Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Madelaine Caracas, membre de la Coalició Universitària pel Diàleg

"Ortega ha segrestat els símbols sandinistes pels quals van lluitar els nostres pares i alguns van perdre la vida"

Madelaine Caracas, estudiant nicaragüense a Barcelona / Montse Giralt

Madelaine Caracas té 20 anys, està cursant quart de comunicació a la Universitat CentroAmericana de Managua i és membre de la Coalició Universitària pel diàleg. La seva lluita política va començar molt abans de les protestes que es van iniciar el 18 d’abril. Parla amb contundència, també amb preocupació i en un moment es disculpa perquè “nota que es trenca”. El seu pare va lluitar contra Somoza i ella lluita contra Ortega. L’Informe de la Comissió Interamericana de Drets Humans eleva a 212 el número de morts, hi ha centenars de persones detingudes i desenes segrestades. Masaya, poble bressol del sandinisme, durant la primera setmana de juny, es va a aixecar contra Ortega i es va autoproclamar “el primer territori alliberat de Nicaragua”. Caracas va poder llegir, un per un, els noms de les persones mortes durant les protestes al President. Com deia la cantautora Violeta Parra, “los estudiantes son aves que no se asustan de animal ni policía, y no le asustan las balas ni el ladrar de la jauría”.


Com vau començar a organitzar-vos davant les reformes de la Seguretat Social, clau de l’esclat del conflicte que ens ha portat fins avui, amb centenars de morts i de ferits?

Les protestes es van iniciar molt abans del 18 d’abril, abans de les protestes de la reforma del segur social. El 3 d’abril comença un incendi a Índio Maíz, una les reserves naturals més grans i importants del país. Passen els dies i el Govern no actua per apagar-lo. Només les comunitats indígenes i alguns grups ambientalistes que estaven ajudant a controlar el foc s’hi van involucrar. Després d’uns quatre dies, i després que centenars d’hectàrees fossin cremades, el Govern decreta l’alerta. Ni tan sols tenien un plan per apagar l’incendi. Llavors, al sisè dia, Costa Rica ofereix ajuda a Nicaragua amb bombers especialitzats, però Ortega la rebutja. El gest va generar una indignació entre la població en general, i encara més entre els estudiants, sobretot ambientalistes, que ens sentíem estafat, perquè és una de les reserves més importants per a nosaltres i a Nicaragua les reserves són la major riquesa cultural que tenim. Els estudiants vam decidir iniciar unes protestes i vam ser reprimits. El Govern va convocar una marxa en la qual ens van assetjar i perseguir.


Exactament, quan van començar les protestes?

“Portem onze anys sortint al carrer: existeixen els grups feministes denunciant la penalització de l’avortament, les comunitats indígenes lluitant per la seva autonomia i terres, les protestes de l’Institut Nicaragüenc de la Seguretat Social (INSS)… És un malestar col·lectiu”

Del 10 d’abril fins al 16 d’abril, va haver-hi protestes per la reserva Indio Maíz, seguíem marxant i fent vigílies, a més de tot tipus d’activitats per mostrar la indignació amb el Govern. En aquesta mateixa línia de temps, mentre nosaltres ja estàvem patint la repressió, però no tan forta com seria després, el Govern va fer la reforma de la Seguretat Social, encara que els estudiants i treballadors ja portàvem dies protestant al carrer. La reforma afecta tots els nicaragüencs i la majoria som població jove, entre 16 i 26 anys. Sempre estem actius, fixa’t en la revolució: els joves van ser d’alguna manera qui va liderar-la. La majoria de nicaragüencs vivim amb els nostres avis, jo per exemple vaig viure durant molt de temps amb la meva àvia, i ens sentíem molt interpel·lats per donar-los suport, però no només per això, també perquè aquesta reforma en un futur també m’afectarà a mi. Les protestes a la Seguretat Social ja venien de cinc anys enrere sota el nom de Okupains, però sense tant ressò. Els pagesos també porten cinc anys marxant per una llei sobre canals, perquè el Govern va donar la llicència de construir un canal a una empresa xinesa i no ho va consultar. El canal afecta milers de pagesos a qui expropien les terres i també afecta l’ecosistema… Ni tan sols va haver-hi un estudi d’impacte socioambiental per fer aquestes concessions. El que estic tractant de dir és que portem onze anys sortint al carrer: existeixen els grups feministes denunciant la penalització de l’avortament, les comunitats indígenes lluitant per la seva autonomia i terres, les protestes de l’Institut Nicaragüenc de la Seguretat Social (INSS)… És un malestar col·lectiu. El 18 d’abril vam sortir a moltes ciutats del país amb SOS Nicaragua i vam rebre repressió per part de les forces governamentals i els grups anomenats “sandinistes”, que nosaltres els diem “Orteguistes”, perquè res tenen a veure amb el sandinisme.


