Drets

Un matí d’entrenament per la resistència no-violenta

El col·lectiu En peu de pau ja ha fet desenes de tallers arreu de Catalunya. El dissabte passat va ser el torn del barri de Sants de Barcelona, al parc de l'Espanya Industrial, on van assistir-hi 250 persones
Estratègia, emocions i pràctica han estat les tres parts del taller de En Peu de pau
Gemma Garcia
30/10/2017

Rengleres de cossos amb braços i cames entrellaçats protegeixen la porta d'un col·legi electoral imaginari, que és un banc del parc de l'Espanya Industrial del barri de Sants de Barcelona. Calçat còmode, pantalons llargs, una jaqueta, fora arracades i ulleres són algunes de les recomanacions bàsiques per participar en una acció de resistència no-violenta. Dissabte al matí, en el simulacre, la gent es divideix en diferents rols: sanitari, observador, periodista, policia i activista. El darrer no és massa nombrós, posar-te a la pell, de nou, d'una situació com les que es va viure a les seus electorals l'1 d'octubre, una memòria ben recent, no deu ser fàcil. Ni en simulacre. Els que fan de policies esbufeguen de tant estirar braços i cames, d'arrossegar cossos arrelats al terra i veure que encara queden rengleres. Avui no hi ha els cops de les porres, ni s'estiren els cabells, ni es donen puntades de peu, ni es retorcen els dits, però és una oportunitat per impregnar-se de pràctica.

L'endemà de la proclamació de la República al Parlament de Catalunya podria ser un dissabte al matí qualsevol en un parc: veïnes passejant els gossos, criatures fent rodolar la pilota, grups petant la xerrada i altres fent ioga sobre la gespa. Però no ho és perquè 250 persones, dividides en tres grups, aprenen teoria i praxi de la resistència no-violenta. Ho fan gràcies a la xarxa En peu de pau, que ja ha fet desenes de tallers arreu de Catalunya i acumula una llarga cua de sol·licituds. Sense dubte, s'estan ocupant d'allò que van anunciar: reivindicar, estendre i coordinar la resistència pacífica i no-violenta enfront la repressió de l'Estat espanyol.

La policia intenta fer fora les activistes de davant un col·legi electoral, en el simulacre de resistència no-violenta / Gemma Garcia


Davant la incertesa del nou escenari polític, la Rosa ha vingut de Sitges perquè vol eines: “no sento por, estic desconcertada; no sé què passarà”. Per aquesta raó, ha decidit assistir al taller, una convocatòria que va arribar-li a través de l'Assemlea Nacional Catalana. “Sempre m'ho he mirat tot des del sofà i ara he fet el salt al carrer”, reconeix. El Francesc, en canvi, amb el llaç groc per la llibertat dels Jordis a la solapa, explica que quan tenia divuit anys va ser detingut en una manifestació contra la condemna a mort de Salvador Puig Antich. És professor a l'escola Llotja, que va defensar el dia 1 d'octubre, i creu que a partir d'ara, reaccions com les del referèndum “faran falta més que mai”. En grupets de tres o quatre van compartint qui són i per què han vingut, així tothom es va coneixent abans d'entrar en matèria.

Pepe Beunza amb un somriure d'orella a orella, com és habitual, s'ocupa d'explicar l'estratègia i els principis no-violents. A les seves espatlles carrega una motxilla d'experiències dures que l'han dotat d'una fortalesa personal que transpira en les seves paraules i la seva actitud davant les dificultats. Ho diu a la resta així de directe: “Jo he passat per la presó i estic aquí, feliç, i no em van convèncer”. Al contrari: un consell de guerra, dos anys a la presó i quinze mesos en un batalló disciplinari al Sàhara el van reafirmar encara més en la seva lluita antimilitarista i contra el servei militar.

