacristià de Jordi Pujol (que va aportar dades per al llibre)”.
Els maldecaps de la transversalitat
La transversalitat política, en el terreny de joc comú del catalanisme antifranquista, impregna també l’esperit d’Els altres catalans i tota la trajectòria vital i personal de l’escriptor. Fins al punt que li va causar més d’un maldecap passats els anys. Durant els anys vuitanta, anys de batalla cultural dura entre convergents i socialistes, corria un malnom feridor per referir-se a Candel, que avui sembla sortosament oblidat: “el xarnego de Pujol”. Se li retreia la seva bona relació personal amb el qui fou president de la Generalitat, que va existir fins al final dels seus dies. Tot i ser una persona afí al PSUC, encara que sense carnet, va cultivar l’amistat amb gent de tots els entorns, començant pel mateix Reventós, i segurament més d’un cop va ser utilitzar políticament per uns i altres pel benefici que podia aportar la fotografia amb qui s’havia erigit en símbol de la Catalunya migrada; i tampoc no li devia importar massa.
Però el malnom també volia insinuar una idea més profunda: fer Candel còmplice d’una operació editorial ordida des de la burgesia que orbitava entorn de Pujol, per projectar una imatge bonista de Catalunya com a terra d’integració i acollida, “la Catalunya de tothom”, però que en realitat imposava a la gent nouvinguda un determinat marc de joc com a peatge unidireccional per a l’ascensor social i la superació de la marginalitat. D’haver, en definitiva, contribuït a alimentar un dels grans paradigmes associats al pujolisme, aquell que diu que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” (tot i que la formulació inicial la va fer el dirigent socialista Rafael Campalans als anys trenta), un eslògan d’aparença generosa amb qui s’instal·la al país, però amb un rerefons tal vegada més pervers pel fet d’acotar l’oferta acollidora a l’aportació de mà d’obra i la creació de riquesa. Però, com segurament diria el mateix Candel, tot això és molt complicat i aquí no hi entrarem.
Un proletari de l’Olivetti
Els altres catalans va ser un èxit immediat, el més venut el dia Sant Jordi de 1964, en una època en què els rècords de vendes no tenien el ressò d’avui. Candel es va convertir sense voler-ho en el cronista oficial de la Catalunya migrada, però s’hi va posar bé. Al llarg dels anys, n’aniria produint diverses seqüeles: Encara més sobre els altres catalans (del 1973, gairebé un making off del primer llibre), Els altres catalans vint anys després (1986, aquest per encàrrec del Govern de la Generalitat) i Els altres catalans del segle XXI (2001). També li obriria la porta a viure de l’escriptura, dels llibres (té més de cinquanta referències publicades), però sobretot els articles a la premsa, que eren els que realment li feien bullir l’olla, amb una producció incansable, que en els temps bons va arribar a mitjanes de vuit i deu publicacions setmanals, a tots els diaris i revistes que li ho permetien. Es va convertir en un proletari de l’escriptura, un picapedrer de l’Olivetti, i era ben conscient de les limitacions creatives d’aquesta necessitat de pagar les factures. El periodista José Martí Gómez explicava, en aquest sentit, una anècdota del tot il·lustrativa. En la presentació d’un llibre, un assistent li va comentar que li havia semblat “reaccionari”. La resposta de Candel és per emmarcar: “És pitjor que reaccionari. És molt dolent, però no tenia diners per arribar a final de mes i el vaig escriure a tota pastilla”. Amb Martí Gómez i el fotògraf Pepe Encinas compartirien desenes d’excursions a barris que quedaven fora de mapa, i que s’acabarien convetint en cròniques de la veritat oculta que veurien la llum a publicacions com Destino, Tele/Exprés o El Correo Catalán. Era aquell reporterisme que trepitjava bassal enfangat, que s’asseia a xerrar al banc de la plaça, de taverna i got de vi, de carajillo i caliquenyo.
‘Els altres catalans’ va obrir la porta per a Candel a poder viure de l’escriptura: va publicar més de cinquanta llibres, i en els temps bons arribava a publicar deu articles setmanals a la premsa
En el moment de la recuperació de les institucions democràtiques, el convencen per presentar-se per senador, per la llista de l’Entesa dels catalans, que aglutinava les forces polítiques presents a l’Assemblea de Catalunya. Va ser elegit amb un nombre de vots inimaginable avui (1.200.000). Aviat es va desencantar de les renúncies que suposava la superació sense ruptura del franquisme, sobretot a partir del debat de la Llei d’ammistia del 1977. “Jo no m’he sentit ni líder ni representant de res, però sempre que es parlava d’algú que representés la immigració sortia el meu nom. Jo em vaig resistir però em van insistir tant que al final un és vanitós i em vaig ficar en aquest embolic de ser senador sense tenir-ne idea i pensant que el Senat era com a les pel·lícules de romans”, explicaria el 1985 en una conversa amb Josep Maria Espinàs a TV3. Després seria durant uns anys regidor a l’Hospitalet de Llobregat, mitjançant la llista del PSUC, i va arribar a tenir responsabilitat de govern en l’àrea de Cultura, i també diputat provincial. De totes dues experiències, en sortirien llibres que subrallarien la seva visió escèptica amb la política institucional: Un charnego en el Senado (1979) i Un Ayuntamiento llamado ellos (1994).
Es mantindria actiu fins a la seva mort, el 2005, malgrat uns últims anys de salut delicada: escrivint menys, però amb una fent-se omnipresent en tota mena d’actes, xerrades i conferències, o col·laborant amb entitats socials, veïnals i sindicals, sempre allà on el cridaven i tenia possibilitat d’anar-hi, i cultivant el personatge que s’havia guanyat a pols. Avui, vint anys després de la seva mort , Candel té una fundació que n’administra el llegat, una biblioteca amb el seu nom al barri del qual no es va separar, al costat de la casa on va viure, i fins i tot un gegant recorda la seva figura humana en les festes populars. Segurament, s’ha erigit en l’aglutinant simbòlic que mancava en aquests barris de passat imperfecte que va evocar amb la seva maquina d’escriure infatigable.
