La COVID-19 no entén de fronteres, però sí de classes socials i desigualtats de gènere. Si abans de la pandèmia les dones ja s’enfrontaven a una discriminació i encasellament en feines poc valorades, com la neteja o la cura de persones grans i infants; un any i dos mesos després de la declaració d’emergència sanitària, es constata que les dones, les persones migrades i les joves són els col·lectius que més han patit els efectes de la COVID-19, “a causa del masclisme, el classisme i el racisme predominants a la societat”. Són les conclusions a les quals arriba l’informe de la Fundació Surt, “L’impacte en les dones de la crisi econòmica derivada de la pandèmia de la COVID-19”, on es desenvolupa una anàlisi quantitativa i qualitativa de la tendència a l’alça de la feminització de la pobresa i de la càrrega de cures, la bretxa digital de gènere, una mala salut o un major risc de desnonament, sensellarisme o infrahabitatge.
“Des de feia tres anys treballava en un restaurant com a cambrera, em pagaven 400 euros per dotze hores. Ni festes ni res. Sense contracte. Per aquesta pandèmia, em van fer fora”. Aquest és un dels 42 testimonis –24 dones migrades i 18 professionals de la fundació que treballa pels drets de les dones– que es recullen en l’informe i que permet revisar la vulnerabilitat laboral més gran de les dones, de la qual ja es partia abans de l’arribada de la COVID-19. Per exemple, a Catalunya, la taxa d’activitat de les dones era menor que la dels homes, amb un 57 % i 66,4 %, respectivament; al País Valencià, se situava en un 52,24% –un 12,17% menys que els homes–; mentre que a les Illes, era d’un 56,93 %, quasi un 11 % menys que la taxa d’activitat masculina. La taxa d’atur femenina als Països Catalans, històricament, també ha sigut superior; una tendència que s’ha mantingut al llarg del 2020, tot i que l’augment interanual de la taxa d’atur a Catalunya ha estat més gran per als homes que per a les dones: un 32,5 % respecte al 24,8 %.
Apunten que aquesta evolució s’explica pel fet que les dones “estan sobrerepresentades en alguns dels sectors que es van veure forçats a tancar a l’inici de la pandèmia i que segueixen colpejats per les restriccions de les onades posteriors”, com el turisme o l’hostaleria
L’autora de l’informe i membre de la fundació, Alba Elvira i Guiral; i l’equip de recerca de dades i testimonis, format per Laura Sales Gutiérrez, Laura Parés Martín i Tatiana Diniz Abud; apunten que aquesta evolució s’explica pel fet que les dones “estan sobrerepresentades en alguns dels sectors que es van veure forçats a tancar a l’inici de la pandèmia i que segueixen colpejats per les restriccions de les onades posteriors”, com el turisme o l’hostaleria, on gairebé nou de cada deu treballadores a Catalunya són dones. “Quan busques feina, només hi ha de neteja, hi ha a restaurants, hi ha de cambrera. “És molt dur”, expressa una altra de les entrevistades. Les dades donen fe de la precarietat crònica d’aquestes activitats. Les més afectades n’han sigut l’hostaleria, amb un descens del 66,2 % de la contractació; seguida dels serveis personals (-60,6 %), les venedores, excepte botigues i magatzems (-56,6 %), les ajudants de preparació d’aliments (-52,5 %) i les professionals de la cultura (-50,6 %).
Els homes, en canvi, copen la construcció i la indústria, que van viure una reducció dràstica de l’activitat durant el confinament domiciliari de la primera onada, però després s’han anat recuperant. Tanmateix, malgrat que l’impacte més gran en sectors feminitzats i haver-hi més dones desocupades, segons dades de l’Observatori del Treball i el Model Productiu, són ells els que han estat cridats per incorporar-se a noves feines, i representen el 52,8 % de la contractació laboral, enfront del 47,2 % de la femenina en l’últim any. En aquest punt, les autores introdueixen la variable de la nacionalitat per analitzar la desocupació, que està augmentant de manera més accentuada encara en les migrades, amb un 37,9 % d’increment de la taxa d’atur, a diferència del 21,6 % de la resta de dones.
