LA CAPA
Encarregada de la merceria. Un hule groc. M’han dit que aquest és el més sofert. De batalla. Per a una vida de servei. Com si s’hagués agenollat i prestat jurament. Com si en la tela cautxutada, tan basta, tan isarda, hi hagués entreteixida la proclamació d’un llarg regnat entre ampolles d’amoníac i fogons. Sense desgast. Un cobretaula/escut per a enfrontar l’escomesa lliurada sense repòs per l’oli bullent i el blanquejador, els corrons i les espàtules. Unes estovalles/pendó que faran estendre al celobert perquè l’embrutin els coloms, però que de net il·luminarà el gotejat rere l’alfàbrega i les gàbies.
Heus aquí la meravella de trobar, entre lligacames de blonda i rodets de niló, entre gafets i lluentons, una cota de malla. Heus aquí la crònica daurada: la mà envellida, macada, d’una donzella, acariciant l’ermini puntejat que no coneixeran mai les mestresses. D’oferta.
EL MÓN
Per dret de naixement, aquest terreny: allà on sols s’arriba de genolls. Estesa inabastable.
ELS GUANTS
Fins als colzes. Goma blava. S’han de saber portar. Jo, des dels disset anys. Morena, seriosa. El portamonedes de cireretes. Quan les senyores encara m’agafaven de la cara. Quan em guardaven un platet de pernil, patates forneres. M’esperaven al replà. Em rebien com si hi hagués arribat a cavall, ferida, assedegada, anunciada per la flauta travessera d’un patge. Polifòniques i policromades. La meva llegenda, punta al coixí, col·lectiva com una senyera, brodant-se d’escala en escala.
Què us diré? Em pagaven poc, però em besaven les ungles arranades. Agafava aquelles baietes celestes de lleixiu i me les portava als llavis pelats per a segellar l’encàrrec, la promesa, de llevar-me a l’albada per a carregar les alforges de ràfia. Què us diré? La més noble i callada. Què us diré? Mentre m’enguantava, asseguda a les arduoses, bizantines cuines d’aquelles dames, de vegades em pentinaven i deien que era una llàstima.
Aquest plàstic gruixut, 20 ct. el parell, testimoni del meu pernabatre.
L’ESTENDARD
I em van dir: no podràs defallir. Rebràs estocades als ronyons i una sageta de fritura esvalotada et creuarà la galta i en aquest estat hauràs de baixar a la plaça per un branquilló de llorer i mig quilo d’orada. Avançaràs per esvorancs embardissats de soll i de tant salfumant que hi abocaràs esbufegaràs foc. Duràs molts uniformes i rondaràs per comarques ignotes, però a casa sempre et vindran perquè els llevis les taques amb les mans fluorescents de colorant. Als trenta-vuit ja portaràs faixa. No tinguis por. Conqueriràs el terrat amb la bugada.
LA GORGERA
Encarcarada. Austera. Fins a la barbeta. Dur-la té un punt de penitència. Al retrat, és fàcil traçar el llinatge: les ombres sota els ulls, el nas recte, els clotets i la mica de dolçor que tinc són de la mare / els solcs vora els llavis, els pòmuls altius, les celles esclarides, l’enyor d’un oliver talat i d’un cel fresc com un llençol recollit a l’agost són de l’àvia. Més enrere, cap rastre que no es pugui advertir en cap altre fotografia que en mi mateixa. Per part meva, he fundat un nou gest que pels segles que vindran serà fàcilment reconegut en les besllums que travessen les persianes abaixades de les habitacions penombroses sense escombrar dins el pinyol rodonet, amarg, de l’albercoc de la tarda.
L’ESPASA
no heu de témer una dona sola / no heu de témer una dona que és mig colador / no heu de témer una dona que és
tan poc com:
una assecadora
una aspiradora
una rentadora
una fregidora
una planxa
una boca
un ventre
una vedella
parpellejant
clavellet
arrencat
mosca
que
no
canta
*
EL TRON
Reclamo la possibilitat del miracle. Per exemple, el sol fet d’explicar aquesta història: una lletera a l’estable desfullant una col troba un anell amagat per un àngel. Trompetes cada cop que una serventa s’ajupi per a recollir les deixalles. Miniatura il·luminada —majestat augurada als marges.
EL CEPTRE
Presa de possessió: tot el que em demaneu tocar amb aquest eixugamans, regalimant vinagre.
LA VESTIMENTA
Adient per a una senyora de la meva categoria. Una bata capitonada. Emblema de la carn cansada. Tinc el deure de ser icònica: de cordar-me aquest gipó per al damunt poder suportar l’armadura platejada. D’oferir a la meva gent una imatge en què reflectir-se. Reunir tots els atributs imposats —la postura vençuda, la bellesa danyada, la domesticitat xarona, el gust per l’abaratiment— i fer-los lluminària.
LA CORONA
No marxis, reina, que al menjador encara has de repassar les ratlles.
EL MEU REGNE
País no reconegut.
