En els països occidentals desenvolupats, la taxa d’inflació interanual el 2021 ha assolit el nivell més alt dels darrers quaranta anys: 7% als EUA, 5% a la zona euro, 5,3% a la UE27, 6,6% a l’Estat espanyol. Un augment en què hi han tingut molt a veure els productes energètics. La qüestió és, què cal fer davant d’aquesta pujada dels preus?
Hi ha qui ho veu com un fenomen transitori i efímer lligat als problemes provocats per la pandèmia i considera que el context econòmic general no és inflacionista. Des d’aquest punt de vista, serien suficients mesures puntuals o no fer res per evitar dificultats en els mercats financers i en el creixement econòmic, tot i que això podria afectar negativament els ingressos de les famílies, especialment les més vulnerables i, per tant, podria afectar també el creixement. Com ha recordat recentment Bill Mitchell al seu bloc, en el Butlletí de l’agost passat del Banc Central Europeu s’explica que no s’espera que la inflació s’acceleri o augmenti a mitjà i llarg termini, que els riscos són sobretot a curt termini. I que aquests riscos aniran disminuint amb la desaparició progressiva dels problemes d’oferta i logístics en els diferents sectors afectats. Aquesta sembla avui la posició majoritària entre els economistes de diferents escoles. Per resumir-ho amb paraules del president de la Reserva Federal dels EUA, i tenint en compte les limitacions dels instruments de política monetària que els bancs centrals tenen a disposició, per resoldre la qüestió de la inflació “el més important que es pot fer ara és superar la pandèmia”.
Fins ara s’ha deixat que les empreses ajustin els preus segons les seves necessitats d’acumulació, cosa que suposa que l’augment dels preus es transformi en una transferència de diners de les famílies a les empreses
D’altres pensen que la inflació serà duradora donades les tensions en els mercats de treball, els problemes de la globalització, els augments del deute públic i privat, i els possibles efectes de les polítiques fiscals i monetàries. Des d’aquest punt de vista, caldria contenir la demanda pujant els tipus d’interès i reinstaurant l’estabilitat pressupostària i les polítiques d’austeritat que, com ja sabem, afectarien particularment i negativament les despeses en els serveis públics, els salaris/pensions i les condicions de treball dels treballadors o les pensions.
Fins ara s’ha deixat que les empreses ajustin els preus segons les seves necessitats d’acumulació, cosa que suposa que l’augment dels preus es transformi en una transferència de diners de les famílies a les empreses. Amb la inflació, els salaris reals disminueixen i l’estalvi acumulat durant la crisi sanitària es va esgotant, el que fa baixar la demanda fins a arribar a una recessió, tal com va passar als EUA el 1948. Per tant, les famílies es veuen afectades tant per la pèrdua de poder de compra per la inflació com per l’atur que provocarà la recessió. I com les ajudes a les empreses continuaran mentre hi hagi crisi, es produeix una situació de prioritat del capital respecte al treball.
És en aquest context, i per evitar justament els efectes negatius de les polítiques esmentades, Isabella Weber, de la Universitat de Massachussets-Amherst, ha proposat, en un article a The Guardian, el control dels preus, tal com es va fer després de la Segona Guerra Mundial als EUA amb John K. Galbraith. Segons Weber, estem vivint una situació semblant de problemes en l’oferta de certs productes que afecten les grans cadenes de valor i la producció, i fan pujar els preus, mentre que les empreses amb un poder de mercat important fan uns beneficis excepcionals a partir de l’augment de preus.
Està clar que el control de preus implica dificultats tècniques i no és una política miraculosa, però es va realitzar, i amb èxit, en unes condicions històriques molt més difícils que les actuals després de la darrera guerra mundial
Darrere la proposta de Weber hi hauria dos elements de la situació actual: d’una banda, no hi ha un excés estructural de la demanda sinó que la inflació ve produïda per les pertorbacions en les cadenes logístiques i per la capacitat de les empreses amb elevat poder de mercat de traspassar els augments de preus immediatament als consumidors. De l’altra, les actuacions dels bancs centrals i dels governs en posar diners en circulació en forma de crèdits o ajudes a les empreses, i les mesures fiscals a favor del capital han fet que algunes empreses aconseguissin beneficis extres. Amb el control de preus es podria frenar l’espiral alcista i guanyar temps per intentar arreglar les dificultats i desequilibris que donen lloc a l’actual inflació.
