Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Reivindiquem-les aquí també

Treure-li ferro a les actituds racistes no deixa de ser un exemple flagrant del privilegi del qual les persones blanques gaudeixen

/ undesgraciatqualsevol

La justícia social no és un escenari rígid i estàtic que pugui assolir-se, sinó que es tracta d’un procés d’evolució constant, i les diferents lluites que la persegueixen van adaptant-se a les noves circumstàncies de cada moment, com seria el cas de les mobilitzacions que s’estan produint als Estats Units d’Amèrica arran de l’assassinat de George Floyd, víctima de la violència policial, i que estan tenint impacte mundial.

En primer lloc, i en relació amb les diferents reaccions a les mobilitzacions als Estats Units, cal destacar la lluita mediàtica per a donar significat a les protestes. Els sectors més propers ideològicament a Donald Trump (Fox News) focalitzen la seva atenció en els altercats violents de les manifestacions, cosa que invisibilitza encara més la comunitat negra i el missatge darrere d’aquestes, i que per tant no deixa de ser un comportament racista més. L’èmfasi en els components violents residuals serveix per a, posteriorment, poder justificar una resposta militaritzada a unes protestes que políticament no convenen al president republicà, que al novembre haurà d’enfrontar-se a les urnes per a la reelecció.

Durant la legislatura, en reiterades ocasions, s’ha acusat Trump de ser el president que més ha polaritzat la població americana, i titllar les protestes del moviment antiracista com a “grups radicals” i considerar-les un assumpte partidista i demòcrata no sembla que hagi de promoure la cohesió social. Trump fins i tot ha assenyalat governadors demòcrates i els ha acusat de dèbils pel fet de no haver “dominat les protestes”. Tampoc no és casualitat que pressioni per a categoritzar el moviment antifa com a terrorista. L’estratègia discursiva de la violència i la por i la consegüent resposta militaritzada, l’anomenat procés de securitització, és recurrent en Trump, i accions com les mencionades fins ara, però també mesures com el toc de queda o la intervenció de la Guàrdia Nacional, en són bons exemples. Malgrat això, i tal com exposen mitjans com la CNN o NPR, les protestes són generalment pacífiques i es copsen múltiples mostres de solidaritat, com punts de repartiment d’aigua, menjar, mascaretes i desinfectants, així com un ambient festiu, però trist i amarg a parts iguals.

Hi ha el gran risc que aquesta solidaritat es quedi tan sols en un antiracisme superficial, de postureig i, en definitiva, que busca l’aprovació social d’un entorn

En la teoria de l’acció col·lectiva hi ha un concepte, la massa crítica, que fa referència al volum de persones que són necessàries per a transcendir els obstacles de la mobilització social, és a dir, el llindar que cal assolir perquè una lluita social pugui expressar-se i tingui opcions de ser escoltada. Les noves tecnologies han alterat el concepte de la massa crítica, no només perquè tenen la capacitat de facilitar la transmissió d’informació i la coordinació que permet mobilitzar-se, sinó també perquè, per aquest mateix motiu, han transformat la mobilització social en si: hem vist incomptables mostres de solidaritat a les xarxes socials, amb el #BlackLivesMatter o la publicació d’una foto negra, i totes ens hem apuntat a l’antiracisme. Però hi ha el gran risc que aquesta solidaritat es quedi tan sols en un antiracisme superficial, de postureig i, en definitiva, que busca l’aprovació social d’un entorn en què fins i tot grans corporacions com Uber, Nike o Zara es manifesten obertament com a antiracistes en un exercici exemplar de rentat de cara.

Una visió crítica i escèptica porta a plantejar-se quin tipus de manifestacions de solidaritat i lluita estem veient, tant als carrers com a les xarxes socials. Actualment, la massa crítica podria concebre’s com aconseguir transcendir aquest antiracisme superficial i anar més enllà, i fer el que la comunitat negra està reivindicant: escoltar, aprendre, formar-se, donar veu i finançament (si es pot), ajudar a canviar el sistema i deixar de pensar-lo com una suma de casos aïllats; però també fer la feina de revisar els propis privilegis. Però una cosa és la solidaritat i l’altra és la pretensió de liderar la lluita i apropiar-se-la, centrant l’activisme antiracista en la nostra persona tot i desconèixer completament la transversalitat de l’opressió i com aquesta trastoca la nostra quotidianitat, malgrat que tinguem la teoria força interioritzada. Seria força més constructiu consultar les persones racialitzades del vostre cercle i conèixer quines opressions han patit en el seu àmbit quotidià.

També és necessari replantejar-nos comportaments o assumpcions que donàvem per suposats sense ni tan sols haver-los qüestionat. El primer pas és assumir que, com a persones blanques, totes hem oprimit. No és res personal, senzillament som les que a causa del sistema ens aprofitem del privilegi blanc, i per això mateix cal escoltar. Revisar els privilegis fa mal, i la reacció d’All Lives Matter ho corrobora. Aquesta segueix la mateixa lògica que el Not All Men, o la crida per un dia de l’orgull heterosexual, o advocar pel nom d’igualitarisme en comptes de feminisme. Per a simplificar-ho molt, el col·lectiu privilegiat es mostra ofès perquè per una vegada no se’l posa al centre del debat, mentre que la pregunta hauria de ser: “I què menys?”. El moviment antiracista no està dient que només importin les vides de les persones negres, sinó que les està reivindicant i les està posant en valor, està reclamant el seu dret en un món racista que les ha oprimit, maltractat i assassinat sistemàticament.

Una altra acció important que podríem canviar de la nostra quotidianitat seria deixar enrere aquesta condescendència envers el racisme de les persones que es troben en el nostre entorn, adduint motius d’ignorància o d’edat, i corregir i fer pedagogia amb aquestes actituds, de la mateixa manera que hauria de fer-se amb actituds masclistes o LGTB-fòbiques. La condescendència envers aquestes actituds o el fet de treure-li ferro no deixa de ser un exemple flagrant del privilegi del qual les persones blanques gaudeixen, incloent-hi Catalunya, i també ho és comparar la brutalitat policial per motiu del color de pell amb la violència viscuda l’1 d’octubre de 2017.

Article publicat al número 505 de la Directa

Article publicat al número 505 publicación número 505 de la Directa