Tot el moviment de solidaritat és compartit dins la comunitat universitària? Com s’hi viuen les lluites?

A moltes universitat s’han organitzat. La meva no és la més gran, però està molt ben situada, al centre de Managua. Ara mateix, formo part també de la Coordinadora Universitària per la Democràcia i la Justícia, que és un dels cinc moviments estudiantils que formen part de la Coalició Universitària. A la Coordinadora hi ha portaveus de les cinc universitats més grans del país, tant públiques com privades, fins i tot la UNAN ( la més gran del país). El problema és que a les universitats públiques hi havia un braç del Govern anomenat UNEN (Unió Nacional d’Estudiants de Nicaragua), que ha servit per coaccionar altres moviments i reprimir-los. A algunes universitats no hi ha autonomia, perquè hi ha una clara imposició del partit del govern en quant a símbols i ideologia. Quan moltes de les universitats de Nicaragua han sortit al carrer ha sigut dur o molt dur. Molts estudiants tenien por de perdre la beca del Govern o patir agressions. A la Centroamericana vam sortir com a sector estudiantil, vam crear taules de treball i vam contrarestar amb un moviment independent.


S’han generat enfrontaments entre membres de la UNEN i els grups independents organitzats no governamentals?

Sí, perquè UNEN ara té adeptes, persones de més de 30 anys que han ocupat el càrrec de representants dels estudiants per onze anys en alguns casos. I inclús tenen encara un salari per haver sigut presidents estudiantils. Llavors, no és que tinguin estudiants, tenen persones assalariades, antics representants, persones amb càrrecs de poder. A nosaltres, els que vam sortir al carrer, ens va costar 20 dies organitzar-nos des de la clandestinitat, així que imagina’t. Les universitats estan tancades des de llavors i a Nicaragua ara mateix “ser jove” en paraules de la vicepresidenta Rosario Murillo: “és ser delinqüent, algú que s’ha d’eliminar”. Els primers dies, durant les protestes, fins la primera taula de diàleg, la majoria d’assassinats eren d’estudiants.

/ Montse Giralt |Montse Giralt

 


Sabeu quants estudiants han mort?

No podria donar una dada exacta, però ja són més de 200 persones assassinades. A l’inici van ser molts joves, alguns no eren estudiants perquè pertanyien a barris molt pobres de Managua. Nosaltres vam iniciar l’espurna i després tothom va sortir al carrer. A Nicaragua tot canvia en un segon, allà els dies són anys. La violència ha arribat a quotes molt altes, inclús cap a les persones no mobilitzades. Algunes persones que transiten normals per la via pública a determinades hores de la nit estan sent atacades per camionetes que es dediquen a sembrar el terror. Les anomenem “las turbas”.


Pots explicar que són?

“El 16 de juny van assassinar una família sencera, van cremar el seu habitatge i eren dins. Hi havia dos nadons, un de mesos i un altre de dos anys. Els van cremar vius perquè es negaven a que la policia ubiqués la casa de franctiradors”

Són camionetes high luxe que condueixen persones armades dirigides per la policia nacional. Està provat que són propietat del Govern, comprades amb diners públics. El 16 de juny, per exemple, es va produir una massacre a una casa on aquestes turbas volien posar franctiradors. El 16 de juny van assassinar una família sencera, van cremar el seu habitatge i eren dins. Hi havia dos nadons, un de mesos i un altre de dos anys. Els van cremar vius perquè es negaven a que la policia ubiqués la casa de franctiradors. Això ho sabem perquè hi ha testimonis dels veïns i veïnes, i perquè hi ha una supervivent que es va tirar pel balcó. Segon l’últim informe d’Amnistia Internacional, durant les manifestacions, els policies han utilitzat franctiradors perquè està comprovat com els assassinats tenen tirs directes al front, al coll o a l’abdomen.


Com a membre de la Taula pel diàleg, com estàs vivint les converses amb el Govern i les autoritats governamentals? Ens podries explicar quins tipus de resposta rebeu?

