La revolta contra el Partit Baas i la nissaga Al-Assad a Síria va escalar fins a una llarga i sagnant guerra civil (2011-2024) que va provocar el desplaçament de més de dotze milions de persones, sis de les quals van cercar protecció a estats veïns. Va ser considerada la crisi humanitària de major dimensió a la regió des de la creació de l’estat d’Israel.
Amb la caiguda de Baixar Al-Assad i el notable empitjorament de la seva situació arran de la manca de finançament sumat al rebuig local i internacional, gran part de les persones refugiades, s’han vist obligades tornar cap al seu país d’origen.
Síria gaudeix d’una posició geopolítica clau; ha estat un eix necessari per permetre la connexió entre l’Iran i les milícies xiïtes del Líban. Els atacs inesperats de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 van suposar un punt de no retorn en el delicat balanç regional viscut fins aleshores. Semblava que, malgrat les 600.000 víctimes mortals i el constant avenç de les forces insurgents, el poder es mantindria en mans de la dictadura nacionalista durant quinze anys. Síria gaudeix d’una posició geopolítica clau a la regió, doncs ha estat un punt necessari per permetre la connexió entre l’Iran i les milícies xiïtes.
El desembre de 2024, les forces de l’oposició van aprofitar la feblesa d’Al-Assad i els seus aliats (Rússia, l’Iran i Hezbollah, principalment) per desplegar una ofensiva, llampec sota el lideratge d’Ahmed al-Shaara, un exmembre d’Al-Qaeda i líder de la milícia Hayat Tahrir al-Sham (HTS), amb el suport de l’Exèrcit Nacional de Síria i amb l’ajut de Turquia, per assetjar la ciutat d’Alep. Sense suport extern, el govern del moviment Baas va caure en qüestió de setmanes.
Des d’aleshores, Ahmed al-Shaara ha liderat el govern de transició, en un país on, segons dades de l’ONU, un 75% de la població depèn de l’assistència humanitària per atendre les seves necessitats essencials, s’ha triplicat la tassa de pobresa del 33% al 90%, es pateix una inflació persistent a conseqüència de la pèrdua del 98% del valor de la moneda, entre un 40% i un 50% de població infantil no està escolaritzada, un terç del parc d’habitatge ha estat destruït o severament danyat i aproximadament la meitat de les plantes de tractament d’aigua no són operatives i la producció energètica ha caigut un 80%.
Malgrat la connexió entre el nou govern i l’extremisme islàmic, Al-Shaara ha estat reconegut internacionalment com a interlocutor legítim per conduir Síria a l’estabilitat. Diversos països i els seus dirigents, com l’Estat francès, els Estats Units i Turquia, hi han establert relacions per abordarla reconstrucció del país i el retorn de les persones refugiades, al·ludint també a un suposat futur democràtic. Al Sharaa ha declarat que unes eleccions lliures poden trigar fins a quatre anys a dur-se a terme, fent referència a la necessitat d’elaborar abans un nou cens i assegurar l’estabilitat institucional. El primer pas ha estat celebrar unes eleccions no universals, sinó un procés electoral indirecte, mitjançant el qual s’han escollit 210 representants, 70 dels quals triats directament pel president. Entre els nous electes, només dos són de professió cristiana [abans de la guerra conformaven el 10% de la població] i les dones ocupen el 4% dels escons.
Alhora, hi ha una necessitat imperant al país per rebre finançament estranger. Les relacions amb les potències del golf s’ha enfortit. L’Aràbia Saudita ha anunciat una important inversió i s’ha posicionat, així, com un actor central en la recuperació econòmica de Síria, mentre, de passada, debilita la influència del seu etern rival a la regió: l’Iran. Qatar, per la seva banda, ja donava suport a HTS abans de la presa de Damasc. Aquestes influències externes poden contribuir a un model de govern més autoritari, en tant que l’estabilitat política pot ser prioritària per assegurar inversions i, potencialment, allunyar el partit del govern del seu compromís democràtic. Addicionalment, les preocupacions de Turquia amb el separatisme kurd poden comportar més intervencionisme a Síria, amb implicacions potencials en els drets i la representació de les minories.
L’atenció internacional s’ha apartat de la situació a Síria, però la violència persisteix a diverses regions. El març de 2025, el govern de transició va dur a terme una operació militar a les zones alauites, minoria a la qual pertany el deposat Al-Assad, fidels a l’antic règim, amb el resultat de més de mil morts. També es constaten assassinats i segrestos a les zones rurals i s’han reportat escalades de violència entre el nou govern i milícies kurdes entre el desembre de 2025 i el gener de 2026 amb cinc civils morts i trenta mil persones desplaçades.
