Vaig venir amb la meva família, els meus pares i els meus sis germans, l’any 68. Llavors jo tenia tretze anys. Vam migrar perquè a León, a la Vall de Lluna, una zona minera de carbó, estaven tancant totes les mines i el meu pare era transportista. A Barcelona tenia un germà que treballava en un banc i li va dir que aquí hi havia molta feina i que podria trobar alguna cosa, de taxista o de conductor. Va venir primer el meu pare a soles, a aprendre a conduir en una ciutat com Barcelona, i va buscar-nos un piset a Verdun, el que ara és Nou Barris.
Vaig arribar aquí concretament el setembre del 68 per començar les classes. Vaig viure un xoc brutal perquè jo venia d’una zona rural i em va impactar molt la quantitat de blocs de pisos. Això era molt sorprenent per a mi. Havia estat a León ciutat, però no tenia res a veure.
“El primer any ho vaig passar molt malament perquè no entenia res del que parlaven entre elles. Parlaven en català. Jo no sabia res de català, però tampoc del seu món”
A Verdun no hi havia escola de secundària, així que vaig anar a una escola de monges que es deia La Divina Pastora, al passeig Maragall, on ara està el metro de Maragall. Ja no existeix. La congregació era de Lleó i la meva mare, que era una buscavides, se les va apanyar perquè m’hi agafessin. Era una escola privada, però les monges van fer caritat amb mi. A aquella escola hi anaven burgeses. Jo era pobre.
El primer any ho vaig passar molt malament perquè no entenia res del que parlaven entre elles. Parlaven en català. Jo no sabia res de català, però tampoc del seu món. El primer any de la meva vida a Barcelona el vaig passar plorant cada dia. Volia anar-me’n al poble amb els meus avis.
“Tot va començar a la parròquia de Sant Sebastià. Va ser un embrió per a les associacions veïnals de Nou Barris, fins i tot també per l’ocupació de l’Ateneu Popular”
A la parròquia de Sant Sebastià hi havia un mossèn d’esquerres. Un cura obrer. Es deia Manel Font, i va acabar deixant-ho. Allà vam tenir-hi una mena d’esplai. Vam començar a anar-hi cada cap de setmana amb el meu germà, i vam trobar molta gent en la mateixa situació que nosaltres: gent que arribava d’altres indrets de l’Estat. Tot va començar a la parròquia de Sant Sebastià. Va ser un embrió per a les associacions veïnals de Nou Barris, fins i tot també per a l’ocupació de l’Ateneu Popular de Nou Barris. Jo soc el que soc avui gràcies a la meva estada allà. Va ser una escola política.
El centre social Roquetes va ser on vaig començar a fer activisme. L’any 75 ja brollaven aires de llibertat. Vam muntar aquell centre social, sota el paraigua de l’Església. Allà es reunien partits polítics que encara estaven a la clandestinitat. S’hi feien reunions sindicals clandestines, venien militants de comissions obreres. Verdun era un barri amb moltes mancances i me’n vaig adonar perquè jo no vivia com les meves companyes de la Divina Pastora. Elles tenien una segona residència. Jo veia els meus pares amb dificultats de pagar el pis i elles tenien piscina. Una piscina? Jo al·lucinava.
“Quan anàvem al centre social veiem com es reunien els treballadors de la SEAT, els sentíem parlar, ens amaràvem de la seva forma d’actuar, de les seves aspiracions laborals i polítiques”
A Verdun el jovent volíem instal·lacions per trobar-nos, per fer esport. Quan anàvem al centre social vèiem com es reunien els treballadors de la SEAT, els sentíem parlar, ens amaràvem de la seva forma d’actuar, de les seves aspiracions laborals i polítiques. El Centre Social Roquetes, creat al voltant del 75, va ser una gran escola política imprescindible per a l’ocupació del que és ara l’Ateneu.
Fèiem assemblees per parlar temes del barri, volíem serveis bàsics: un CAP, un centre per fer secundària, instal·lacions esportives, asfaltat als carrers. Hi havia molta gent amb diferents sensibilitats, militants de Bandera Roja, del PSUC, del PCR… La gent de partits anava a organitzar la gent a les fàbriques i també als barris. Jo no vaig deixar-me enlluernar pels partits. Tenia desconfiança i els mirava amb certa distància.
Vaig haver de treballar perquè a casa ho necessitaven, però tenia la possibilitat d’anar a la Universitat. Em van deixar triar aquesta opció, però no vaig voler perquè això significava no tenir temps per al meu barri. Jo volia continuar sent activista veïnal. Vaig fer una FP nocturna de secretariat al barri. La teoria, si no va acompanyada de la pràctica, a mi no m’interessa.
Quan m’han convidat a seminaris o conferències d’oient he mesurat molt on em deixava veure. Em feia recança el fet que moltes coses que nosaltres havíem practicat durant l’activisme, després són àrees d’estudi amb títols associats. Això ho he viscut molt malament.
Ara mateix la cosa està molt malament, la gent té molta passivitat i pensa que les coses arribaran. Amb els problemes que hi ha amb l’habitatge, no sé per què la gent jove no està tot el dia al carrer. Què coi això de sortir de la feina i me’n vaig a fer una cervesa! Te’n vas a tallar la Meridiana! És l’única manera de canviar les coses, és com funciona, no hi ha més remei.
“Dels serveis bàsics la Generalitat, l’administració pública, el govern, no se’n va preocupar. Només pensaven que vingués gent per tirar endavant les fàbriques”
Des del centre social de Roquetes vam muntar una Olimpíada Popular pel barri, durant quatre diumenges, l’any 1973, a la Via Favència, per demanar instal·lacions esportives per al barri. Vam demanar permís al governador civil, i també vam demanar esponsorització. Va ser una gran lliçó d’organitzar coses al carrer. Després, vam fer protestes amb altres entitats del barri per la cobertura de la ronda de Dalt. Això va ser importantíssim. Vam paralitzar el segon cinturó de la ronda durant deu anys.
No va ser una lluita fàcil, no vam permetre que la fessin si no la cobrien. La lluita perquè hi hagués Centres d’Atenció Primària a tots els barris també va ser molt forta. Hi havia l’Hospital Vall d’Hebron, en aquell moment Hospital del Generalísimo. I com ho vam fer? Insistint, inclús ocupant locals i dient: aquí volem un CAP! Ens pensem que tot ha vingut del no-res…
Molta gent no estava polititzada, simplement reclamava uns drets i unes condicions de vida decents. A Nou Barris es van construir molts pisos, però no hi havia asfaltat als carrers, no hi havia semàfors, no hi havia escoles, no hi havia atenció sanitària, no hi havia res. Dels serveis bàsics la Generalitat, l’administració pública, el govern, no se’n va preocupar. Només pensaven que vingués gent per tirar endavant les fàbriques, i punt. Els propietaris de les fàbriques vivien en barris benestants, no vivien a Nou Barris.
Avui, una altra de les circumstàncies de la perifèria, és que les “millores”, les inversions, es pensen des del centre, o des d’uns llocs en què no viu la gent a la qual es dirigeix. Per exemple, ara Torre Baró té autobús, que funciona amb una aplicació, a demanda. El 80% de la gent que el necessita no la pot fer servir aquesta aplicació.
“Quan vam ocupar l’Ateneu Popular 9 Barris, l’any 77, tot funcionava a través d’assemblees al carrer. Vam fer-ne cada dissabte a la plaça de Roquetes, que era un descampat”
Quan vam ocupar l’Ateneu Popular 9 Barris, l’any 77, tot funcionava a través d’assemblees al carrer. Vam fer-ne cada dissabte a la plaça de Roquetes, que era un descampat. Vam venir els veins i veïnes dels blocs de l’Obra Sindical del Hogar. Havien instal·lat una fàbrica d’asfalt i quan allò funcionava tirava un fum que entrava a totes les cases; no podien viure. I dèien que a veure si se’ls ajudava. Ja començava a haver-hi algunes associacions de veïns organitzades. Llavors vam dir, hòstia, si és veritat, demanarem a l’Ajuntament de Barcelona què passa amb això; que no és lògic que estigui aquí, al costat de les cases.
Van fer una carta, van tenir algunes reunions demanant que s’aturés la fàbrica, hi havia bones paraules, però la fàbrica ja estava funcionant. Com deia, hi havia molta gent organitzada en partits polítics que eren clandestins, encara. Parlem de l’any 75, quan va morir Franco, era aquella època de la Transició.
Es va convocar un diumenge una assemblea, em sembla que era la tercera, que es convocava a les portes de la fàbrica. Hi havia aquells eslògans de “Salvem els nostres pulmons”, i tot el rotllo, però un diumenge del gener del 77, un grup de persones de manera clandestina, va arribar preparada per entrar al recinte.
