Les estratègies polítiques i combatives de l’actual cicle de mobilitzacions en defensa de l’educació pública s’han articulat fonamentalment al voltant de les condicions materials de treball del professorat: la precarització laboral, l’augment de les ràtios, la sobrecàrrega burocràtica, la intensificació del treball, la pèrdua d’autonomia docent i el deteriorament de les condicions materials necessàries per desenvolupar el treball intel·lectual. Aquestes reivindicacions són fonamentals i, en part, s’han articulat seguint una línia d’acció de masses i d’organització des de baix propera a la plantejada per Jane McAlevey a No hay atajos (Verso Libros, 2024).
Tanmateix, les lluites per l’educació pública necessiten ampliar el seu marc tàctic i estratègic per arribar al nucli de les relacions econòmiques i socials que produeixen i reprodueixen aquestes condicions de precarietat. No es tracta únicament de problemes administratius, organitzatius o de gestió dels sistemes educatius, sinó d’expressions concretes d’un procés molt més profund.
Si les pròximes mobilitzacions volen confrontar les arrels estructurals de la degradació de l’educació pública i avançar cap a la seva desmercantilització, cal desplaçar també el camp de batalla cap a les formes contemporànies mitjançant les quals el capital penetra en l’educació. Les tecnologies digitals constitueixen avui un dels principals vectors d’aquesta penetració. Tres dimensions interrelacionades permeten comprendre part d’aquest procés: el fetitxisme de les mercaderies digitals, el tecnosolucionisme i la financiarització de l’educació digital.
Els desenvolupaments tecnocientífics associats a l’expansió de la IA i a la transformació digital de l’educació es presenten habitualment sota una aparença de neutralitat tècnica. Expressions aparentment asèptiques (eines tecnològiques, tecnologies digitals, IA o transformació digital) desplacen el conflicte social i polític i presenten les tecnologies com a objectes autònoms. Tanmateix, aquestes tecnologies són mercaderies produïdes, circulades i valoritzades en el marc de relacions socials capitalistes.
Cada registre d’activitat, mètrica d’ús, avaluació automatitzada i mecanisme de traçabilitat algorítmica incorpora noves formes de control sobre el treball docent
Aquesta materialització opera mitjançant el que, en un article publicat a Cadernos CEDES (2025), vaig conceptualitzar com a “fetitxisme de les mercaderies digitals en educació”. Partint del que apuntava Marx a El capital, el fetitxisme apareix quan les relacions socials entre les persones es presenten invertides com a relacions entre coses, de manera que les mercaderies semblen posseir una vida i un poder propis. Traslladat a la fase digital del capitalisme, el fetitxisme consisteix a presentar la tecnologia com una força autònoma capaç de transformar l’educació per si mateixa, mentre s’invisibilitzen les relacions de propietat, treball, extracció de dades, inversió i valorització que en fan possible l’existència.
La IA, les plataformes i les infraestructures digitals no transformen l’educació per una capacitat intrínseca de la tecnologia. Ho fan dins de determinades relacions de producció i sota interessos econòmics concrets. El problema, per tant, no és només quina tecnologia entra a les aules, sinó quines relacions socials entren amb ella. Les lluites per l’educació pública han de trencar aquest fetitxisme i polititzar la relació de la mercaderia digital amb el capital: qui posseeix la infraestructura, qui controla les dades, qui captura el valor i qui decideix sobre les condicions en què es desenvolupa el treball educatiu.
Aquesta representació fetitxitzada de la tecnologia s’articula ideològicament mitjançant el tecnosolucionisme. En educació, el tecnosolucionisme converteix sistemàticament problemes socials, polítics i pedagògics en problemes tècnics susceptibles de ser resolts mitjançant mercaderies tecnològiques. La desigualtat es converteix en una qüestió d’accés a plataformes; la burocratització, en un problema d’automatització; l’avaluació, en una qüestió de dades; i la crisi del treball docent, en una oportunitat per introduir IA.