Jo vaig estar a la primera taula de diàleg en la qual va participar Ortega, el 16 de maig. Va arribar i immediatament li vam reclamar que s’aturés la repressió i que s’aturessin els atacs. Ho vam demanar tant la societat civil, com la Conferència Episcopal – peça clau de la taula de diàleg–, i els estudiants. La resposta d’Ortega va ser de rebuig i va dir que els policies mai havien rebut l’ordre d’atacar, encara que ja hi havia més de 60 persones assassinades per la policia nacional. Llavors, el que veiem és una posició de no diàleg, no hi ha disponibilitat, perquè segueix corrent la sang. De moment ja portem cinc sessions de diàleg, i a partir de la tercera la Conferència Episcopal va suspendre el diàleg


Per què?

El Govern va portar a la taula una agenda econòmica del país. És absurd i inaudit… no té sentit. Estem davant d’una de les crisis humanitàries més importants que ha tingut el país. Una crisi provocada pel mateix Estat que se suposa que ha de donar seguretat. A partir de la suspensió, van reunir-se de manera privada i Ortega va accedir al diàleg, però els morts continuen.


Ortega va fer una declaració institucional per cridar a la pau.

Sí clar, sempre ho fa. Sempre fa un discurs de pau, però imagina’t com Masaya, un dels pobles on més suport ha tingut el sandinisme, i un dels pobles que s’ha autoproclamat sandinista, fidel a revolució, s’ha bolcat completament amb les protestes. Fa uns dies, Masaya es va proclamar com un Estat alliberat, per tant, no reconeixen el Govern. Tot això per buscar una sortida cívica. I des de que ho va fer, la gent ha patit moltíssima repressió. Ahir van assassinar sis persones i van ferir-ne una trentena. Les persones de Masaya són sandinistes i per a elles, els símbols del sandinisme han estat manipulats per Ortega per al seu benefici. Per a nosaltres és important separar aquestes coses, el sandinisme del Orteguisme. Als carrers hi ha gent de totes les ideologies, som pobres, som de totes les condicions i estem al carrer exigint la sortida d’Ortega perquè el seu mandat es basa en una massacre.


Per què és important per a tu o per a vosaltres fer aquesta separació? Molta gent fa la lectura que qui es mobilitza està manipulat per la CIA o els EUA.

“Quan Ortega va pactar amb la dreta liberal ningú va dir res, i això va ser determinant perquè ell estigui ara encara en el poder. No és només això, és la penalització de l’avortament, la concessió canalera que està expropiant milers de pagesos, un munt de casos de corrupció…”

Sí, és part del discurs que s’ha alimentat sempre, sobretot als mitjans de comunicació. Ortega és el propietari de la majoria de mitjans del país i per tant, hi ha una guerra d’informació. Qui considera que Ortega és d’esquerres està molt equivocat, Nicaragua no és només la Revolució, portem 40 anys de lluites. Quan va pactar amb la dreta liberal, amb Arnoldo Alemán, ningú va dir res, i això va ser determinant perquè ell estigui ara encara en el poder. No és només això, és la penalització de l’avortament, la concessió canalera que està expropiant milers de pagesos, un munt de casos de corrupció… Ell predica l’antiimperialisme, però s’ha servit de l’imperialisme per a fer les seves polítiques. Per exemple, molta gent ja diu que està pactant amb EUA una sortida, a banda del seu partit i els seus seguidors. Ortega no pot seguir si no es combat tota la corrupció que hi ha al seu partit. Hem de fer una anàlisi crítica. Qui és Ortega? i com ha canviat durant tot aquest temps? Com expliqueu els 200 assassinats durant aquests mesos si som un poble sense armes? Els nicaragüencs que estem als carrers, desarmats, si fóssim pagats per la CIA podríem defensar-nos i s’evidenciaria el nostre poder. El noi que va ser assassinat a Masaya portava un tirador a la mà. A qui ens estem enfrontant? Per què no hi ha un rebuig al que està passant? Això ja no va de dreta o esquerra, ha d’haver-hi un posicionament polític contundent, perquè hi ha crims de lesa humanitat al país.


A tu particularment, i a Jessica Cisneros, us van assenyalar a les xarxes socials com a membres del Movimiento Cívico de Juventudes, que rep diners de la fundació National Democratic Institute, fundada per Madeleine Albright, el 2015, i té l’objectiu de formar líders.