I a banda, hi ha la qüestió de les refugiades. La major part dels sis milions de persones que van fugir de la guerra es van desplaçar a països veïns, principalment a Turquia, al Líban i a Jordània. Si prenem aquest darrer país com a exemple, s’estima que fins al gener de 2025, havia acollit 1,3 milions de persones de Síria, de les quals 600.000 s’hi van quedar per un període prolongat.
Durant el 2024, la situació de les persones refugiades va empitjorar substancialment. Els nivells de pobresa van arribar al 67% i el 90% de les famílies declarava sobreviure amb deutes per fer front a les necessitats bàsiques. Aquesta circumstància es va agreujar el juliol de 2024, quan es va aixecar l’exempció a les refugiades sirianes de pagar el permís per treballar.
Alhora, les oportunitats de ser expatriades a països del nord global han disminuït significativament. Nombrosos estats europeus, entre els quals França, Alemanya i Finlàndia, han suspès els processos d’asil per ciutadans sirians. Malgrat que aquesta situació semblava difícil d’agreujar, l’arribada de Donald Trump al poder així com el creixement dels discursos reaccionaris d’extrema dreta ha comportat una davallada històrica de l’ajut a la cooperació i el desenvolupament als EUA: només entre el 2024 i el 2025 va disminuir un 23,1%. Washington va tancar la seva oficina de cooperació (USAID), però altres països com Alemanya, el Regne Unit, França o el Japó també han reduït notòriament les seves aportacions.
Segons una enquesta de l’ONU, a finals de 2025 un 22 % de les refugiades tenia intenció de tornar en breu. Un any abans el percentatge era del 40 %
Vist aquest context, i amb la perspectiva de poder tornar a les seves ciutats d’origen i d’un possible futur més estable, entre el gener i l’octubre de 2025, 150.000 persones havien tornat a Síria des de Jordània. Els esforços per impulsar aquest retorn no són pocs: els governs de Jordània i Síria cooperen en un comitè de retorn i l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) ha recolzat els desplaçaments, tot proveint transport per bus gratuït i uns 85 euros per persona.
En aquest context, però, sorgeix el dubte de si les refugiades que transiten actualment cap a Síria ho fan per voluntat pròpia o no. A Zaatari i Azraq, els dos camps situats a Jordània, es calcula que un 40% de les seves poblacions ja ha marxat, deixant enormes espais buits en ciutats construïdes amb blocs de xapa, que han estat les seves llars, en alguns casos, durant més de deu anys.
La coordinadora de projectes d’una ONG internacional que treballa a Zaatari, el més gran dels dos camps, relata les conseqüències de les retallades de finançament. Només en aquest assentament, cinc organitzacions de cooperació han cessat les seves activitats, deixant desenes de persones sense feina i causant una gran afectació en totes les residents.
Les enquestes dutes a terme per les Nacions Unides a finals del 2025 mostraven que, tot i que un 80% de les refugiades volia tornar a Síria en algun moment, només un 22% tenia intenció de fer-ho durant els dotze mesos següents, una dada significativament menor que la del febrer del mateix any, quan un 40% manifestava intencions de tornar aviat.
El mateix govern de Jordània ha anunciat públicament que el retorn de les sirianes que van fugir de la guerra “ha de ser una prioritat un cop la situació s’estabilitzi”. Però entre la població hi ha també un rebuig creixent, amb discursos cada cop més freqüents que culpen a la població refugiada de la inflació i la crisi de l’habitatge.
Un testimoni d’aquestes situacions és el de la Zainab, una noia de vint-i-set anys que va arribar a Jordània com a adolescent. Fa uns anys va aconseguir marxar i deixar enrere les precàries condicions del camp de refugiats, però ara pateix el rebuig per part del seu entorn: “literalment, cap veí ens parla”. Tot i això, ella ha fet la seva xarxa a Jordània i no vol marxar. Sent la pressió per tornar cap a Síria, on sap que, com a dona, no tindrà els mateixos drets que té ara mateix. Alhora, té constància de la mala rebuda que han patit compatriotes per part d’aquells que s’hi van quedar, retraient no haver fet front a la guerra.
La major part de la població refugiada prové de zones rurals, on avui encara hi ha preocupacions serioses envers l’abastiment de necessitats bàsiques, la perspectiva de trobar feina, l’educació, els drets de les dones, l’habitatge i, sobretot, la seguretat. S’hi constata l’activitat de grups armats, conflictes tribals, mines terrestres instal·lades, crim vinculat al tràfic de drogues, morts extrajudicials i detencions arbitràries.
La situació a Síria s’ha estabilitzat notòriament des de la caiguda d’Al-Assad, però això en cap cas vol dir que es compleixen les condicions mínimes per poder assegurar un retorn segur per les persones refugiades. Milers de persones estan camí als seus pobles i ciutats d’origen, però en tornar es troben un panorama devastat que no pot suplir les seves necessitats bàsiques i un context internacional que gira l’esquena a la seva situació.

