Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les expertes alerten d'un repunt dels suïcidis a causa de la pandèmia i la manca d'atenció psicològica

La crisi derivada de la COVID-19 ha agreujat els factors de risc que ocasionen problemes de salut mental, els quals, segons alerten les expertes, poden acabar en suïcidi. Per ara, es desconeix el nombre de suïcidis durant l'últim any, però el sector adverteix d'un repunt elevat, tant a causa dels efectes de la pandèmia com per la manca d'atenció psicològica

/ Helga Ambak

Manel Alonso, escriptor i poeta de Puçol (Horta Nord), té molt clar que allò pitjor d’una guerra és “la postguerra”. En el seu cas, la guerra és la COVID-19 i la postguerra tots els seus efectes, que ja els ha començat a patir. Manel és pare d’Arnau Alonso –o Arnau Llibertat, com a ell li agradava dir-se–, sociòleg i politòleg de 25 anys que es va suïcidar el passat 7 d’agost. A la seua família tenen la sensació que Arnau, qui sempre va estar implicat en diversos moviments socials, “ha sigut una víctima col·lateral més de la COVID”, que ja ha causat més de dos milions de morts al món. Es desconeix, però, el nombre de persones que s’han suïcidat aquest últim any, encara que les expertes ja alerten d’un repunt elevat a causa de la pandèmia, i exigeixen plans específics per a abordar-ho.

Durant el confinament, concretament, el passat 10 d’abril, Arnau, després de patir episodis d’insomni per ansietat i estrés, va sofrir un brot psicòtic al seu pis, en el barri del Cabanyal. Va ser traslladat a l’Hospital Clínic de València per agents policials, contra els quals va oposar resistència. En conseqüència d’aquesta desobediència a l’autoritat, un jutge va decidir que Arnau seria medicalitzat, en contra de la seua voluntat, ja que es va considerar que estava “incapacitat” per a prendre la decisió de no fer-ho. Des del primer moment, va sol·licitar un advocat, però se li va negar. Segons expliquen els seus pares, van haver d’anar, literalment, “darrere de les funcionàries de l’Hospital Clínic”, però no van poder decidir si Arnau se sotmetria al tractament mèdic o no. Manel recorda que, en tot moment, els van dir que “no li feren cas”, perquè “no sabia el que dia [el seu fill]”. El 5 de maig, Arnau va abandonar l’hospital i el transportaren en ambulància al domicili familiar, en Puçol, on havia de començar “a fer vida normal”. Aleshores, Arnau passà a dependre de l’Hospital de Sagunt –des d’on, segons destaquen els seus pares, mai es van posar en contacte amb ell– i del departament de psiquiatria del centre de salut de Puçol, que només el va atendre de manera presencial dues vegades.

Els problemes derivats de la manca d’assistència sanitària en qüestions de salut mental s’han agreujat, en part, perquè l’atenció d’aquest tipus de malalties “no s’ha prioritzat” i s’ha optat per “medicalitzar” en comptes “d’oferir atenció”

La medicació que el mantenia tan rígid, que li impedia descansar o prendre decisions, va ser l’origen d’una ansietat constant, segons relaten els seus pares. Tanmateix, en cap moment va rebre suport psicològic. “Tres mesos després –en paraules de Manel–, Arnau, qui sempre va ser un idealista, va decidir marxar, i tot va acabar com en una tragèdia grega”. Hui, la seua família sent molta ràbia, perquè pensen que les professionals no van estar a l’altura. Els seus pares denuncien que, a més de la manca d’assistència, en cap moment els van donar una informació clara, i que la que els van proporcionar va ser “insuficient”. I conclouen: “Pensem que parlar d’açò és important perquè no seguisquen havent-hi casos similars”.

La inseguretat i la incertesa que caracteritzen aquests temps de pandèmia han fet sortir o créixer les diverses crisis que pateix la humanitat, entre elles la sanitària. Des del sistema sanitari, en diverses ocasions, s’ha manifestat que no tenen “ni les infraestructures ni els mitjans necessaris per a abordar la pandèmia”. No obstant això, tal com recorda Isabel Murria, psicòloga especialitzada en prevenció de suïcidis i membre de la Cooperativa Transversal, que treballa pel desenvolupament local i la participació ciutadana, “al sistema sanitari, la salut mental ja estava desbordada abans de la pandèmia”.

Un alt percentatge de les persones que se suïciden “tenien algun tipus de patologia sense diagnosticar i, per tant, sense tractar”, alerta Murria

Segons les expertes, els problemes derivats de la manca d’assistència sanitària en qüestions de salut mental s’han agreujat, en part, perquè l’atenció d’aquest tipus de malalties “no s’ha prioritzat” i s’ha optat per “medicalitzar” en comptes “d’oferir atenció”. Segons l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble, a l’Estat espanyol, la ràtio de psicòlogues al sistema públic de salut és de gairebé sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit, es triplica. Per a Murria, aquesta situació, “sense ferramentes per a abordar-la i amb una inestabilitat que implica una adaptació constant, pot arribar a generar-nos encara més estrés i ansietat”.

I aquestes malalties estan estrictament relacionades amb el suïcidi. De fet, tal com apunta Murria, d’una banda, el 90% dels suïcidis estan associats a altres patologies, que no tenen per què ser greus –com l’ansietat o la depressió–, o a “problemes que la persona no sap com resoldre”. D’altra banda, un alt percentatge de les persones que se suïciden “tenien algun tipus de patologia sense diagnosticar i, per tant, sense tractar”, alerta Murria.

