Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

#SOSAtencióPrimària

Mal dia per canviar d’estil i fer una columna frívola i insubstancial. Ja som a la segona onada de manera oficial. Nou estat d’alarma i toc de queda. Qui havia de dir que acceptaríem amb tanta docilitat una mesura de control social pròpia de dictadures i conflictes armats: si el debat més encès que ha suscitat ha estat si dir-li toc de queda era prou correcte en català! I es veu que a partir d’ara Open Arms farà PCR per descongestionar l’atenció primària. Sort que teníem una de les millors sanitats del món. Segona onada i tenim els professionals esgotats i farts de promeses. En les últimes setmanes han fet vaga els i les metgesses Internes residents (MIR), la gent del transport sanitari i la de l’atenció primària. Per psicoanalitzar-nos, com hem passat en tan poc temps dels aplaudiments diaris a ignorar el que té a dir-nos el personal sanitari.

Vamos a morir todos? Probablement no. Van a morir primer i sobretot els de sempre. Els de tercera classe del Titànic que sempre són més a prop del fons del mar. A principis del 2016, Boi Ruiz deia que les seves retallades no havien tingut cap efecte destacable sobre el sistema de salut, tret d’un: havia empitjorat la salut de la població més vulnerable. Fins i tot ho va admetre Boi Ruiz. I fins avui. Moriran o morirem milers de persones per culpa directa de la COVID-19, per la desatenció als malalts crònics o perquè no es diagnosticaran a temps moltes malalties greus, però morirà, sobretot, la gent que viu o malviu allà on el sistema de salut pública ja no donava resposta abans de la pandèmia. No és per casualitat que als barris i pobles més pobres s’hagi disparat el risc de rebrot i allí el toc de queda, penúltima manifestació de l’abordatge militar de la pandèmia, no és cap solució. Més policia en comptes de més recursos en serveis sanitaris, socials i educatius mai és la solució, i no cal ser la Bruja Lola per saber que si es cometen abusos no seran a Pedralbes (no hem oblidat la família Bachilly).

No és per casualitat que als barris i pobles més pobres s’hagi disparat el risc de rebrot i allí el toc de queda, penúltima manifestació de l’abordatge militar de la pandèmia, no és cap solució

El toc de queda és el que es pot fer quan no s’ha fet el que s’havia de fer però, si ni al mig d’una pandèmia les carències i desigualtats del sistema de salut són notícia, quan? Massa periodistes parlant del virus com si fos una guerra o un partit de futbol. Parlant del col·lapse al qual arribarem per estirar la tensió narrativa. Ens han fet creure (ens hem volgut creure) que el sistema sanitari només col·lapsa quan s’omplen les UCI. I no. Com explica Joan Benach, el director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), per a molta gent el sistema va col·lapsar fa temps. “Quan la població no pot accedir ni rebre els serveis sanitaris que necessita, el sistema està col·lapsat”. #SOSAtencioprimaria #APsaturada. Benach critica que els mitjans no atenguin prou els determinants socials de la salut per explicar l’evolució de la pandèmia. Sabíeu que a l’hospital de Bellvitge van arribar a investigar la possible existència d’un “gen llatí” perquè la majoria d’ingressats per COVID tenien aquest origen? Òbviament no era la genètica sinó que no podien fer quarantenes per no perdre la feina. Quantes hores dediquem a analitzar la taxa de mortalitat entre la població d’origen migrant? Molt més joc dona el minut a minut de la vacuna. Perfectament conduïts per mirar o no mirar a un lloc o l’altre, hem dipositat totes les nostres esperances en les empreses farmacèutiques i el seu futur negoci, en comptes d’estar dedicant els titulars i les energies a conèixer i millorar el nostre sistema sanitari.

