Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Reivindicació de la reivindicació

Una lluita constant és una peça original i reeixida de teatre polític. Mitjançant l’arxiu i el collage convida a l’autocrítica i a la reflexió, i també a la nostàlgia. Es pot veure a la Sala Beckett del Poblenou fins al proper dissabte, 8 de desembre


Ivan Alcázar Serrat |
@La_Directa

La setmana passada van passar moltes coses. Mestres, estudiants i metges catalans estaven en vaga, i els bombers en peu de guerra. El G-20 es reunia al Teatro Colón de Buenos Aires, i el president Macri plorava d’emoció el dia de la inauguració. Es proposava una Internacional Progressista, mentre a Andalusia l’extrema dreta irrompia al parlament. Les armilles grogues protestaven amb contundència als Camps Elisis de París, cremant cotxes i arbres de nadal, i els diaris parlaven d’escenes pròpies del maig del 68. I nosaltres, el vespre del dijous 29 vam anar a la Sala Beckett, a veure una funció de teatre polític: Una lluita constant.

A casa nostra hem anat veient més recentment alguns muntatges menys arrauxats, més moderats i tranquils, però d’un teatre explícitament polític, polititzat, crític i reivindicatiu, en un ventall de formats i presentacions ben ampli, també estèticament

Julian Beck, del Living Theatre, afirmava el 1968 que “només si el públic abandona el teatre per iniciar la revolució podem tenir èxit”. I s’ho prenien força al peu de la lletra, fins al punt que a la sortida del teatre els esperaven cotxes patrulla de la policia, per si calia aturar tots aquells beatniks, hippies i bohemis remullats en LSD. Més ençà, en el temps i en l’espai, a casa nostra hem anat veient més recentment alguns muntatges menys arrauxats, més moderats i tranquils, però d’un teatre explícitament polític, polititzat, crític i reivindicatiu, en un ventall de formats i presentacions ben ampli, també estèticament. Per exemple, Dictadura/ Transició/ Democràcia (Teatre Lliure, 2010) presentava, en quatre obres breus encadenades, un exercici de memòria personal i col·lectiva, eclèctic i fresc, sobre una etapa històrica ben acotada (els darrers cinquanta anys). Roger Bernat proposava amb Numax-Fagor-plus (2014) un teatre-document col·lectiu sense actors, on els “espectadors” representaven una assemblea de treballadors autogestionats, a partir de la lectura de les transcripcions de les sessions reals de lluita i protesta. I els Mos Maiorum van tornar a desplegar a Gentry (Sala Hiroshima, 2018) el seu dispositiu escènic basat en el sistema Verbatim (els actors reprodueixen declaracions d’entrevistes), on tractaven el tema de la gentrificació.


Espai de reverberació

Una lluita constant no proposa, en canvi, transformar el públic o fer-lo exaltar, ni reviure un acte concret, ni delimitar la lluita d’un període històric o d’un conflicte localitzat. Sorgit d’un projecte d’investigació, la seva pretensió és la d’”oferir un espai de reverberació”, d’estímul, qüestionament i anàlisi, mitjançant una sèrie de documents d’arxiu que es confronten a testimonis del present, i plantejant un estat de la qüestió del tema del compromís polític, per explorar com la veuen i viuen els creadors de l’espectacle, com es troba generacionalment, com la qüestió interpel·la individualment els espectadors.


Arxiu i testimonis

A l’espectacle de La Ruta 40, dirigit per Carlota Subirós, la simplicitat del dispositiu fa que tot flueixi. Dos grans baguls serveixen com a pantalla, on es projecten audiovisuals d’alguns esdeveniments d’organització i lluita política, obrera, estudiantil i ciutadana: de les manis i els disturbis del 68 a París, de debats entre vells camarades antifranquistes (El sopar de Pere Portabella, del 1974, que ressona aquests dies de vaga de fam), d’assemblees de treballadors de les drassanes en vaga, de reunions de la PAH, o de les acampades del 15-M. Els quatre actors a l’escenari central s’encarreguen de reproduir les paraules dels lluitadors, activistes, vaguistes, manifestants, i les duen a escena. També es recullen testimonis d’ara, fragments de textos (Ciutat Princesa de Marina Garcés) i declaracions d’entrevistes a diversos individus, activistes anònims que aporten l’experiència i el punt de vista personal.

