Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un passet més enllà hi ha l’abisme

/ Alba Domingo Basora

És tardor acabada d’estrenar. El sol encara té color d’estiu i us ve de gust esprémer els dies de platja que queden. Fa dies que dieu de veure-us i la visita del vostre amic de Londres precipita la quedada.

Et fa il·lusió tornar a estar junts, a la platja, amb l’olor de mar. És l’escenari en què us vau conèixer. T’al·lucina aquest petit port del Maresme on en Seba té la seva barqueta. I haver vingut a fer-la petar mentre ell fa veure que l’arregla amb una pega artesanal que porta en un pot. Et fa riure veure’l amb la pega acabada de fer a la mà. Amb ell els plans sempre són originals. I a més, entre vosaltres, també hi és en Sèrik, el fill d’en Seba, que creix a passos de gegant.

Una mica més enllà, a pocs metres d’on sou, hi ha un tobogan de colors. T’hi fixes perquè el petit no para de mirar-lo. T’agafa la mà i et dirigeix cap allà. I tu busques l’aprovació del seu pare amb la mirada.

Us apropeu al tobogan a ritme d’infant petit de cames curtetes. És de plàstic i està buit per dins, com aquells de Pinypon de quan éreu petites però en gran. Un cop al davant, l’arxiu de la teva memòria s’activa, com si apareguessin els hashtags #infància #tobogan. T’agafa un impuls automàtic. En les teves fantasies, agafaries l’infant i el posaries ben amunt de tot. I un cop havent lliscat, tornaries a fer el mateix i riuríeu tots dos. “Més, més, en vull més!”, et diria el petit. I en Seba i en Charly us mirarien de lluny, amb el millor dels seus somriures.

Déjalo que haga él! —et diu el seu pare.

La teva imaginació s’atura de cop, i la teva atenció baixa cap a en Sèrik i el seu ritme lent. Us acosteu al tobogan a poc a poc fins que s’hi aguanta tot sol i, arrapat a la paret, va dirigint-se cap a l’escala. Et quedes a prop. Amb el seu peuet, puja un esglaó. Para i et mira amb ulls clars i rodons. Riu. I torna a baixar una micona. Repeteix la seqüència i s’atreveix a pujar un esglaó més. Baixa.

T’agrada la cara que posa quan sents que arriba al límit de la seva confiança, com explora el moviment i, a poc a poc, es va arriscant una mica més. El seu moviment sembla un mantra en espiral. Et mira, riu, lentament. A dalt de tot, quasi a punt d’arribar a la part més alta del tobogan, et mira amb tot el cos i riu al veure que li queda poc per poder-se tirar. Però decideix no avançar més. Baixa un cop més i no vol continuar pujant. Li ofereixes la mà i torneu a poc a poc cap al seu pare.

En pocs segons, l’atenció li canvia i torna a jugar amb els cubells fent formes a la sorra. Els adults tornen a les seves converses, en Seba arregla la barca. La platja es va buidant de gent a mesura que el dia s’esgota.

Passen els dies i et quedes amb el record de l’experiència actiu. Com quan mires una pel·li bona i la notes uns dies a dins. Com si hagués entrat per la part posterior del teu cervell per quedar-s’hi una miqueta.

Que fort. Els límits. Explorar els límits. La intuïció. Posar l’atenció en ell ha canviat l’experiència en si. Mmm… com més present. Autoritat interna del petit.

Notes al pit com t’inspira l’experiència viscuda i et preguntes: com podria ser més com ell? Sovint, quan no entens el món que t’envolta, et remets a la infància o a les plantes. Sortir del patró des d’on et sembla que és més fàcil viure certes experiències et fa por, com si en tu hi hagués una espècie de fidelitat a repetir allò que has après. Però et baralles amb les ganes de rebentar totes les lògiques aristotèliques. T’imagines un exèrcit d’infants conquerint tots els tobogans del món. Tensió al coll. En un segon, el teu cervell ha trencat amb totes les convencions i ha creat un món que es descobreix a ell mateix a cada tombar de carrer. Un passet més enllà, t’espera l’abisme.

Article publicat al número 505 publicación número 505 de la Directa