Les emocions també han ocupat un espai en el taller sobre no-violència / Gemma Garcia



Ho explica davant de més d'una vuitantena de persones, a les que recordar que “la seva força és la meva obediència”, una variant del que Sèneca va dir-li a Neró -"El teu poder radica en la meva por». El primer, explica Beunza, és organitzar-se davant d'un injustícia, després, assumir el compromís amb la no-violència, obrir la via del diàleg amb l’adversari i si et tanquen les portes, passar a l’acció, on, «som molt més forts dels que creiem» i comptem, afegeix, “amb la imaginació”, un ingredient que va quedar ben palès el dia del referèndum. L’amor i l’humor, recalca, són dues eines clau per a la no-violència, però també assumir-ne les conseqüències, i la presó n’és una. Per a Beunza, davant la repressió, la respiració és una eina que ajuda a controlar la por i la ràbia, a ell va ser-li molt útil. De fet, lamenta, que en els temps que vivim «hem perdut el silenci i la foscor, que són essencials per saber qui som i on anem»,

Sense distraccions, la gent se l’escolta i, finalment, comença a aflorar la por a la humiliació, el neguit pel que vindrà... Tot el còctel de sentiments i emocions es toca en una segona part del taller. En la transició cap a les emocions, Jesús Viñas explica a la Directa que el 1974 va esdevenir objector de consciència i que, finalment, només va passar mig any a la presó, perquè va arribar l’amnistia. Va formar part del primer grup d'objectors de consciència que, l'any 75, va manifestar col·lectivament el seu rebuig al servei militar. En una reunió, on també hi era Beunza i Martí Olivella, van acordar que un grup de joves iniciaria un Servei Civil autogestionat al barri de Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat. Van ser els objectors de Can Serra.
 

Tombar la truita

Com a preliminar per encarar les emocions, qui dinamitza el taller proposa la dinàmica «tomba truites». La meitat són truites, estirades al terra panxa amunt, i l’altra meitat ha de donar-los la volta. Aquesta activitat d’autoafirmació permet arribar a la conclusió que a tothom li ha estat més fàcil i còmode fer de truita que de tomba truites: "tombar la truita m’ha genera estrès", "intentar tombar la truita m’ha generat frustració", "al terra et sents més poderós". Si inicialment es pot tendir a pensar que el poder el té qui tomba la truita, amb l’experiència, una se n'adona que no és així: "hi ha un reequilibri del poder. La truita s’empodera", explica la dinamitzadora.

Per parelles, es fa la dinàmica tomba truites / Gemma Garcia


Ara sí, es comparteixen les emocions: la por, la ràbia i la tristesa. Es parla més de la ràbia, perquè la gent va veure trepitjats els seu dret a votar amb violència. Però també, diverses persones fan referència al moment en què circulava que Puigdemont convocaria eleccions. El taller posa l’èmfasi en la importància de ser conscients del que sentim per poder saber què necessitem, perquè no ens bloquegi o ens anul·li. Hi ha consens amb què cal compartir-ho i, a partir d’aquí, cadascú troba les seves maneres. Però també hi ha espai per a les emocions positives, que tothom comença a cridar als quatre vents. Es pronuncien encadenades: confiança, il·lusió, optimisme, vitalitat, revolució, orgull, cohesió, persistència... Quan acaba la segona part del taller, un home explica al seu entorn que la imatge que reiteradament li ve al cap és la d'un banc de peixos petits empaitant el peix gran.

Martí Olivella de l'associació Nova - qui va ser també objector de consciència-, recorda que el 60% dels conflictes s’han resolt per la via no-violenta i que es tracta d’una via "de raons, no de força". Quan es participa en una acció, no es cansa de repetir que cadascú s'ha d'ubicar allà on se senti còmode, que hi ha lloc per a tothom. Olivella escull el mur humà, resisteix amb braços i cames entrellaçades i quan ja no pot més, deixar el cos en pes mort i se l'endú la policia. Un simulacre per testar la resistència i tastar la no-violència.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: