La sentència que declara nul el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verd del Litoral (PATIVEL) no és ferma. Serà recorreguda davant instància superior, en principi, en el Tribunal Suprem. Per tant, els seus efectes segueixen en peu i els seus terminis no s’interrompen. La sentència s’ha dictat per una sala contenciosa administrativa composta per tres magistrats. Dos d’ells van defensar la sentència i el tercer es va oposar amb un vot particular. En els processos judicials amb fort tint ideològic i polític és tan important estudiar la mateixa sentència com el vot particular, que generalment és obra d’un magistrat que s’ajusta millor a dret i que no accepta fàcilment posicionaments extrajudicials.
La tesi central defensada pels promotors del procediment –una de les més poderoses immobiliàries d’Alacant, amb ramificacions a tot Espanya i a l’exterior– és fart coneguda, i ha estat l’argument base de tot el moviment en contra del PATIVEL, organitzat per promotors i propietaris amb interessos especulatius.
Cal prendre en consideració que, des de la crisi de 2008, aquestes grans i poderoses immobiliàries són propietàries de desenes de milers d’hectàrees a un preu de mercat ínfim
Cal prendre en consideració que, des de la crisi de 2008, aquestes grans i poderoses immobiliàries són propietàries de desenes de milers d’hectàrees a un preu de mercat ínfim. Les van adquirir enmig del boom del maó a un preu de mercat relativament alt, amb l’expectativa d’especular i revendre, o construir amb immenses plusvàlues. No han perdut mai l’esperança que, potser, algun dia tornen els temps d’alegria immobiliària. Però, que no s’enganye ningú, el que de veritat els preocupa és que, encara que la realitat siga la contrària, en llibres, en la seua comptabilitat, puguen mantenir el preu de les seues propietats immobles pel qual les van adquirir. És evident que la seua desclassificació anul·la aquest suposat preu de mercat, i que si s’ha d’arribar a reflectir en la seua comptabilitat davant bancs i fons, les pèrdues poden ser, fins i tot, catastròfiques. I tot això sense que gens real varie. El terreny continua sent el mateix, els propietaris els mateixos i la possibilitat de retornar als temps daurats del ciment és mínima. En una economia especulativa financera com l’actual, aquesta és la veritable clau de volta.
Defensen que qui van comprar terrenys en les àrees ara incorporades a les normes de protecció del PATIVEL, o que els tenien ja en propietat, han sofert pèrdues per causa d’una decisió de l’administració. Afirmen que en posar-se fi a qualsevol procés d’urbanització en aquestes àrees, els seus terrenys perden preu de mercat (ells diuen que perden valor). Com a conseqüència, qui pren la determinació de desclassificar com a urbanitzables els seus terrenys, ha de rescabalar-los de tal perspectiva de futura pèrdua, ha d’indemnitzar-los pels diners que ja no ingressaran quan, després de la seua transformació en sòl no urbanitzable, pretenguen vendre.
Obvien dir que ells van comprar aquests terrenys, quan eren urbanitzables, voluntàriament, invertint un capital en una operació especulativa de la qual esperaven obtenir una forta plusvàlua
Obvien dir que ells van comprar aquests terrenys, quan eren urbanitzables, voluntàriament, invertint un capital en una operació especulativa de la qual esperaven obtenir una forta plusvàlua. Tenien una expectativa de futur que ara s’ha volatilitzat per una decisió administrativa. Suposaven que en cap cas la seua inversió, en comptes d’anar a l’alta, pogués anar a la baixa? Per què? Probablement perquè durant molts anys s’han mogut amb enorme impunitat, invertint a cap segur, en tenir informació privilegiada gràcies a acords impresentables i injustificables amb edils, alcaldes i funcionaris. Rarament havien rebut un “no” de l’administració. Cert que hi ha promotors honrats que mai han passat un sobre a un alcalde, però aquests no semblen ser els que ara caminen amb grans queixes, ja que aquest tipus d’empresari no buscava el pelotazo, sinó el benefici raonable de desenvolupar uns sectors a cap segur, de menor valor afegit, però de major seguretat financera. Aquests són els empresaris que no veiem ara en les enervades files de l’agressió al Consell.
És manifesta l’enorme pobresa de l’argument contra el PATIVEL dels qui exigeixen que se’ls compense per unes expectatives de futur que han perdut, però que en realitat mai podran tenir amb seguretat perquè en qualsevol inversió aquesta seguretat no pot existir per la seua pròpia naturalesa. Van invertir sabent que el terreny podia continuar sent urbanitzable o no, ja que cap llei afirmava que, quan un terreny s’ha declarat urbanitzable per un ajuntament, no puga venir un altre ajuntament o una administració superior i anul·lar aquest caràcter, que depén de decisions no sols de desenvolupament urbanístic, sinó també social, mediambiental, o simplement d’oportunitat econòmica.
