Ja fa més de trenta anys del final de la guerra de Bòsnia i Hercegovina, la més sagnant d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. Però la pau que els Acords de Dayton van imposar ha deixat restes de conflicte al país balcànic. L’abandonament de les armes va ser a condició d’institucionalitzar la divisió que va iniciar la guerra. Es van establir dues entitats: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska, i es va disposar una presidència tripartida amb representació de les comunitats a bosníaca, croata bosniana i serbobosniana. La identitat fragmentada avui impregna encara la societat del país.
Sarajevo, atrapada entre relats
Hi ha una cançó patriòtica que diu: “Sarajevo prosperarà, tota la resta passarà”. La capital balcànica ha sobreviscut amb escreix a setges i incendis, en part gràcies a l’existència d’una identitat compartida, la bosniana, marcada per una capacitat de perseverança innegable. Tanmateix, no tothom n’accepta l’existència i hi ha qui hi renuncia de forma explícita. Altres, però, la reivindiquen i l’estimen.
És el cas d’Amra Pandzo, activista per la pau, musulmana i promotora d’iniciatives de diàleg interreligiós i la coexistència. Té clar que la identitat bosniana existeix i es refereix a tothom qui és de Bòsnia i Hercegovina, sigui quina sigui l’ètnia amb la qual s’identifiqui.
L’ètnia, que a Bòsnia va molt lligada a la religió, comprèn principalment tres opcions. S’entén que, en aquest país, bosníac i musulmà, croat i catòlic, i serbi i ortodox són conceptes que per força van de bracet. La comunitat bosníaca conforma la meitat de la població, la serbobosniana en representa un 30 % i la croata bosniana entorn el 15 %.
Tanmateix, segons assegura Pandzo, hi ha molts matrimonis mixtes i relacions interètniques. Molta gent bosniana viu una identitat híbrida, íntimament entrellaçada i basada en la convivència de les diferències: “Tot i que alguns grups expressin rebuig cap a altres, la realitat social continua connectada”, assenyala l’activista.
L’educació segueix el model de “dues escoles sota un mateix sostre”. Estudiants dels diversos grups ètnics comparteixen edifici, però van a aules diferents
Sanjin Hamidicevic, de l’ONG Education Builds Bosnia and Hercegovina, no s’identifica amb aquesta identitat dual ni es troba còmode amb la idea d’haver d’escollir. L’organització que lidera fou creada per ajudar les filles de les víctimes de la guerra a través de l’educació. La segregació i el llast de la guerra continua protagonitzant l’àmbit educatiu. Però Hamidicevic insisteix que el que passa a dins de les cases també és important. Explica, per exemple, que “les famílies serbobosnianes segueixen els mitjans públics de Sèrbia, les croates veuen la televisió de Croàcia i els bosníacs són els que miren la bosniana”.
El mateix passa amb productes de consum com l’alimentació. Un clar exemple, la cervesa. “El 80 % o 90 % dels croats prenen cervesa croata, que a Sarajevo no en trobaràs. I el mateix a Banja Luka [República Srpska], on trobes cervesa provinent de Sèrbia. I aquí, a Sarajevo, trobes la marca Sarajevsko”, assenyala. Efectivament, si a algú que visiti la capital se li acudís fer la prova, constataria que, a un dels bars propers a l’edifici de l’ONG –com ara el Cafe Derby–, si demanés una cervesa, li portarien una Sarajevsko i no pas cap altra.
Inevitablement, però, viure en el mateix territori durant segles produeix l’efecte contrari. Fa, per exemple, que el folklore sigui molt similar. Trobar diferències entre els moviments de les danses populars de cada grup ètic és complicat. I el mateix passa amb els idiomes. Si bé és cert que, segons la Constitució, a Bòsnia hi ha tres llengües oficials reconegudes i amb igual estatus –bosnià, serbi i croat– tots són variants d’un mateix origen i els seus parlants es poden entendre sense traducció.
De fet, fins als anys noranta tota la població parlava la mateixa variant idiomàtica basada en el dialecte shtokavià. Va ser amb l’aparició de les fronteres ètniques, que els sectors nacionalistes serbobosnians van adoptar la variant del dialecte de Belgrad com a oficial, i van optar per l’alfabet ciríl·lic, en comptes del llatí. Igualment, a la zona d’influència croata asseguren parlar croat, tot i tractar-se d’una forma lingüística pràcticament idèntica a la qual es parla en les parts majoritàriament musulmanes i serbobosnianes.
Si bé aquestes qüestions són cabdals per a molta gent, ho són menys per qui la guerra queda lluny. Això és el que inspira una conversa amb la Uma Duric, que ronda els 30 anys. Ella no és religiosa, és de pare serbi i mare bosníaca i sembla decantar-se per una identitat poc definida: “la identitat bosniana és equivalent a ser invisible”. Creu que molta gent com ella renuncia a autodenominar-se bosniana perquè vol dir que no són res. És per això, apunta Duric, que “molta gent, si és filla de matrimonis bosnians d’ètnies mixtes, n’escull qualsevol de les dues per definir-se i no ser simplement bosniana”.