L’Organització Mundial de la Salut assenyala que 800.000 persones se suïciden cada any, el que suposa un suïcidi cada 40 segons

La pandèmia ha augmentat notablement tots els factors de risc, però ja l’any 2018, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), cada dues hores i mitja, una persona se suïcidava; un total d’una desena de persones al dia. Així doncs, el suïcidi esdevé la primera causa de mort no natural a l’Estat espanyol. Als Països Catalans, és la primera causa de mort no natural en les persones d’entre 15 i 34 anys. L’Observatori del Suïcidi, basant-se en aquestes estadístiques, assenyala que a les Illes i a Catalunya la incidència es troba per sota de la mitjana estatal (7,25), amb una taxa de suïcidis per cada 100.000 habitants d’un 6,08 i 6,81 respectivament. Pel que fa al País Valencià, la taxa se situa en un 7,73. A la resta del món, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala que 800.000 persones se suïciden cada any, el que suposa un suïcidi cada 40 segons.

En aquest context, on l’atenció s’ha reduït però la necessitat s’ha duplicat, és, en paraules de Murria, “el moment per a plantejar-se més inversions per a fer front a la patologia mental, perquè la no atenció acaba derivant en altres malalties físiques, com problemes coronaris, o en suïcidi, és a dir, en la mort”. I matisa: “Descongestionaríem el sistema sanitari, perquè en salut mental encara no ha arribat el pitjor. Ho arrossegarem durant molt de temps”.


Els problemes de salut mental augmenten un 65%

La pandèmia i les mesures restrictives que s’han implementat per reduir la propagació del virus han tingut un greu impacte, tant en les persones que ja tenien diagnòstics previs de salut mental com en la resta de la població, i especialment en els col·lectius més vulnerables. L’aïllament social, la pèrdua de persones estimades i la crisi econòmica, considerades situacions de risc per les expertes, han suposat, segons Salut Mental Catalunya (SMC), un increment del 65% dels problemes de salut mental.

Després de l’aprovació de l’estat l’alarma, el 14 de març de 2020, l’Agència de Salut Pública de Catalunya va verificar un augment notable de l’ansietat, la depressió i el malestar emocional. El percentatge de persones que patien ansietat s’ha quadruplicat, mentre que el de casos de depressió i malestar emocional s’ha triplicat, segons les dades recollides en el Qüestionari de salut en temps de confinament pel coronavirus. En conseqüència, també apunten que s’ha triplicat el consum d’hipnosedants prescrits i s’ha multiplicat per deu el consum d’hipnosedants no prescrits.

El percentatge de persones que patien ansietat s’ha quadruplicat, mentre que el de casos de depressió i malestar emocional s’ha triplicat

L’ansietat, la depressió i els trastorns mentals greus poden anar acompanyats d’autolesions i suïcidis, sobretot, tenint en compte la manca d’assistència presencial. Segons assenyalen des de Salut Mental Catalunya, “en aquests casos, els mecanismes de suport i acompanyament social són imprescindibles, i malauradament disposem de recursos molt escassos i insuficients per poder-hi donar resposta”.

A açò cal sumar que s’ha evidenciat l’existència de la bretxa digital, que de nou afecta les persones més vulnerables i amb un risc d’aïllament més elevat. De fet, durant el període comprés entre el 13 de març i el 14 de juny de 2020, segons les dades recollides per les professionals i voluntàries vinculades a 45 entitats federades a SMC i a 114 dels seus programes i serveis, de les 5.010 persones ateses, el 24% no tenia accés a la xarxa.

Aquestes situacions han repercutit també en les persones amb patologies prèvies, que han vist interromput el seu procés de recuperació i les seues rutines, fent que, malgrat la resiliència detectada inicialment, empitjorara la seua situació clínica. A més a més, des de Salut Mental Catalunya adverteixen que de cara al futur, a banda de tindre en compte les grans dificultats que tenen els equips professionals a l’hora de treballar amb les dotacions actuals, cal posar l’accent en les persones que s’han encarregat de les cures. Es tracta d’un col·lectiu feminitzat que, per les situacions traumàtiques i d’estrés continuat a les quals han estat sotmeses, “necessitaran rebre allò mateix que elles aporten”.

 

Parlar del suïcidi per posar fi a l’estigma

Les expertes defensen que és “molt important” parlar dels suïcidis i de la salut mental, ja que, si no es fa, tal com destaca Murria, “es perpetua l’estigma”. Segons la psicòloga, “hem de conéixer el suïcidi per a saber posar-li remei, tant a l’hora de detectar la situació com de previndre-la i aturar-la”. I afegeix: “Per això, cal parlar i tractar-ho, especialment a les escoles i als mitjans de comunicació, que a més han de saber com fer-ho”. “No val el ‘no se’n parla, no existeix’, perquè així aquest problema va a més”, subratlla.

En aquest sentit, Murria apunta que, a més de treballar en taules intersectorials on estiguen representats el sistema sanitari, els serveis socials i els tècnics dels ajuntaments, “hauríem de tindre en compte el paper de la societat civil”, perquè “el fet que aquestes persones comencen a formar part de l’entorn comunitari amb tallers i activitats fa que establisquen nexes i relacions que milloren el seu estat d’ànim”. I conclou: “No sempre ha de derivar allò sanitari en allò sanitari, sinó que una xarxa social també té beneficis terapèutics, i moltes vegades la millor teràpia és la social”.

Articles relacionats