La digitalització no només organitza el treball: produeix dispositius per mesurar-lo, comparar-lo, classificar-lo i supervisar-lo. Les direccions dels centres i les administracions educatives poden disposar de registres permanents d’activitats que anteriorment es mantenien inscrites a l’autonomia del treball docent
El resultat és la naturalització d’una determinada trajectòria tecnològica i econòmica del capital, presentada com a inevitable, neutral i orientada cap al futur. Sota aquesta aparença desapareixen les relacions de classe, les formes d’explotació i els processos d’acumulació que estructuren l’expansió d’aquestes tecnologies en les polítiques educatives.
La contradicció es fa especialment visible en la promesa que la tecnologia alliberarà el professorat del treball. Lluny de reduir el temps de treball socialment necessari, la digitalització pot intensificar-lo mitjançant la multiplicació de plataformes, registres, informes, mètriques i tasques de seguiment. L’acceleració dels ritmes de treball i l’extensió de la disponibilitat digital contribueixen així a ampliar la jornada laboral més enllà dels seus límits formals.
Alhora, cada registre d’activitat, mètrica d’ús, avaluació automatitzada i mecanisme de traçabilitat algorítmica incorpora noves formes de control sobre el treball docent. La digitalització no només organitza el treball: produeix dispositius per mesurar-lo, comparar-lo, classificar-lo i supervisar-lo. Les direccions dels centres i les administracions educatives poden disposar de registres permanents d’activitats que anteriorment es mantenien inscrites en l’àmbit de l’autonomia relativa del treball docent.
Les eines que arriben a les aules no apareixen com a simples innovacions tècniques aïllades: formen part de cadenes d’inversió, propietat i valorització en les quals intervenen capital risc, private equity, fons d’inversió, bancs i grans conglomerats tecnològics
Aquí apareix una de les contradiccions centrals de la digitalització educativa: allò que es presenta com a alliberament del treball pot convertir-se en un mecanisme d’intensificació, subordinació i expropiació de capacitats intel·lectuals. La captura i objectivació del treball docent en infraestructures digitals contribueixen a ampliar el treball mort incorporat en la maquinària i, amb això, a erosionar l’autonomia professional, la llibertat de càtedra i les condicions materials de la intel·lectualitat docent.
Una altra dimensió estratègica de les lluites per la desmercantilització de l’educació pública ha de dirigir-se cap al capital financer i els processos de financiarització que sostenen l’expansió de les tecnologies. Les eines que arriben a les aules no apareixen com a simples innovacions tècniques aïllades: formen part de cadenes d’inversió, propietat i valorització en les quals intervenen capital risc, private equity, fons d’inversió, bancs i grans conglomerats tecnològics.
Les plataformes, els sistemes de gestió, les infraestructures de dades i les solucions basades en IA són, per tant, materialitzacions de capital prèviament invertit i orientat cap a nous espais de valorització. La transformació digital obre un espai addicional per a l’absorció de capital i la recerca de noves fonts de rendibilitat. L’escola es converteix així no només en un espai pedagògic, sinó també en un espai d’inversió, extracció de dades, contractació tecnològica i generació de nous mercats.
La lluita per la desmercantilizació de l’educació pública exigeix, per tant, ampliar el seu camp de confrontació. No n’hi ha prou amb disputar els salaris, les ràtios, la burocràcia o les condicions laborals, tot i que aquestes lluites siguin indispensables. Cal disputar també la propietat, les infraestructures, les dades, les tecnologies i els circuits financers que estan reorganitzant materialment l’educació. La desmercantilització de l’educació implica, en darrer terme, confrontar qui controla les condicions materials de la seva reproducció social. I, ara mateix, qui ho fa possible és la subsumpció real de l’educació a les relacions de producció i de valorització del capital mitjançant les tecnologies digitals.