“Van trencar el quadre elèctric. El que fes falta per aturar la fàbrica. I això es va fer el 9 de gener del 1977”
Jo estava a l’assemblea, però no vaig entrar. Van trencar el quadre elèctric. El que fes falta per aturar la fàbrica. I això es va fer el 9 de gener del 1977. Vam ocupar el que era la part de les oficines. Es va tallar el cable telefònic i hi havia un vigilant permanent. Se li va tallar el cable i se li va dir “Mira, no pots avisar, no et farem res, però t’has de quedar aquí”. I això queda ocupat. S’hi va quedar gent, fent torns, amb ell, que no se’l va deixar marxar. Se li va portar menjar i dimarts el van deixar marxar. Ell devia pensar “aquesta gent estan bojos i els posaran a tots a la presó”. Però no va passar res.
Vam començar a fer assemblees i reunions i vam veure que entre setmana s’anaven emportant la maquinària, o sigui, les excavadores. L’empresa mai no va fer cap comunicat. De seguida es va decidir que seria un Ateneu pels ateneus republicans, que tenen tota mena de manifestació cultural, però també per a totes les edats, popular, evidentment, perquè volien que fos accessible a totes les persones, i clar, de Nou Barris, perquè era el territori en què estàvem.
De manera espontània, perquè els sostres eren molt alts, vam començar a venir artistes de tot arreu a practicar les seves disciplines. Llavors els artistes que durant l’estiu feien carrer, malabars i coses d’aquestes, i passaven el barret a Barcelona, van començar a córrer la veu… “Doncs a Nou Barris hi ha un lloc on està descobert i podem practicar”, i venien a practicar els nanos del barri, que veien que aquí es feien malabars. Va començar a haver-hi un gran moviment cultural, assembleari, precari, autogestionat. Cada cop s’apropava més gent. Hi havia gent que tocava música que cedia material, equips, i molta gent venia a tocar i a muntar concerts. Total, que de manera espontània: “ah, doncs podem fer algun concert”.
“Vam estar durant molts anys que l’Ateneu era una seu de trobada de moviments com l’antimilitarista, el moviment feminista. Vam fer les Jornades Catalanes de la Dona”
Vam estar durant molts anys que l’Ateneu era una seu de trobada de moviments com l’antimilitarista, el moviment feminista. Vam fer les Jornades Catalanes de la Dona. En un moment determinat, ens vam adonar que hi havia un sector desconegut, des del bar a la zona dels concerts, vam rebentar la porta i vam veure que hi havia el menjador dels treballadors de la fàbrica amb una cuina industrial completa, nova. Hi havia una noia, cuinera, que va proposar muntar dinar, sopars… Era l’època que hi havia moltes vagues de treballadors a les fàbriques i vam veure que podia ser una manera de recaptar diners per a les caixes de resistència.
Llavors, què es feia? Sopar de solidaritat amb la fàbrica La Roca de Viladecans o sopar de solidaritat amb Nicaragua per la revolució sandinista. Això va tenir molt d’èxit. Es van començar a fer espectacles, un Kabaret… Tot això ho muntava l’assemblea. Va començar a ser molt famós i l’Ajuntament s’hi va fixar. L’any 82 va haver-hi una petita escissió a l’Ateneu perquè hi havia gent que no volia participació institucional; no volia rebre subvencions.
“Va començar a ser molt famós i l’Ajuntament s’hi va fixar. L’any 82 va haver-hi una petita escissió a l’Ateneu perquè hi havia gent que no volia participació institucional “
El circ començava a tenir molt potencial i vèiem que era una oportunitat molt gran de tenir un centre artístic. L’Ajuntament es preocupa perquè hi ha un lloc que no controla, que no té poder sobre ell, que s’està coneixent arreu d’Europa pel circ. Quan va començar el Programa de Centres Cívics, un programa decidit per l’Ajuntament de Barcelona, va oferir convertir l’Ateneu en un Centre Cívic per rebre més diners vam dir que no, però ells ens van incloure, encara hi ha documents “Centre Cívic Planta Asfàltica”.
Després de molts debats, vam decidir poder disposar de diners que són dels nostres impostos, gestionar-los de manera responsable, fer-ho a la nostra manera. Això es diu gestió ciutadana ara.
Volem ser autogestionats i rebre diners dels nostres impostos, amb aquests diners farem cultura crítica, participativa, comunitària i amb la gent de l’entorn. No hi renunciem. El 2027 farem cinquanta anys i encara tenim debats perquè aquesta manera de funcionar encara no és possible. Encara sortim a concurs públic. Per a mi l’Ateneu Popular 9 Barris és la meva vida, tot ho he construït en aquest espai.