Memòria selectiva a Banja Luka
Durant el recorregut que va de Sarajevo a Banja Luka es té sensació de canviar de país. S’observa una alteració en el color de les banderes i l’alfabet dels cartells. Ja som a la República del Poble Serbi de Bòsnia i Hercegovina –o República Srpska–, de la qual Banja Luka és capital. Fou creada el 1992 amb l’objectiu de ser una entitat única, lligada a Sèrbia i amb un imaginari allunyat de Bòsnia.
Després que Bòsnia aprovés la seva independència el 1992, en un referèndum boicotejat per la comunitat sèrbia, la República Srpska, liderada per Radovan Karadzic amb el suport del president serbi Slobodan Milosevic, va iniciar la presa militar de territoris, incloses zones de majoria no sèrbia. En aquest context, el juliol de 1995 va ocórrer el genocidi de Srebrenica, executat per un exèrcit entrenat per Sèrbia.
Avui, la República Srpska gaudeix d’un alt grau d’autonomia. És un territori diferenciat de la resta de Bòsnia des d’una narrativa nacionalista basada en l’ètnia. La població sèrbia i de confessió cristiana ortodoxa de Banja Luka no té cap intenció de formar part de la identitat bosniana.
L’Aliança dels Socialdemòcrates Independents (SNSD), és el partit d’adscripció nacionalista sèrbia que governa el territori. El seu líder, Milorad Dodik, és el president de la República i del partit des de la seva fundació, l’any 1996. L’any passat, però, el Tribunal de Bòsnia va condemnar a Dodik a un any de presó i li va imposar la prohibició d’exercir càrrecs públics durant sis anys per promoure la creació d’un exèrcit i d’un sistema judicial independent desvinculat del marc estatal, qüestionant així els Acords de Dayton.
Srdjan Mazalica presideix el grup parlamentari de l’SNSD al Parlament de la República Srpska. Creu que no hi ha una identitat bosniana perquè “només hi ha serbis” i assegura que no vol ser “un convidat” a una Bòsnia i Hercegovina que considera “quelcom inventat”. Per a ell, ni el poble croat ni el bosnià no existien a l’època medieval; tothom era d’identitat sèrbia, fossin de fe ortodoxa, catòlica o musulmana. Argumenta que “la decisió de ser bosnians fou dels musulmans per diferenciar-se dels serbis”, però, diu, també que “no és que els serbis vagin o siguin a Bòsnia. Tots aquí som serbis!”. I tot i que admet que “l’islam és la religió que vol la majoria”, creu que no representa “un vot democràtic modern”.
Sigui com sigui, Mazalica dona una importància cabdal a la identitat ètnica. No deixa de parlar d’ADN, de genètica, d’orígens i d’ancestres de l’època medieval. “La nostra identitat és més forta. Tenim més cultura, més música, més llibres, més pel·lícules… és més plena”, afirma. Fins i tot s’atreveix a fer un paral·lelisme ben agosarat: “Vosaltres ho heu d’entendre: sabeu que la cultura espanyola és més forta que la catalana. Tot i això, continueu lluitant per preservar-la. Doncs, imagina’t nosaltres, que tenim una cultura molt més antiga, molt més rica i amb un patrimoni molt més fort”.
En una línia menys fèrria se situa Maja Lolic, que ha treballat molt temps a la Comissió d’Integració de la Unió Europea per a Assumptes Juvenils a Sarajevo. Anys després, va tornar a la seva ciutat natal, Banja Luka. Tot i algunes contradiccions, escull la identitat sèrbia. “Els serbis, especialment a la República Srpska, et diran que de cap manera s’identifiquen amb la identitat bosniana perquè no considerem Bòsnia el nostre estat”, afirma.
La gran diferència entre en Mazalica i Lolic sorgeix quan es parla de les ferides de la guerra de fa trenta anys. El primer diu que “el 1992 hi va haver un referèndum il·legal” i no admet discussió. “Iugoslàvia va enretirar l’exèrcit de Bòsnia i no hi va haver cap agressió”, assegura. És història confirmada, però, que les unitats de l’Exèrcit Popular Iugoslau assentades a Bòsnia i comandades per oficials serbis van mantenir-se al territori i es van alçar contra les forces independentistes, iniciant els primers enfrontaments armats.
En canvi, Maja Lolic assenyala que encara “és massa aviat per parlar” de certes coses. “No crec que puguem classificar crims de guerra en aquest moment”, afirma, sense que s’hagi esmentat aquest concepte en la conversa prèvia. “És millor deixar-ho per altres generacions perquè no hem crescut prou per perdonar o ser honestos amb el passat”, conclou.
