Llibertats

El 'Poder Popular' es reapropia de la mort per homenatjar Pablo Molano

La setmana de comiat a l'activista social culmina amb la reokupació de l'edifici que va acollir la tercera Rimaia. Centenars de persones han compartit el seu dol de forma comunitària i han trencat amb els convencionalismes propis de la mort
La manifestació de comiat a Pablo Molano va acabar amb la reokupació de l'edifici de la tercera Rimaia, on es van fer parlaments i actuacions musicals
Victor Serri
21/02/2016

La mort forma part de la vida, però poques vegades la vida omple la mort. Una d’aquestes màgiques ocasions es va viure dissabte als carrers de Barcelona en l’homenatge a l’activista Pablo Molano, que va marxar el passat diumenge 14 de febrer. El dia es va transformar en un itinerari per les etapes vitals de Molano, per la història col·lectiva i les empremtes dels moviments socials a la ciutat. Un cant a la vida i la resistència. Una jornada de lluita contra la tristesa en soledat i l’oblit; l’enaltiment de la comunitat i la celebració d’allò viscut en col·lectivitat.

Si la tendència actual és fer de la defunció un negoci i privatitzar el dol, l’homenatge a Pablo Molano ha estat un desafiament col·lectiu i una reapropiació de la mort. Des del projecte Ateneu La Base, del que formava part, ho van manifestar des del principi: “Hem decidit dedicar l’espai i el temps de La Base a acompanyar-nos en aquest dol, en comú, com ho hem fet sempre; la mort no serà una excepció”. En comú, més d’un miler de persones de moviments socials i col·lectius diversos van recórrer la ciutat fent memòria. La frase de Pablo Molano hay que seguir combatiéndose va ressonar durant tot el dia i es va vessar per places, carrers i carrerons.


Un recorregut per la història col·lectiva

L’itinerari per espais significatius de la vida de Molano va ser un passeig per la història recent dels moviments socials a Barcelona. Els records també són espais com places, carrers o edificis, on Pablo Molano va impulsar, viure i compartir projectes i lluites. Per aquesta raó, el punt de partida de l’homenatge va ser la plaça Catalunya: aquella gran cruïlla del 15-M, on es va recordar com Pablo i un munt de gent van resistir l’intent de desallotjament el 27 de maig de 2011. La comissió de comunicació del 15-M va recordar aquells dies i va retornar el càntic emblemàtic “no ens representen”. La ruta de dol també va fer parada a l'edifici de l’antic banc Banesto de la mateixa plaça, que durant els quatre dies de 2010 previs a la vaga general del 29-S, va estar ocupat. La gent que s'hi va aplegar aleshores cridava als quatre vents que “una vaga no cap en un sol dia”. A la porta principal del gran immoble, encara tapiada a avui dia, es va encartellar la imatge de la façana i la gran pancarta que hi penjava durant els intrèpids dies de setembre de fa sis anys.

El recorregut de la marxa va passar per llocs emblemàtics de la història recent dels moviments socials barcelonins

Sense demanar permís, aquesta vegada, a diferència de les mobilitzacions contra el Pla Bolonya, es va poder baixar per les Rambles i arribar a la facultat de la Universitat de Barcelona (UB) al Raval, on Pablo Molano va estudiar filosofia i va implicar-se en l’onada de mobilitzacions per una educació pública i de qualitat. Pablo va lluitar al carrer, però també intentant transformar espais quotidians, com les aules. Un dels seus professors, Santiago López Petit, va recordar que “un dia va proposar utilitzar una clau anglesa per desenroscar les taules del terra i col·locar-les en rotllana”. Les seves companyes a l'assemblea de facultat d'aquella època van llegir un text en el seu record, van penjar una pancarta amb el lema “UB Raval contra el capital” i van enganxar un gran cartell amb el rostre de Pablo a una de les columnes del pati del campus universitari.

El rostre de Pablo Molano a l'entrada de les facultats de la UB Raval / Victor Serri

 


El recorregut per l'etapa de lluita estudiantil no va acabar aquí. La següent parada va ser l'edifici històric de la UB a la plaça Universitat, on s'ubica el rectorat. En aquell mateix indret, el 18 de març de 2009, els Mossos desallotjaven 58 persones que dormien al vestíbul del recinte després de 117 dies d'okupació per protestar contra el Pla Bolonya. En l'entrevista inèdita d'homenatge publicada per la Directa, Molano afirmava que, per a molts joves, tot allò “va ser un baptisme de foc”. La lectura de l'atestat policial del desallotjament va arrencar rialles i somriures entre les assistents, que van escoltar atentament una cançó interpretada a la guitarra per un company de Molano durant aquells anys. Mentrestant, amb un esprai es dibuixava la “línia vermella” que va popularitzar el rector Dídac Ramírez i un gran 58 i +, nom del col·lectiu que van crear les persones represaliades arran dels fets.