Afirmen que han perdut expectatives de futur, però continuen sent els propietaris del mateix terreny en el mateix lloc, ningú els impedeix vendre’l o continuar dedicant-lo al que hagués estat tradicionalment el seu ús, generalment l’agricultura
Però, a més, és evident que aquests propietaris no han perdut res que tingueren. Afirmen que han perdut expectatives de futur, però continuen sent els propietaris del mateix terreny en el mateix lloc, ningú els impedeix vendre’l o continuar dedicant-lo al que hagués estat tradicionalment el seu ús, generalment l’agricultura, o fins i tot anar-se’n a viure a la seua propietat pacíficament.
Pretenen comparar-ho amb una expropiació com les que són imprescindibles per a la construcció d’una carretera o qualsevol altre ús públic, oblidant que, quan l’administració expropia, compra el terreny i el paga després que una comissió decideix un preu just que s’ajusta a la realitat de mercat per a aquest terreny. Això és una venda, òbviament la desclassificació no altera la propietat. Ningú ven ni compra, el propietari manté els seus drets a la propietat, legítimament adquirida. No hi ha comparació possible.
En els seus estranys raonaments afirmen que si un terreny està classificat com a urbanitzable i l’administració el declara no urbanitzable, aquesta administració haurà de pagar-los la diferència entre el preu de mercat d’un terreny rústic i el mateix terreny urbanitzable. Bé, llavors quan un propietari té un terreny rústic i l’administració el declara urbanitzable, deurà aquest propietari pagar a l’administració la mateixa diferència de preu de mercat que hi ha entre quan era rústic o quan ja resulta urbanitzable? El perfecte especulador ens dirà indignat que, en aquest cas, no, que només quan és a favor seu, mai quan és en contra. Quin raonament més bonic!
Arguments injustificables davant la llei
Perquè com aquestes posicions són absolutament injustificables davant la llei i el seu valor es redueix al de comentari de barra de bar, els magistrats han hagut de buscar una manera de refinar tals argumentacions. Efectivament, la llei exigeix que en qualsevol procés relacionat amb l’urbanisme, les decisions de l’administració han d’anar acompanyades d’una memòria econòmica que explicite quines despeses generarà tal decisió i a qui li repercutiran tals despeses.
És clar que el pla incloïa una memòria, que es reduïa a afirmar que la desclassificació d’uns terrenys no tenia cap repercussió econòmica ni sobre les administracions locals ni de cap altre tipus
Els magistrats han hagut de fer un gran esforç per a intentar asseverar amb suport legal que tal memòria no estava inclosa en el PATIVEL. És clar que el pla incloïa una memòria, que es reduïa a afirmar que la desclassificació d’uns terrenys no tenia cap repercussió econòmica ni sobre les administracions locals ni de cap altre tipus, ja que no es produïa cap compravenda ni cap inversió en infraestructures ni cap transformació física que comportés cap despesa, de tal manera que la imprescindible memòria econòmica es reduïa a manifestar que les despeses produïdes o a produir-se eren zero.
Els dos magistrats passen sobre el tema com sobre brases, sabent que la seua posició és tan insostenible que el magistrat que emet el vot particular arriba a afirmar que tal argumentació “no ha aconseguit desmuntar mínimament l’argumentació sobre l’informe de sostenibilitat econòmica”. “Primer, no es tracta d’un instrument [el PATIVEL] de transformació del sòl, més aviat de conservació; segon, no crea serveis públics que haja de mantenir o sufragar la Generalitat Valenciana; tercer, en cas que algun interessat acredités un dret indemnitzable, la Sala no tindria inconvenient a reconéixer-lo de manera puntual […]; el plantejament general que fa la representació de la Generalitat Valenciana s’ajusta a la doctrina del Tribunal Suprem”. No obstant això, és un punt clau que permet, després de la votació a la Sala, anul·lar el PATIVEL.
S’esgrimeix encara un altre argument que resulta encara més xocant: que el PATIVELno inclou, tal com exigeix l’ordenament jurídic, el corresponent estudi d’impacte sobre qüestions de gènere, de família i d’infància, la qual cosa és fonamentalment cert, ja que la protecció d’un espai natural no sembla poder tenir ni la més mínima relació amb tals qüestions. Argumenten que tinguen o no relació, la normativa estatal exigeix tal estudi i que, en faltar el mateix, es produeix causa de nul·litat de tota la proposta. El PATIVEL es limita a afirmar que no té cap incidència sobre aquests aspectes, la qual cosa als magistrats majoritaris els ha semblat clarament insuficient.
Aquesta argumentació, que recolza en diverses sentències, lleis i decrets, és una concessió a una pretensió dels magistrats majoritaris més aviat graciosa que judicial, perquè l’obvietat és tal que ni mereixeria cap comentari, si no fos perquè processalment es fa imprescindible
El vot particular indica que “ni la part demandant ni la sentència majoritària han posat de manifest l’existència de cap argument en el sentit que la incidència d’aquest en les polítiques de gènere no siga ‘nul’ com afirma l’administració”, la qual cosa igualment aplica als casos d’infància i família. I afegeix que, en tot cas, “fins i tot partint de la hipòtesi de ser aplicable la normativa estatal citada, hauria de ser la part impugnant qui adduís i provés algun tipus d’incidència o discriminació per raó de gènere”.