Contagiades i amb mala salut mental
Evitar el contacte físic o mantenir una distància mínima de dos metres entre persones han sigut, i són, mesures de difícil compliment per a les que es troben a primera línia de la COVID-19, com les sanitàries, el personal de neteja, les caixeres i reposadores o les treballadores de la llar i les cures, activitats catalogades com a essencials i assumides, majoritàriament, per dones. Són elles “qui han estat a l’avantguarda de l’emergència sanitària, donant resposta a les necessitats més bàsiques de la població”, recalquen les autores; i per tant, qui han patit l’impacte de la pandèmia “de forma molt severa”.
Segons les dades que es recullen a l’estudi, recopilades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), les dones representen el 66 % del personal sanitari, i arriben fins al 84 % del personal d’infermeria. A l’Estat espanyol, l’“Informe sobre la situació de COVID-19 en personal sanitari”, publicat el 7 de maig de 2020, ja assenyalava que les dones representaven el 76 % dels casos de COVID-19 detectats en aquest àmbit, amb una taxa d’exposició al virus del 16,8 %. Tot i no tenir la mateixa repercussió mediàtica, les cuidadores de persones dependents a domicili han estat el segon col·lectiu més exposat, amb una taxa del 16,3 %; seguides del personal de neteja (13,9 %) i del personal de residències (13,1 %), tal com revela el quart estudi de seroprevalença del Ministeri de Sanitat espanyol. En aquest sentit, també es mostra una diferència en la presència d’anticossos entre les persones amb nacionalitat espanyola i les de nacionalitat estrangera: un 9,9 % i un 13,1 %, respectivament.
Aquestes qüestions s’han traduït en un increment del risc de patir problemes de salut mental, identificats de manera molt més acusada en les dones en situació de pobresa i les joves –63,8 % en comparació amb el 46,8 % d’homes, segones l’enquesta COTS
Aquesta major exposició ha anat acompanyada de situacions d’alta pressió, tensió i estrès, principalment, per la situació de confinament, una major exigència laboral i la manca de mesures de protecció, que han estat majors per a les dones –set punts per sobre que els homes, segons l’estudi “Condicions de treball, inseguretat i salut en el context de la COVID-19: estudi de la població assalariada de l’enquesta COTS”. Una de cada set treballadores dels sectors essencials (14,2 %) va anar a treballar durant la primera onada amb símptomes, com la febre, tos, dificultat respiratòria o malestar general, amb les conseqüents repercussions en l’estat de salut general de les treballadores, “en especial, de les dones en situació de pobresa i de les més joves”, subratllen les autores.
Aquestes qüestions s’han traduït en un increment del risc de patir problemes de salut mental, identificats de manera molt més acusada en les dones en situació de pobresa i les joves –63,8 % en comparació amb el 46,8 % d’homes, segones l’enquesta COTS–, així com del consum de fàrmacs tranquil·litzants o somnífers –27,4 % davant el 15,9 % en homes–, i d’alguns canvis en el mercat de treball. “Es va produir un augment puntual d’ofertes de feina en alguns sectors concrets, a causa de la gran demanda de cures […], però també va haver-hi dones que van rebutjar aquest tipus de feines, perquè comportaven una alta exposició al contagi”, s’exposa.
Les més invisibles i precaritzades
Més enllà de les ocupacions sanitàries, existeixen altres sectors infinitament més precaritzats, feminitzats i invisibilitzats, com el de les treballadores de la llar i les cures o les treballadores sexuals, que en aturar-se la seua activitat es van quedar sense ingressos i van acumular grans deutes. A l’Estat espanyol, hi ha 410.000 treballadores de la llar i la cura donades d’alta en la seguretat social, el 96 % de les quals són dones i el 42 % són estrangeres, i una bona part d’elles –segons estimacions de Càritas, un 70 %, xifra que s’espera que vaja en augment arran de la pandèmia– es troba en l’economia submergida. “Moltes vegades, en el treball en negre, la gent abusa, i no paguen el que és, els maltractaments, les condicions… D’entrada ho tenim difícil, i ara amb el confinament, és pitjor”, explica una de les treballadores de la llar entrevistades, moltes de les quals, a més a més, han quedat completament aïllades en la casa de la família que les contractava. Per això, les autores reivindiquen posar el focus en el suport i protecció de les dones migrades, “sobrerepresentades en l’economia submergida i entre les persones en situació irregular”.