Edifici històric de la UB on es va gestar la lluita contra el pla Bolonia / Victor Serri

 


A partir d'aquell moment, tot va anar rodat. Com si, per art de màgia, s'invertís el temps per recuperar espais i records tapiats per la “història oficial”. El riu de gent es va aturar a l'avinguda Gran Via, enfront de l'edifici on es va ubicar la segona Universitat Lliure la Rimaia. Segurament, la més emblemàtica de les tres seus que ha tingut el projecte, que, entre altres, va impulsar Pablo. Quatre piles de llibres sobre quatre caixes i un retrat del jove homenatjat custodiaven l'entrada del que s'ha convertit en un hotel de Vueling. Dos nois sostenien una banderola amb la llegenda “la Rimaia és del barri” alhora que es llegia el comunicat redactat pel dia de l'okupació, el juliol de 2010.

Acció davant de l'edifici que va acollir la segona Universitat Lliure la Rimaia / Victor Serri

 


La multitud va continuar fins a arribar a l'edifici del centre social La Carboneria, al barri de Sant Antoni. Dos anys després del seu desallotjament, tots els somnis que les seves okupants van estampar a la façana, amb forma de pintades, continuen intactes, i l'immoble de valor històric resta en desús. Rescatant el bon humor fins i tot en els dies tristos, algunes que havien estat membres del projecte autogestionat van llegir diversos textos vestides amb perruques i complements festius, en coherència amb la seva praxi, que reivindicava una forma de lluitar basada en la creativitat i l'alegria. Tots els folis amb les paraules en record al Pablo van quedar abraçats a la façana, així com una pancarta on es podia llegir “Sempre juntes Pablo”, i la que ja s'ha convertit en la fotografia més icònica de Molano, capturada durant la cursa de carretons del Poble-sec, per festa major.

Pancarta en record de Pablo a l'edifici de la Carboneria desallotjat ara fa dos anys / Victor Serri

 


L'edifici reokupat ha estat sempre buit d'ençà que es va construir fa 24 anys i es la quarta vegada que s'okupa en els darrers cinc anys

I pas a pas, amb ritmes caribenys, es va arribar fins a l'edifici que havia acollit la tercera seu de la Rimaia, a la Ronda de Sant Pau, a tocar del Paral·lel. Des del camió, que va acompanyar la manifestació en tot moment, es va convidar les assistents a relaxar-se i menjar uns entrepans que s'havien elaborat gràcies a la col·laboració de la comissió de cuina del 15-M. Durant l'espera els Castellers del Poble-sec van fer un pilar d'homenatge i, minuts més tard, un grup de persones accedia a l'edifici, tapiat des del darrer desallotjament, i despenjava una pancarta de grans dimensions on es podia llegir: “Ante la evidencia de tu ausencia, nos organizamos. Pablo Molano es queda al barri! Poder popular”. L'acció desfermava l'alegria i arrencava crits plens d'emoció com “Pablo vive, la lucha sigue” o “Lluitar, crear, poder popular”. El traç zapatista del disseny, el color roig i negre i el rostre de Pablo dins d'un cor envoltat de personatges anònims, deixaven la gent embadalida observant la immensa tela que decorava la façana. L'edifici, d'habitatges de luxe, ha estat sempre buit d'ençà que es va construir fa 24 anys, excepte quan s'ha okupat: quatre vegades en els darrers cinc anys. Allí es va muntar un escenari i durant tota la tarda i fins a la nit es van precipitar les emocions.


Oda a la vida

Reunits davant del que es va anomenar “casa nostra”, companys i companyes de Pablo Molano van pujar a l'escenari per recordar-lo, plorar-lo i parlar-lo. Cadascú amb el seu llenguatge: música, cant, poemes, textos. Com una declaració d'intencions per guiar la tarda, Maria Arnal, a la veu, i Marcel Bages, a la guitarra, van interpretar “A la vida” d'Ovidi Montllor. Però també va sonar 'Alfonsina y el mar' de Mercedes Sosa, o la cançó popular 'En la plaza de mi pueblo', interpretades per Mariona Cruelles, a la veu, i Olga Margalef a la guitarra. Com no podia ser d'una altra manera, no van faltar les notes que evocaven els orígens caribenys de Pablo Molano, amb cúmbia colombiana i vallenato.

Una multitud va presenciar la reokupació de l'edifici de la ronda de Sant Pau / Victor Serri

 


Entre melodies, van pujar a l'escenari companys i companyes de la UB Raval, del Poble Sec i l'Ateneu La Base, la mare i la germana de Rodrigo Lanza –del Desmuntatge 4-F-, la gent de Rereguarda en moviment, de la Universitat Lliure la Rimaia o membres de La Carboneria, que van llegir el text "Situaciones indesalojables", escrit pel mateix Molano.