Escena de l’obra ‘Una lluita constant’ / Kiku Piñol

 

La mateixa estructura de collage fa que l’espectacle no segueixi cap narració ni enfili una evolució, i el conjunt funciona com una suma de frases, d’idees, textos, situacions, reflexions i esdeveniments a peu de carrer. N’hi ha de sonades, com la intervenció d’un senyor d’edat, al 15-M a Plaça Catalunya, que es queixava de la preocupació en confeccionar llistes de reivindicacions, deixant de banda el com fer-ho efectiu… Altres escenes il·lustren moments cabdals de contradicció i vacil·lació, manca de rumb, cessions i pactismes, reformismes i debilitats, i servirien per fer una anatomia de la traïció i el fracàs, que a la llarga deixaren tanta gent a la intempèrie. Trobem alguns moments emocionants en la contigüitat dels fragments de documents, com aquella transició entre el parlament d’Angela Davis i el “Jo vinc d’un silenci…” de Raimon. Tot i la dificultat de sostenir l’interès i mantenir l’atenció en tot moment, i la sensació puntual de cacofonia i saturació per l’amuntegament d’idees i imatges, que en un plantejament així sembla inevitable, el format sorprèn i el conjunt és estimulant.


Assaig de l’assaig

És cert que molts altres documents i qüestions podrien haver entrat en aquest bagul dels records o calaix de sastre (l’1-O, la vaga del 3 d’octubre, les primaveres àrabs, les lluites ecologistes). Però també ho és que la peça té molts mèrits i aporta coses inèdites i necessàries a la cartellera actual. La primera, el seu caràcter documental, heterodox pel cut-up i el muntatge fragmentari però rotundament antiespectacular, empeltat en certa mesura d’esperit gramscià (interpel·lant tothom, també els indiferents) i d’un trotskisme sui generis (aquí, el teatre és una baula i un recordatori de la revolució permanent, i l’art escènic és un “assaig de l’assaig” de la revolta).

La peça té molts mèrits i aporta coses inèdites i necessàries a la cartellera actual. La primera, el seu caràcter documental, heterodox pel cut-up i el muntatge fragmentari però rotundament antiespectacular, empeltat en certa mesura d’esperit gramscià  i d’un trotskisme sui generis 

Altres aportacions singulars del muntatge són la seva tasca d’arxiu, el seu format híbrid de teatre pirandellià a la frontera de la instal·lació artística (l’espai escènic és de la Xesca Salvà), i l’actuació clara, intermitent i gairebé funcional dels intèrprets (Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol, Maria Ribera). Dit això, l’obra també sembla que sorgeix d’una necessitat íntima, busca l’emoció i persegueix una “satisfacció mítica” (l’aixopluc dels records, el benestar de la nostàlgia). Es basteix amb tot un arsenal humanístic, polític i sentimental i amb una càrrega probablement autobiogràfica (com un homenatge al pare de la dramaturga, el filòsof Pep Subirós). En aquest sentit, aquella escena final amb la gran taula plena de llibres i resplendent sota els focus, com un altar del saber que esdevé un túmul ardent, deixa bocabadat.


L’epíleg

Espòlier: al final de l’espectacle no es fa la revolució, ni el públic surt agitat i tumultuós cap al carrer, ni allà fora l’espera la policia. En canvi, el dia que vam assistir al teatre després de la funció els d’Agost Produccions organitzaven un debat obert. Sembla una bona manera de tancar un acte que, precisament, reivindica la reivindicació i l’actitud crítica i autocrítica.

Espectadors (i dinamitzadors) anaven enllaçant opinions i rèpliques, continuant i enriquint el mosaic heterogeni anterior. En aquest apartat d’intervencions, que tenia uns efectes terapèutics i curatius, o com a mínim homeopàtics, es plantejaren qüestions disperses, fragmentàries i urgents que segurament reflecteixen l’estat de confusió i desesperació, la sensació de derrota i desesperança, amb què una part important de la societat viu, pensa i actua (o deixa d’actuar): Com podem recuperar la capacitat d’inventar?”, “El col·lectiu, la xarxa és allò important”, “No hem après prou les lliçons de les lluites del passat”; “Quins mitjans tenim, avui dia, per canviar la situació? Ens serveixen, aquests mitjans?”…