Mostar, pont refet, societat partida
A la ciutat de Mostar, un microcosmos de diversitat cultural i religiosa va deixar de ser-ho amb la guerra. El Pont Vell de la ciutat, construït el segle XVI sota l’Imperi Otomà, ho il·lustra. Durant les hostilitats, amb la retirada de les forces sèrbies, el conflicte es va reorientar cap a l’enfrontament entre bosnians musulmans i croats. El 1993, el pont va ser destruït per les forces croates en un intent deliberat d’esborrar un símbol de convivència.
La zona est de Mostar, majoritàriament bosníaca, i l’oest, predominantment croata, han evolucionat d’aleshores ençà amb administracions municipals duplicades i serveis segregats. Així doncs, quan el 2004 es va reconstruir el pont amb finançament internacional, en un projecte carregat d’expectativa, no es va aconseguir tornar al Mostar heterogeni del passat. Avui, la ciutat viu en una pau congelada.
Ivona Bošnjak és una bosniana croata de 28 anys graduada en Criminologia. És de Prozor, no gaire lluny de Sarajevo ni de Mostar, però actualment viu a Àustria. Ella no té cap conflicte a l’hora d’explicar com s’identifica perquè té doble nacionalitat, croata i bosniana. “Sempre dic que soc croata de Bòsnia”, apunta.
Tenir les dues ciutadanies és molt freqüent perquè el procés és molt senzill. La llei de la ciutadania croata permet concedir-la a qualsevol persona que acrediti “pertinença a la nació croata”, encara que no resideixi al país. És tan fàcil com demostrar que almenys un pare, mare, avi o àvia és d’origen croat, cosa habitual en el cas entre la població d’identitat croata de Bòsnia i Hercegovina. Per a Bošnjak la identitat no només depèn del lloc on es visqui, sinó d’altres factors com el sistema educatiu. Bòsnia i Hercegovina segueix el sistema anomenat “dues escoles sota un mateix sostre”. Estudiants dels diversos grups ètnics –principalment bosníac i croat– comparteixen el mateix edifici, però van a aules diferents.
Sanjin Hamidicevic apunta que el problema d’aquest sistema és que a Bòsnia cada comunitat segueix un pla d’estudis propi. Aquesta separació, fixada pels Acords de Dayton, es reflecteix en “llibres de text totalment esbiaixats”. “A la República Srpska s’explica que els serbis volien salvar Iugoslàvia, que van ser atacats i que hi va haver una matança a Srebrenica, però gairebé no es menciona el genocidi, mentre que es dona molt més espai als bombardejos de l’OTAN sobre Sèrbia. A les zones croates els llibres transmeten que els croats no van fer res de dolent, com si el Pont Vell de Mostar hagués caigut sol. I als indrets de majoria bosniana no es parla dels crims comesos per bosnians en nom de la República de Bòsnia i Hercegovina”, lamenta l’activista.
Segons Ehlimana Spahic, professora de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Sarajevo, la qüestió divisiva continua a la universitat. “Els currículums a les universitats de Bòsnia estan marcats per relats ètnics que dificulten una visió plural de la guerra”, afirma.
Amb la intenció inicial de mantenir la pau i l’estabilitat, Bòsnia opera en un sistema que s’ha construït al voltant de la repartició del poder entre ètnies, també en l’àmbit polític. Spahic indica que l’administració tripartida sovint comporta “bloquejos polítics, presa de decisions ineficaç i una funcionalitat estatal limitada”. “Cada grup persegueix els seus propis interessos, cosa que dificulta un govern unificat”, afegeix. I, és clar, la influència de la identitat en sistema polític és evident. Spahic assegura que “aquesta estructura política impedeix la formació d’una identitat nacional compartida”.
L’alt representant, qüestionat
Els acords de pau de fa 31 anys també establiren una figura avui qüestionada pels poders que ostenta. Es va determinar que l’Alt Representant per a Bòsnia i Hercegovina supervisaria la implementació de la pau civil al país. Tanmateix, els seus poders executius poden anar tan lluny com per destituir càrrecs polítics, imposar lleis i intervenir en assumptes polítics.
El rol, exercit ara per l’alemany Christian Smith, és vist com una ingerència estrangera, sobretot per la comunitat serbobosniana. Des de la República Srpska, Srdjan Mazalica proclama que “qualsevol cosa que decideixi l’Alt Representant no serà reconeguda perquè no forma part de l’Assemblea Nacional”.
Qui també critica la figura, però alhora li atribueix certa entitat, és el també serbobosnià Stefan Blagic. És el president de l’associació ciutadana ReStart Srpska, una ONG que es dedica a fomentar la transparència en la gestió pública de la república de la zona d’influència sèrbia. Blagic diu que l’Alt Representant “s’hauria de limitar a allò que se li va prescriure” i considera que, en els últims trenta anys, aquesta figura “està canviant les lleis, i no només prenent decisions, que és el poder que se li va atribuir”.
Per a aquest activista, l’objectiu final a Bòsnia i Hercegovina és la “coexistència pacífica”, però, assenyala que per a aconseguir-la, calen “nous poders i nous polítics que siguin honestos, no corruptes, i que estiguin preparats per al diàleg”.