Les companyes i companys d'institut de Pablo, del barri del Clot, van pujar a l'escenari i van transportar el comiat als anys d'intensa adolescència

Un dels moments més emotius es va viure quan companys i companyes de l'institut Sant Josep de Calassanç del barri del Clot, on va estudiar Pablo, van pujar a l'escenari i van transportar el comiat als anys d'intensa adolescència, recordant les experiències compartides. Per uns instants, “tornem a ser nens”, va reconèixer una de les noies. Hi havia el “Chiqui”, el “Morros” i un munt de sobrenoms que Molano va pronunciar i estimar. Amb el cor a la veu, la mateixa companya va reflexionar: “els nostres sobrenoms no són políticament correctes, però el que ha passat tampoc”. Autodenominats els “quinquis del Clot”, van mostrar-se molt orgullosos d'haver descobert, després d'uns anys d'haver-li perdut la pista, en què s'havia convertit Pablo Molano: un lluitador. Després de reconèixer l'impacte que ha tingut sobre elles els fets que han viscut aquests dies, van afirmar “ara vosaltres també sou la nostra família”. Al seu torn, es va descobrir l'origen del sobrenom Culebrae, que Pablo havia utilitzat al seu compte de Twitter durant molt de temps. “El Culebra t'anomenaven, pel teu accent de culebrón”, va ser la frase amb la qual es va resoldre un misteri que molt poques persones coneixien.

Pancarta de grans dimensions en homenatge a Pablo Molano / Victor Serri

 


Després de la lectura apassionada del poema 'El vi' del valencià Vicent Andrés Estellés, una representació heterogènia de 'la Coordi', amb activistes provinents de diferents espais i tradicions de lluita, va pujar a l'escenari per recórrer amb les seves paraules els mesos previs i posteriors a la vaga del 29 de setembre del 2010, quan va estar actiu aquest espai de coordinació de lluites i col·lectius. Tot seguit, les veïnes de Sant Andreu de Palomar i la seva assemblea nascuda a l'escalf del 15-M van prendre la paraula per homenatjar a qui també havia estat un veí actiu i compromès del barri.

Rereguarda en Moviment va reivindicar les cures com una pràctica constant "no només com un discurs"

La veu de Pablo va ressonar amb força quan es va reproduir un fragment d'àudio de la seva entrevista inèdita publicada divendres passat, on explicava què era Rereguarda en Moviment. Diverses persones que van impulsar amb ell el col·lectiu contra la repressió van pujar a l'escenari per recordar que “tenia una confiança clara i constant en les nostres capacitats”. Van reivindicar les cures “no només com un discurs”, sinó com una pràctica constant, al mateix temps que van reconèixer que “ningú és imprescindible, però tu ets insubstituïble Pablo”. Es va fer el silenci quan Ivan Miró i Pau Llonch van llegir plegats el manifest de l'Assemblea de suport a les persones represaliades per la vaga del 29-M. Publicat a la xarxa l'abril del 2012 rere un vídeo titulat “Nosaltres”, el text sintetitza el posicionament polític dels moviments socials enfront d'una etapa dura i dolorosa que Pablo –també represaliat– va contribuir a guarir des de la solidaritat i el suport mutu.

Una gaita i un calaix flamenc van posar melodia a un esclat col·lectiu. Després d'hores d'impulsos continguts, es va formar un gran cercle de gent cantant i saltant com un sol cos. El ball, instrument terapèutic que Pablo reivindicava i practicava fins a la sacietat, va donar pas a la recta final de l'homenatge, on van prendre la paraula les artífexs d'una setmana de comiat revolucionària: l'Ateneu La Base i la Clara, mare d'en Pablo.

Les banderes de l'Ateneu la Base van acompanyar la marxa durant tot el recorregut / Victor Serri

 


Una àmplia representació de les 170 sòcies de l'Ateneu La Base van abarrotar l'escenari també d'esperança. El que ha passat ha estat “la bomba en el laberint que ens havíem construït nosaltres mateixes”, pronunciava una de les veus que va llegir el manifest escrit per a l'ocasió. Com una gran família, entre abraçades i mirades de complicitat, van desgranar algunes de les vivències i aprenentatges que els ha suposat aquest cop per acabar afirmant que a Pablo “se l'estimava o se l'odiava, però no deixava a ningú indiferent”.

Clara, mare de pablo, va agrair les mostres de suport i va afirmar que "si no vivim amb somnis, la vida no mereix ser viscuda"

Una gran ovació va deixar pas a la mare de l'activista, fundadora de Mujeres Pa'lante, que va agafar el micròfon amb determinació per recordar a les persones aplegades que “si no vivim amb somnis, la vida no mereix ser viscuda”. Sense cap guió preparat i amb una fortalesa commovedora, va agrair totes les mostres de suport rebudes durant la setmana i va recordar que “Pablo tenia molts somnis, però no els volia viure sense vosaltres”. Acompanyada per les seves amigues i companyes, va animar les presents a continuar lluitant i va reblar “tenim dret a cansar-nos, però no a rajar-nos”, mentre les seves paraules s'esvaïen enmig d'un fort aplaudiment.

Un dia intens, d'emocions a flor de pell, de tristesa i esperança. Una catarsi col·lectiva. I tot i que, com va etzibar el professor de filosofia López Petit, “la mort de Pablo escup a les cares complaents de molts i moltes”, també ha aconseguit reapropiar-se'n, ajuntar, compartir i acompanyar en la intempèrie. I per què no: despertar moltes preguntes sota el consol de la comunitat. Un fet ha quedat clar durant aquesta setmana: la petjada de Pablo Molano perviurà per sempre en les vides de moltes.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: