Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un febrer del XXI

/ Isabel Couchoud Bataller

Un febrer del XXI

les teves passes manen que

la nit s’ha fet de dia sense

màgia ni signes que l’esplín

–menys astúcia que lassitud,

l’esplín– remeti en la fermesa

del seu anar tirant. el vi

d’ahir ha atorgat un bri de vida

a alguns poemes rebecs

dels que esgarrapen calaixeres

amb tots els encavalcaments

ben afilats. i mentrestant,

el carles hac mor es desprèn

de l’estant dels grafomaníacs,

quina plantofada! Recullo…

vibra el tom i tot es violenta

al nostre entorn, recordaré,

perquè potser ha estat el teu cos

remenant-se al meu cop d’ull d’enze

qui ha suscitat el cap del sisme

–a hores d’ara, si ho he fet bé,

ells sabran que és sobrer saber

la naturalesa real

de l’onada– que ha sacsejat

bauçàs, ferraters i garrigues

a qui tant tu com jo, no ho neguis,

hem vist sabatejar beneits

a llom que vols llom que desitges.

ho conto i tot s’esfilagarsa,

es fa petit, es fa incontable:

escriure és fer desaparèixer,

entrellucar en la llunyania

els records manufacturats

fins a fer inaudibles les paraules.

tu, al·lucinada, agitaves

els braços borrosa de vi

i de mi i del meu deixant

a les parets del teu migdia.

si avui el vespre ens aplatana,

plourà damunt d’allò mullat

pels altres vespres al rebull

de la teva son. i què en sé jo,

de la vida de la son?

qui cony en sap res, de nosaltres?

ahir m’hauria arrossegat

sense recança fins al llit

per la bastida, com un cuc,

sense les mans, i sense cames

i amb els ulls esbatanats.

avui, en canvi, què en sé jo,

del bosc endins ni de la bresca

ni de les vespes del paper…

els ulls plorosos, sí, sadolls

d’esgarrifança i de l’abans-

d’ahir aprimant-se per l’escletxa

del son entresuat de vi.

en els llocs més impensables

t’assabentes que la mesura

del nostre temps es duu a terme

en les pauses i en l’alè

de les paraules que escriurem,

perquè seran recer immens.

avui, les lletres mal compreses

rodolaran desvergonyides

al compàs xipoll del no-res,

somnis avall, no saben com

ni per què. com un joc de nens.

i et preguntaràs on som,

realment, si els mots se’ns escapen,

si res ja no ens escanya el jorn.

que qui omplirà els prestatges, oi?

ves a saber, potser la llum

empolsegada del migdia

de demà se’ns hi plantifica

i ens esmena l’estropell.

pren la copa i dona’m la mà.

desperta! pots fer i desfer

amb la consciència desesmada

i la coïssor de l’avenir

que hem d’entomar

amb les mans buides.

dins el mirall que t’esmicola,

tres mil arrugues de candor

escrites amb mà tremolosa,

una cada dia somiat

o llegit o viscut de sobte

per qui sap qui, i qui sap quan.

l’eco del sisme persevera,

i els mors i els garrigues en pau

cantussegen les nostres vides

sorneguers. però què en saben,

ells, de les nostres vides, oi?

la confusió de la caiguda

és el lloc on cal buscar-nos,

potser, a l’espera que…

a l’espera junts i ja està,

just al lloc incert on s’arruga

el teu mirall quan t’hi espies

de reüll i hi reconeixes

tantes tardors de bellaterra

d’ulls mig aclucats sense son.

jo he pres la copa embadalit

perquè pensava en els silencis

i la memòria encavalcada

en versos enclavats al buit,

com els records predissenyats

per tots nosaltres a la recerca

d’aquests dies inaprehensibles

sense arrels enlloc. aquest dia

d’avui, recordes? vam pensar-lo

en un rampell desmesurat

de creació a una andana

secreta a la vista de tots.

ara sé què et volia dir…

cada solc a la pell del dia

calça l’empremta d’un misteri

cap endins, sempre és cap endins,

al moll de l’os de la paraula

a punt de dir, de no existir,

per tant. i ha de ser el seu rastre

l’osca al camí que ens arreceri.

net de mots, si trepitgem ombres com les d’una pàgina en l’altra,

impacient per a emmudir-la

i fer-nos oblidar tot d’una

que ens ha commogut fa un instant. volia dir-te que el candor

del nostre temps s’ha fet present

en el mentrestant de tots dos

quan els poetes, per l’embut

que traça a l’aire la lluerna,

han entrevist l’escapatòria

primordial. El rostre pueril

s’ha instal·lat als prestatges,

buits de memòria i de virtut,

a l’hora que el sisme flaqueja

i la claror assola l’estança

mal dibuixada en un pedrís

de bellaterra abans-d’ahir

a fa molts anys. el vi s’assenta,

la dansa musculosa ens tomba

arran dels lloms i els borrissols

que són aquí per tu i per mi.

que l’oreig ens trobi disposats

a embolicar-nos en la sort

de les paraules que ens

direm un dia imaginat avui.

Article publicat al número 516 publicación número 516 de la Directa