Primer de tot, jo no formo part del Movimiento Cívico, però sí Jessica. Molts països de Centreamèrica reben diners de fundacions americanes o europees que treballen qüestions socials, com suposo que passa a Europa i altres països, no? Em fa molta pena que s’afirmi que gràcies a això, Jessica pugui manejar una xarxa criminal o estigui orquestrant un cop d’Estat. Jessica treballa amb comunitats rurals, pobres, i no té res a veure amb política, sinó amb formació, i no té relació directa amb els Estats Units. Però és clar, RT o TeleSur ens estan fent boicot perquè a partir de la visita a Suïssa ens han deslegitimar constantment.

/ Montse Giralt |Montse Giralt

 

Quins països us han donat suport?

La Caravana la va iniciar un grup de societat civil que té connexions amb entitats de drets humans d’Europa. Té com a objectiu informar, perquè tenim poques eines per fer-ho a Nicaragua, només xarxes socials. També volem aquest apropament a la part política, necessitem que els països es posicionin. A Amèrica només Costa Rica s’ha posicionat i és l’únic que ha ofert refugi, però a la Unió Europea alguns països com França ja han llançat comunicats, també alguns organismes d’Espanya, però els partits no s’han posicionat. Ens hem reunit amb l’alcaldessa de Barcelona, hem anat al Parlament… volem que ens escoltin. Nicaragua és un país molt petit i ens estan exterminant. Tota la solidaritat que està havent per part dels nicaragüencs que ara estan vivint a Europa i tots els europeus que tenen un vincle amb Nicaragua està sent molt important. Aquí ens estan ajudant molt els col·lectius feministes connectats amb Nicaragua. Però també hem sofert discriminació perquè hi ha una campanya que diu que som agents de la CIA. A Suècia, un membre d’un partit d’esquerres deia que després de fer les xerrades demanàvem diners per a armes… [riu]. En aquest sentit, ja han fet una campanya i han boicotejat presentacions. Esperem que aquests actes i difamacions no siguin una avantsala per fabricar algun tipus de delicte quan arribem a Nicaragua, perquè ja hi ha gent engarjolada que estava treballant pels drets humans i activistes que tenen una ordre de captura. Tinc una mica de por.


Com d’urgent veus la reactivació dels països en suport a les protestes?

Les protestes a Nicaragua no s’acabaran fàcilment, perquè cada vegada surt més gent al carrer. Des de la gent més pobre fins la gent que està acomodada. Ja tenim l’experiència de la Revolució, aquesta vegada la revolució es pacífica, però tinc la certesa que Nicaragua serà lliure perquè som un poble fort, som un poble unit per l’amor i aquesta és la nostra millor arma. Com deia Francisca Ramírez, líder camperola: “Sols el poble salva el poble”. També hem de treballar perquè la llista d’assassinats s’aturi i els comitès dels barris i pobles s’organitzin.


Què et sembla que determinats sectors diguin que esteu contra el sandinisme?

“El meu pare va lluitar amb el sandinisme. Vaig créixer amb les seves anècdotes de quan estava en els moviments de joves sandinistes. Però ell em dona suport perquè diu que això que tenim no és allò pel que va lluitar. Està decebut perquè quasi dona la vida per la Revolució i ara veu com l’han utilitzat per a unes polítiques autoritàries”

El meu pare va lluitar amb el sandinisme. Vaig créixer amb les seves anècdotes de quan estava en els moviments de joves sandinistes. Però ell em dona suport perquè diu que això que tenim no és allò pel que va lluitar. Està decebut perquè quasi dona la vida per la Revolució i ara veu com l’han utilitzat per a unes polítiques autoritàries. Nosaltres no estem lluitant contra la nostra història, nosaltres som part de la Revolució, som la Revolució, i ens ha format com a poble, ens ha ensenyat a unir-nos. Ortega no té a veure amb la Revolució. Ortega ha segrestat els símbols del sandinisme pels quals van lluitar els nostres pares i alguns van perdre la vida.


Què està suposant per a tu aquesta lluita?

Per a mi, és un dels moments més importants de la meva vida. Quan tenia a Ortega davant mentre li llegia tots els noms de les persones assassinades vaig sentir justícia. Aquest home és un dictador que durant onze anys de mandat, només l’hem vist per televisió, mai assegut amb la gent. Eren persones, eren joves, eren estudiants i mereixien viure. Ell intenta esborrar els seus noms, però els joves no ho permetrem. Nicaragua ha estat un país corrupte, però la joventut no està impregnada d’aquesta política bruta.