Fa poc més d’un any vaig escriure això. I ho vaig fer perquè ja s’estaven començant a notar els efectes del suport de Vox al govern del PP balear. Un dels camps de batalla preferits de la dreta i l’extrema dreta a ca nostra sempre ha estat la llengua (i el territori, és clar). Com si es tractàs d’uns matons amb ínfules de superherois, surten a cridar incoherències i a cometre atemptats no només contra el sentit comú, sinó contra els drets lingüístics de tota la població. Uns ho fan amb més o manco art per dissimular o, com a mínim, no fer enfadar a una petita part del seu electorat; els altres, treuen tota la cavalleria de què disposen per fer el que millor saben fer, que és sembrar confrontació, incertesa i odi. Una altra mostra recent és Alacant, on l’ajuntament ha aprovat reclamar a les Corts Valencianes que la ciutat sigui considerada zona castellanoparlant. Un nou cas d’anar de la maneta per aprovar mesures econòmiques i, de retruc, atacar la llengua.
La imposició del castellà no és ni una exageració ni un argument grandiloqüent per guanyar un debat, sinó un fet objectiu, documentat i demostrable
L’altre dia mirava un vídeo del creador de contingut Parlars mallorquins que explicava, molt encertadament, què vol dir llengua pròpia. No llengua materna o llengua originària, que tendrien altres definicions. La llengua pròpia és un terme jurídic que s’utilitza a l’Estat Espanyol per referir-se a les llengües que estan relacionades amb una identitat col·lectiva i que, ull aquí, són prèvies a la imposició del castellà. Quan qualcú us intenti fer sentir malament o ridiculitzar-vos per defensar o estimar la vostra llengua pròpia els podeu explicar molt tranquil·lament que dir imposició del castellà no és ni una exageració ni un argument grandiloqüent per guanyar un debat, sinó que és un fet objectiu, documentat i demostrable abastament. Els atacs i l’intent d’arraconament de la llengua són existents des del segle XV fins als nostres dies. Ho han intentat monarques, dictadors, presidents de govern. La Batalla de València o Pep Gonella. La dreta, l’extrema dreta i part de l’anomenada esquerra.
El català és una llengua minoritzada i les dades sociolingüístiques dels darrers anys evidencien el clar retrocés en l’ús de la llengua. Els factors són diversos, els diferents estats i administracions no ho consideren prioritari i fins i tot treballen amb molta determinació perquè el retrocés es cronifiqui fins que veiem com el català desapareix i els hem d’assenyalar. Perquè una part de responsabilitat també recau en nosaltres, les parlants: quan no exigim els nostres drets lingüístics, quan canviam la llengua per motius classistes i racistes, quan no reclamam i insistim a les institucions que s’esmercin en augmentar els recursos perquè tothom tengui un accés equitatiu en l’aprenentatge de la llengua, quan volem anar de cosmopolites i fem veure que és un tema que no ens interessa perquè no fa modern ni cool en segons quins contextos, quan no sabem confrontar arguments malintencionats que es basen en actituds, declaracions i performances de certs sectors que instrumentalitzen el català pel seu benefici propi, sigui polític, econòmic o social (com la burgesia, per exemple).
El català no és ni hauria de ser una excusa, sinó un vincle i una eina per a la construcció d’un futur compartit amb les persones que encara creiem que d’aquest món se’n pot fer un lloc millor
No demanaré perdó ni em sentiré malament per xerrar i defensar el català. No ho faré perquè em sobren els motius, és la meva llengua i vull que molta més gent l’aprengui i la utilitzi, encara que no sigui la seva pròpia. Per a mi, reivindicar el català és un acte d’amor, de cura i de resistència, com també ho és mostrar-me solidària amb qui pateix violències totalment deplorables i innecessàries, ser conscient del classisme i racisme recalcitrant de la societat on visc o denunciar les estructures que perpetuen les desigualtats en tots els àmbits. Pens que, mentre ells van de la maneta per destruir, nosaltres hi hauríem d’anar per construir. Per reivindicar i defensar que la llengua no és ni hauria de ser una excusa, sinó un vincle i una eina que contribueixi a la construcció d’un futur compartit amb les persones que encara creiem que d’aquest món se’n pot fer un lloc millor.
