Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Quatre anys i disset recomptes d’#OnSónLesDones o el dia de la marmota

Des del col·lectiu On són les dones analitzen les dades del darrer informe sobre els biaixos de gènere en les seccions d'opinió dels mitjans de comunicació. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Sara Jansen

Tot va començar amb un hashtag.

Una nit de l’any 2016 hi havia un grup de dones, dones catalanes –tot i que d’orígens diversos–, de classe mitjana –tot i que de professions i situació socioeconòmica molt diversa–, que estaven veient un programa de debat polític de TV3 on només hi havia senyoros i a través de Twitter van començar a fer una pregunta ben senzilla: “#onsónlesdones?”. Tot podria haver quedat aquí però unes quantes piuladores ens vam posar en contacte i vam decidir que ja n’hi havia prou i que calia arremangar-se.

Entre actes de divulgació, aparicions als mitjans de comunicació, compareixences al Parlament, reunions amb el Síndic de Greuges, amb l’Institut Català de les Dones, amb el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, etc., la principal activitat d’#OnSónLesDones ha estat el recompte sistemàtic de les persones que opinen als mitjans de comunicació, separats per gènere, i la publicació dels resultats per exposar els biaixos en què incorren els mitjans.

I què hi hem trobat quatre anys i disset recomptes després? Les dades de l’últim informe (maig-juny de 2020) mostren que només el 29% de les opinions estaven emeses per dones. Ni un terç de les opinions són de dones quan som la meitat de la població!

Les dades de l’últim informe (maig-juny de 2020) mostren que només el 29% de les opinions estaven emeses per dones. Ni un terç de les opinions són de dones quan som la meitat de la població!

Si ho analitzem per tipus de mitjà, en la premsa en paper trobem que les opinions de les dones representen, en conjunt, el 27% del total de les publicades. Cap dels quatre mitjans recomptats arriba a dedicar ni un terç dels seus espais d’opinió a les opinions firmades per dones. En el que més en publica, El Periódico de Catalunya, les opinions de dones representen un 32% del total. En el que menys, La Vanguardia, les opinions de dones són un 21% del total. Situat enmig de l’un i l’altre hi trobem l’Ara amb un 30%, i El Punt Avui, amb un 26%. Per desgràcia, aquests resultats són pràcticament idèntics als obtinguts en l’últim recompte del 2019. Fa tres anys, però, era encara pitjor: en el recompte que vam fer del juliol de 2016 a juny de 2017, el percentatge d’opinions de dones en aquests mateixos diaris era del 20%.

Pel que fa a la premsa digital, trobem diferències entre els mitjans, si bé no n’hi ha cap que s’acosti a la paritat. Al diari amb més opinions firmades per dones, Catalunya Plural, aquestes representen només un 34% del total, un punt per sobre del 33% d’El Món. A Nació Digital les opinadores constitueixen el 31% del total. Per la banda baixa, hi ha El Nacional, amb un 21% d’opinions firmades per dones, i a la cua hi trobem Vilaweb, amb un 18%. Aquests dos últims mitjans són els que més articles d’opinió publiquen, fet que arrossega a la baixa el percentatge total dels recomptats fins a un trist 24%.

Pel que fa a la ràdio, trobem que les opinions de dones representen el 35% del total, si bé hi ha una diferència de 10 punts entre les ràdios públiques i les privades. Els dos grans magazins d’emissores privades (Aquí amb Josep Cuní i “El món a RAC1”) tenen un nombre molt més baix de participants en les tertúlies: un 28% d’opinadores al matinal de Josep Cuní (SER) i un 31% d’opinadores a “El món” de Jordi Basté (RAC1). Els programes-ensenya de les respectives cadenes exposen clarament l’escàs interès de les direccions dels dos espais per l’opinió de les dones a les seves tertúlies.

Les tres tertúlies de televisió pública catalana que hem recomptat es consoliden en la paritat, amb una mitjana del 43% de dones opinadores de percentatge conjunt

No es pot dir, però, que aquesta sigui la línia de tots els programes de RAC1, ja que tant l’informatiu dels vespres No ho sé, amb un 40% d’opinadores, com el magazín de cap de setmana “Via lliure”, amb un 43% d’opinadores, són més igualitaris i entren en l’anomenada paritat tècnica.

Deu punts més, en canvi, i paritat tècnica per a les opinadores a la ràdio pública catalana amb un 42% del total de participants en les tertúlies. Cal observar, però, que també en aquest cas és al programa-ensenya de la cadena, “El matí” de Catalunya Ràdio, on la proporció de dones opinadores és menor (38%), seguit del 41% de Catalunya migdia, el 44% de Catalunya nit i el 50% d’”El Suplement”.

Guardem les bones notícies per al final: les tres tertúlies de televisió pública catalana que hem recomptat es consoliden en la paritat, amb una mitjana del 43% de dones opinadores de percentatge conjunt. Ni la davallada del “Tot es mou” fins a un trist 37% aconsegueix arrossegar-les fora de la paritat, gràcies a l’esplèndid 53% d’opinadores del “Més324″, i al 43% d’”Els matins”, que continua en trajectòria ascendent cap a la paritat plena.

I si els recomptes per gènere ja ens mostren un panorama prou desolador, el darrer trimestre de 2019 vam decidir fixar-nos també en la presència en els espais d’opinió de dones en condició de racialització. Els resultats no han estat cap sorpresa però, com l’evidència aclaparadora de les dades és la nostra principal eina de denúncia, hem de posar de manifest que del total d’aparicions recomptades, el 99,5% són de persones blanques o que són llegides com a blanques, i només el 0,5% són de persones en condició de racialització. Aquesta absència dramàtica té un nom: racisme mediàtic, que també és una forma de racisme institucional perquè perpetua, i d’aquesta manera legitima, l’exclusió de les persones no blanques de l’esfera pública.

Tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona continuen premiant amb subvencions, publicitat institucional i ajuts diversos els mitjans que vulneren la llei. Concretament, la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes

I fins aquí les dades. I a continuació la nostra reivindicació.

Estem enmig d’una pandèmia on les dones hem estat en primera línia en la lluita per la vida: infermeres, metgesses, mestres, cuidadores de gent gran, personal de neteja, caixeres i un llarg etcètera de dones hem estat arriscant el que no està escrit per tenir cura de tothom, posant l’interès comú per sobre del propi; i entrem en una crisi que les dones serem les primeres a patir. Més que mai les nostres veus són necessàries a tot arreu, i no ho són en peu d’igualtat.

I és que estem fent una cosa tan revolucionària com exigir que es compleixi la llei. Tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona continuen premiant amb subvencions, publicitat institucional i ajuts diversos els mitjans que vulneren la llei. Concretament, la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga no tan sols els mitjans públics sinó també els privats a “garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió” (art. 25). No hi ha cap excusa per infrarepresentar l’opinió de les dones en cap espai, tampoc en els mitjans de comunicació. No hi ha cap excusa per continuar invisibilitzant-nos i negant-nos la veu. No pararem fins que puguem dir: les dones som aquí!

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU