El RDL d’habitatge aprovat a correcuita aquesta darrera setmana és una vergonya i un insult per la classe treballadora, pur electoralisme de Sánchez. Un decret que amb prou feines ajorna temporalment algunes de les pitjors conseqüències de la crisi de l’habitatge mentre deixa intactes les bases del negoci que l’alimenta i continua destinant recursos públics a sostenir els interessos dels rendistes. El decret no és ni carn ni peix, i això és justament perquè PSOE-Sumar es troben enmig d’una pinça: per un costat, la seva lleialtat incondicional al rendisme; per l’altre, l’intent desesperat de salvar els mobles a última hora, després de vuit anys d’empitjorament greu en la situació de l’habitatge. El resultat són pròrrogues de contractes però bonificacions fiscals enormes a rendistes, moratòries de desnonaments però res de tocar els preus exorbitants del lloguer.
El decret no és ni carn ni peix, justament perquè PSOE-Sumar es troben enmig d’una pinça: per un costat, la seva lleialtat incondicional al rendisme; per l’altre, l’intent desesperat de salvar els mobles
I el que, per mi, és motiu d’optimisme és que, més enllà del cinisme del circ parlamentari i de les pitjors picabaralles electorals a l’esquerra del PSOE, per primer cop en vuit anys de govern progressista hem vist com els efectes d’aquest cinisme no es tradueixen només en ressentiment, descrèdit de la política i, en el pitjor dels casos, en vots de protesta a l’extrema dreta per part dels treballadors. Hem vist com es tradueixen en un alt nivell de mobilització política i agitació social, que Sánchez intenta atiar en benefici propi, però que pot acabar escapant del seu control. L’espectacle al Congrés no ha pogut ser més infame. Se’ns han posat els pèls de punta, de pura vergonya aliena, escoltant les batusses verbals entre PSOE i Junts, molt centrats cadascun a intentar vendre’s com a garant dels interessos generals de la gent, mentre els seus actes demostren clarament el contrari.
Mentrestant, l’esquerra del PSOE no té cap més proposta que fer-se seves algunes de les reivindicacions dels moviments socials, intentant fer-nos oblidar la seva impotència mentre han ostentat posicions de poder, i repetint molt fort que ara sí, que ara serà diferent. Insuperable la indecència de Yolanda Díaz demanant mobilitzar-se contra el govern del qual és vicepresidenta durant els dies de tensió per la caiguda dels decrets, o d’Ada Colau anant a aturar desnonaments després de 8 anys d’alcaldia executant-los ella mateixa en pisos municipals.
Insuperable la indecència de Yolanda Díaz demanant mobilitzar-se contra el govern del qual és vicepresidenta durant els dies de tensió per la caiguda dels decrets
Per molt que, en temps de campanya electoral, intentin vestir-se d’herois populars i surfejar vagues generals, la seva credibilitat no és il·limitada. Decepció rere decepció, la nostra gent cada cop veu més clar que la política burgesa no té res per nosaltres. I això obre la porta a recordar que cada avenç significatiu en drets i condicions materials de la classe treballadora ha estat fruit de la seva pròpia lluita, i no de negociacions en despatxos. De la nostra organització, de la nostra mobilització i de la imposició incondicional de les nostres necessitats als partits del capital. I això també és política: política proletària.
Un bloc de classe
De Puerta del Sol a Plaça Catalunya, de València a Bilbao. La classe treballadora s’aixeca i l’extrema dreta queda completament desubicada ara que, darrere del seu posat antiestablishment, es posa al descobert el que realment són: lleials servidors de la gran patronal, de bancs i fons voltor. Per primer cop en un temps llarg, els vents del debat polític no bufen a favor seu i no és per casualitat. Era això: sindicats i organitzacions de classe al peu del canó per defensar les condicions de vida de la classe treballadora, retratant el servilisme patètic de l’extrema dreta i assenyalant alhora les responsabilitats d’una esquerra reformista que ha adobat el camí de la reacció amb la fórmula promesa-impotència-frustració.
La classe treballadora s’aixeca i l’extrema dreta queda completament desubicada ara que, darrere del seu posat antiestablishment, es posa al descobert el que realment són
A les portes d’una vaga general que és una vaga contra la patronal, contra el rendisme i contra tots els governs que estan al seu servei —cosa que inclou el PSOE i les burocràcies sindicals de CCOO i UGT—, comencen a aparèixer indicis d’un moviment de classe que, més enllà de l’entusiasme i la tenacitat, apunta en direccions encertades.
En primer lloc, una creixent afirmació d’independència respecte als partits de l’esquerra reformista que intenten cavalcar l’onada de protesta. Existeix, de forma quasi natural, certa saludable malfiança davant dels oportunistes que volen fer de la nostra vaga general la seva campanya electoral. Nodrim-la i refermem-la.
En segon lloc, veiem una tendència a la radicalització de les demandes. De mesures mínimes, pensades per encaixar sense gaire incomoditat en les agendes d’aquest o aquell altre partit, la cosa gira cap a demandes molt més fortes, que atenguin realment les necessitats de la classe treballadora en el context d’una crisi històrica i un retrocés gegantí en els nostres salaris reals i condicions de vida. Cada cop es parla més d’abaixar dràsticament els preus del lloguer i d’expropiar els grans tenidors –o grans forquilles, que en diuen alguns.
Tenim, doncs, una oportunitat d’or, la possibilitat d’alinear el ric teixit sindical, organitzatiu i associatiu català en un bloc de classe fort i independent, un ariet per començar a guanyar victòries materials i una trinxera per combatre la reacció.
Una alternativa política
Un moviment obrer combatiu, amb demandes més radicals i lliure de la tutela dels partits reformistes és un tresor i una necessitat urgent a curt termini, però també cal dir que, a la llarga, no és suficient. En absència d’un projecte propi, capaç de donar un horitzó polític a la lluita per l’habitatge, sempre apareixeran vells o nous partits que absorbeixin les esperances de la nostra classe per alimentar les seves maquinàries electorals, cada cop més inútils i efímeres a mesura que la crisi capitalista s’accentua.
Necessitem acabar amb el negoci de l’habitatge i posar-ne la producció i la distribució sota una planificació democràtica i racional, que respongui a les necessitats socials i no a la dictadura del benefici
De dreta a esquerra, ara mateix no existeix cap partit polític que representi els interessos de la classe treballadora. Evidentment, això no vol dir que VOX i Podemos, per exemple, siguin el mateix. Uns són els paladins desacomplexats del lobby immobiliari; els altres simplement no tenen un projecte polític capaç de donar solucions profundes als problemes de la nostra classe. I és que la qüestió de l’habitatge no es pot resoldre de veritat en una societat capitalista. Per demostrar-ho, el capitalisme arrossega un llarg historial de crisis cícliques en forma de cicles especulatius, allaus de desnonaments, situacions d’amuntegament i insalubritat infames, barraquisme i indigència. Un bé de primera necessitat i amb unes característiques tan singulars com l’habitatge no pot ser un bé de mercat i alhora un dret, i s’enganya qui cregui que la classe capitalista renunciaria així com així a un negoci que a hores d’ara constitueix una de les seves fonts de benefici més atractives.
Necessitem acabar amb el negoci de l’habitatge i posar-ne la producció i la distribució sota una planificació democràtica i racional, que respongui a les necessitats socials i no a la dictadura del benefici. Això no són demandes ni proclames difuses: són els ingredients elementals d’una alternativa política de la classe treballadora, amb un projecte propi. La lluita per l’habitatge és la lluita pel socialisme.