“Quan no hi ha feina, no hi ha papers, no hi ha casa”, lamenta una altra de les dones migrades entrevistades. Si s’analitzen els testimonis de les participants de l’informe, es constaten diferències significatives entre les vivències i perspectives de futur de les dones regularitzades i les que no ho estan, en relació amb la cobertura de les necessitats bàsiques, les oportunitats d’accedir al mercat laboral i a la protecció social, la cerca d’habitatge, les dificultats d’empadronament o la criminalització i persecució que pateixen per part dels cossos i forces de seguretat, les quals han augmentat arran la pandèmia. “El racisme institucional s’ha expressat en aquest context a través d’un augment del control i l’amenaça constant d’imposar multes i sancions envers la població migrada amb l’excusa de la pandèmia”, conclouen les autores.
La demanda creixent de cura de gent gran i infants, amb el tancament dels col·legis, també ha provocat un augment del treball de cures no remunerat, que recau sobretot en les dones. Segons dades l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), abans de la pandèmia, les dones ja destinaven a la llar i la família tres hores i 54 minuts de mitjana al dia, amb una diferència de quasi dues hores de mitjana respecte als homes. La crisi de la COVID-19 no ha fet més que reforçar les desigualtats en el repartiment de les tasques de la llar i les cures. Per posar alguns exemples, l’informe recull diverses dades: l’Institut Català de les Dones xifra en un 64,2 % les dones que s’han ocupat de les responsabilitats escolar de les criatures, respecte al 35,4 % dels homes; i altres estudis apunten a una segregació més gran de les tasques durant el confinament. És a dir, els homes es dedicaven en major terme a les tasques de reparació i compra, mentre que la tasca de les dones es relegava a la neteja o la roba. En aquest sentit, les autores matisen que “no es pot obviar que una de les poques activitats permeses fora de la llar, a banda de treballar, era la compra de productes essencials”.
Les dificultats per conciliar encara s’hi han agreujat més en les llars monoparentals, les quals representen un 10,1 % a l’Estat espanyol i el 80 % d’aquestes estan encapçalades per dones. “Això no només augmenta la seua vulnerabilitat econòmica –expliquen les expertes– sinó que els suposa un gran repte compaginar elles soles la feina amb la cura de les criatures”. Aquestes dones denuncien la manca de suport per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i exposen la seua preocupació “per la constant amenaça que els prenguin la custòdia en tenir dificultats per a fer front a tot en solitari”.
Conciliar, teletreballar més i no tenir accés a internet
El teletreball es va imposar forçosament com a mesura resolutiva per a conciliar la vida laboral i familiar. La realitat, però, ha estat una altra ben diferent. Els motius: la feminització del teletreball i la bretxa digital de gènere, que ha afectat, sobretot, a les dones grans i les que tenen un nivell educatiu baix. Tot i que abans de la pandèmia els homes teletreballaven més que les dones, durant el confinament, han sigut elles les que més han adoptat aquesta modalitat –52,4 % i 38,4 %, respectivament– i les que més van tardar a tornar a la feina presencial.
Les autores argumenten aquesta tendència amb la necessitat de “conciliar la feina amb la demanda creixent de cures en l’àmbit familiar”, assumides per dones; i destaquen algunes de les violències masclistes que se’n deriven, com l’allargament de la seua jornada laboral, la limitació de les seues oportunitats laborals i econòmiques, l’augment de la feina a casa o, fins i tot, de l’aïllament, que pot ser utilitzat per la parella o els fills per mostrar més poder sobre elles.
La crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia COVID-19, tal com ja ho va fer la crisi del 2008, ha posat en evidència que la pobresa té rostre de dona, així com la importància dels treballs de les cures i sostenibilitat de la vida. No obstant això, per a les autores, el “més problemàtic” és que l’Estat no ha sabut donar-ne resposta, amb, per exemple, l’aprovació de permisos retribuïts o un reforçament dels serveis socials. “És una mostra més que la cura no se situa com a pilar central i treball ineludible a la nostra societat”, denuncien. Han sigut, doncs, el suport mutu, l’organització col·lectiva i la cerca activa d’informació les estratègies teixides per fer front a la precarietat. “Vaig haver d’entrar d’okupa per tenir aquesta casa. Em vaig plantar, vaig tirar la meva pancarta […] i em vaig manifestar! Aquestes cases fa molts anys que estaven desocupades i jo estava al carrer amb els meus fills!”, relata com a exemple de lluita i suport mutu una altra de les entrevistades.