Malgrat fa dues setmanes que hi ha vagues sanitàries, els pics d’audiència els fan el Mainat… i tots els senyors epidemiòlegs i infectòlegs. La cobertura mediàtica reprodueix (en general) les jerarquies del sistema sanitari, que també són de gènere, amb els experts dels hospitals com a protagonistes-machos alfa salvadors, i les metgesses de família i infermeres que sostenen el sistema des dels Centres d’Atenció Primària (CAP) com a extres i figurants. Ells no surten dels despatxos mentre elles són majoritàriament a primera línia. I no en sentit figurat. Fan torns a l’entrada dels edificis. I a tirar de paciència infinita amb tots els iaios que fan cua i es desesperen perquè no poden accedir al sistema com abans. Al meu CAP, que pots escoltar totes les converses i trucades de la consulta del costat (els arquitectes dels CAP dels pobres mai van pensar que necessitéssim intimitat), sovint són dramàtiques: com transmetre a una veïna migrant que pràcticament no t’entén que ha de visitar-se urgentment perquè té una anèmia molt greu?

El valor afegit de poder parlar de “la meva metgessa” o “la meva infermera” no és només emocional: comporta una millor identificació dels problemes i necessitats

Com a casa som primaristes, per informar-nos de com va el bitxo el que mirem són els tuits de la infermera Antonia Raya i de la doctora Nani Vall-Llosera. Totes dues demanen des del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) un servei nacional de salut on l’atenció primària i comunitària sigui la peça central del sistema. A totes dues l’enèsim Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària del govern no els convenç, i temen que l’actual model d’assistència d’emergència es converteixi en el model del futur. Fragmentat, telemàtic i sense longitudinalitat. Sobretot sense longitudinalitat. Un terme certament poc amable per parlar d’una cosa tan bonica com l’acompanyament al llarg de la vida. Perquè si ja sabem que els vincles sempre són terapèutics, en el cas dels professionals de la salut hi ha evidència científica. El valor afegit de poder parlar de “la meva metgessa” o “la meva infermera” no és només emocional: comporta una millor identificació dels problemes i necessitats; diagnòstics més precisos; un menor nombre d’hospitalitzacions i uns costos més baixos; un millor compliment d’activitats preventives i, per descomptat, un augment del grau de satisfacció del pacient.

La meva longitudinalitat es diu Pilar. Quan veig les etiquetes #SOSAtencioprimaria i #APsaturada penso en ella. Fa uns anys em va salvar la vida amb una trucada i una analítica. “La meva doctora de capçalera” treballa en un dels barris amb les pitjors taxes d’infecció des de juny. Té un coneixement profund del sistema perquè va assumir càrrecs de gestió i ara fa un seguiment espectacular dels pacients. Sempre em va fascinar la seva capacitat de captar tot el que passava a la porta de la seva consulta, en els seixanta segons que treia el cap per cridar-nos-hi. D’emocions contingudes, per edat, experiència i voluntat ens fa sentir segurs i escoltats. Té un premi d’excel·lència professional del Col·legi de Metges i podria estar on volgués, podria haver fugit de la sobrecàrrega i la bogeria de la precarietat però resisteix al barri. Ara fa poc m’ha trucat per donar-me hora per vacunar-me de la grip i quan va veure que patia perquè al meu pare ningú l’havia trucat, se les va arreglar perquè poguéssim fer-ho junts. No tindrem el millor sistema sanitari del món, però segur que tenim algunes de les millors professionals de la sanitat del món. L’Antònia, la Nani o la Pilar treballen totes a barris difícils i són les autèntiques heroïnes, reals i discretes, d’aquest any i aquesta pandèmia infernal. Elles són l’autèntic pilar del sistema i el nostre major luxe. I no necessiten aplaudiments. Necessiten que les acompanyem en les seves demandes per construir, plegades, un autèntic sistema de salut pública i comunitària.

PD. Per riure (per no plorar) sobre la situació de la sanitat pública, mireu aquest monòleg d’Ana Polo i no us perdeu la programació de “Salut, Drets, Acció” al festival Tectònic.