Amb la política del control de preus, l’augment de la inflació afectaria, almenys en part, els beneficis de les empreses que, tanmateix, tenen un marge de maniobra bastant ampli gràcies a les ajudes rebudes durant la pandèmia (i actualment), la rendibilitat que han aconseguit amb les reformes neoliberals, sobretot en el mercat de treball, i les baixades dels impostos que les afecten.
Està clar que el control de preus implica dificultats tècniques i no és una política miraculosa, però es va realitzar, i amb èxit, en unes condicions històriques molt més difícils que les actuals després de la darrera guerra mundial. Així i tot, aquesta proposta ha topat amb la reacció de gran part de l’ortodòxia econòmica neoliberal, que són incapaços d’acceptar que la formació dels preus no es faci a partir de les lleis del mercat capitalista. És molt curiós que, per aquests economistes, el control dels preus pugui ser pitjor que l’augment dels tipus d’interès, les polítiques d’austeritat, les reformes del mercat de treball, etcètera. En definitiva, com ha assenyalat molt encertadament Romaric Godin, “el nucli del debat va més enllà, és plenament polític. El que defensen els economistes ortodoxos és un ordre social, el del capital, que ells consideren que és natural”.
El control de preus no és suficient si el que es vol no és simplement salvaguardar la lògica de reproducció del capitalisme sinó modificar-la en profunditat. En aquest cas caldrien també actuacions que posin en qüestió la lògica del capital
En un dels recents escrits al seu bloc, l’economista marxista anglès Michael Roberts es pregunta: “Els controls de preus funcionen?“. Roberts insisteix a dir que el control de preus estratègics no serà mai una solució miraculosa. Com a molt pot permetre guanyar una mica de temps i potser arreglar temporalment el problema, però tot depèn del context global. A la postguerra, amb un important control de l’Estat sobre el conjunt de l’economia capitalista, el control de preus podia ser eficaç en un context en què la productivitat i el creixement econòmic augmentaven molt. Ara, la situació és diferent. De fet, el control de preus actualment ja funciona en molts sectors i indústries de les economies capitalistes. Per Roberts, els controls de preus en una economia capitalista com l’actual no podran abaixar la inflació sense donar lloc a menys inversió i producció i, per tant, a una recessió. Com que, des del seu punt de vista, la inflació és el resultat de les lleis del moviment de l’acumulació capitalista, és a dir, dels canvis en la rendibilitat, la inversió i la producció, el control de preus per si sòl és molt difícil que pugui ser una política alternativa a l’austeritat fiscal per a controlar la inflació.
A més, actualment els guanys de productivitat són febles i l’economia s’ha financeritzat molt, la qual cosa podria fer que les empreses, davant d’un control de preus, optessin per reduir la seva estructura de costos, és a dir, l’ocupació, i concentrar-se en les activitats més rendibles, bàsicament financeres. Per tant, com insisteixen tant Godin com Roberts, el control de preus no és suficient si el que es vol no és simplement salvaguardar la lògica de reproducció del capitalisme sinó modificar-la en profunditat. En aquest cas caldrien també actuacions que posin en qüestió la lògica del capital: control de l’Estat, és a dir propietat pública, dels oligopolis; desmercantilització de certes activitats, particularment les relacionades amb els béns/serveis públics o comuns; garanties a l’ocupació i renda bàsica universal/renda màxima; control de capitals i d’importacions; etcètera. En aquest marc, el control de preus s’ha de veure com un instrument més per posar en qüestió l’ordre social, el sistema de propietat, el mode de producció capitalista.
Finalment, cal tenir en compte el que anuncien des de ja fa temps alguns científics experts en la crisi energètica i la crisi climàtica (per exemple, Antonio Turiel al seu bloc “The Oil Crash” o en el seu llibre Petrocalipsis), així com alguns ecosocialistes, quan diuen que la crisi energètica i d’algunes matèries primeres bàsiques (fins i tot per a la transició energètica i climàtica, com el liti i el cobalt) està començant i va per llarg. I que, per tant, no està gens clar que els problemes de subministrament d’aquests productes s’esvaeixin ràpidament o no es tornin a reproduir. Si fos així, els desequilibris inflacionistes produïts per l’augment dels costos d’aquests productes no tindrien una solució fàcil.