Aquesta argumentació, que recolza en diverses sentències, lleis i decrets, és una concessió a una pretensió dels magistrats majoritaris més aviat graciosa que judicial, perquè l’obvietat és tal que ni mereixeria cap comentari, si no fos perquè processalment es fa imprescindible. Certament produeix la impressió que aquests dos magistrats han pretés simplement riure’s de l’Administració i del Consell utilitzant una retorçada argumentació jurídica insostenible, amb l’única fi de crear una imatge d’insuficiència jurídica que sens dubte no s’ajusta a la realitat fàctica ni resulta exigible. No obstant això, aquest punt és el segon pel qual declaren nul el PATIVEL.
Finalment, la sentència afirma que el pla no s’ha sotmés a una veritable avaluació ambiental i territorial estratègica i que s’han omés les diferents alternatives possibles. Certament, la legislació exigeix que davant aquesta mena de propostes s’estudien fins a tres alternatives, es raonen i es justifique la triada per als fins perseguits i d’acord amb la llei.
Quan es van plantejar fa tres anys les mateixes qüestions sobre el primer Pla d’Acció Territorial aprovat, el que es va realitzar sobre l’Horta Nord valenciana, tots aquests arguments van ser rebutjats per aquesta mateixa Sala, precisament, amb les mateixes posicions que ara només manté el vot particular
El PATIVEL va presentar tres opcions, dues extremes i la intermèdia: que no es protegira res, que es protegira tot el que estigués en situació fàctica de sòl rústic, anés o no urbanitzable segons el pla general d’urbanisme de cada ajuntament; i que es protegiren només aquells terrenys que estigueren en situació fàctica bàsica rústica, foren o no urbanitzables, tret que tingueren ja aprovat un Pla d’Actuació i aquest es trobés en desenvolupament; opció que contemplava que se li donés un ampli termini per a la seua execució (deu anys) i que només en cas que en aquest termini no s’hagués desenvolupat es mantingués en situació bàsica de sòl rústic i s’incorporés a les normes generals de protecció del PATIVEL. Als magistrats majoritaris, els va resultar novament insuficient aquesta anàlisi i van exigir el que ells consideraven una autèntica Avaluació Ambiental Estratègica. Aquest punt era suficient per a declarar la nul·litat de tot el PATIVEL.
Després d’examinar detingudament la classificació i tipologia dels sòls afectats que realitza extensament el PATIVEL, i detallar que aquest pla pretén protegir el màxim possible de sòl de la costa del País Valencià, que es manté en situació bàsica de sòl rústic; el vot particular afirma: “Tampoc en aquest punt té moltes opcions, la costa és un element fix per a la Generalitat Valenciana, sobre el mateix estableix el règim jurídic dels diferents tipus de sòl, la part actora [l’empresa demandant] tatxa de simplicitat l’Avaluació Ambiental Estratègica de la Generalitat sobre alternatives, però no és capaç de citar quines altres alternatives podien manejar o prendre en consideració”.
El curiós és que quan es van plantejar fa tres anys les mateixes qüestions sobre el primer Pla d’Acció Territorial aprovat, el que es va realitzar sobre l’Horta Nord valenciana, tots aquests arguments van ser rebutjats per aquesta mateixa Sala, precisament, amb les mateixes posicions que ara només manté el vot particular d’aquest únic magistrat. Els majoritaris es limiten a afirmar que llavors no van tenir en compte les possibles referències a la legislació que ara utilitzen i que ja llavors estaven vigents, però que ara ho han pensat millor i que han decidit utilitzar-les. El vot particular es limita a afirmar que conseqüentment la Sala ha de mantenir el mateix criteri que en el cas ja sentenciat en ferm. Opinem que per a la ciutadania sempre serà millor no fer l’efecte d’arbitrarietat.
El Tribunal Suprem defensarà el PATIVEL
La sentència obliga l’administració a portar endavant un recurs davant el Tribunal Suprem. Això obliga a esperar un termini de dos anys per a obtenir sentència ferma. Amb tota probabilitat, encara que, a Espanya, res es pot donar per cert de la justícia, la sentència final del Suprem serà contrària a la de la Sala del Tribunal Superior de Justícia valencià, per les raons exposades pel vot particular. I gairebé caldria dir que pel sentit comú i l’estricta aplicació de la llei.
Curiosament, dos anys és aproximadament el termini que queda per cobrir fins a unes noves eleccions autonòmiques. D’aquesta manera, probablement la polèmica saltarà enmig de la campanya electoral, ficant soroll en el qual hauria de ser una discussió política que mai hauria de barrejar-se amb una decisió judicial concreta. Algú pot dubtar a qui beneficia i a qui perjudica aquesta confusió polític-judicial?
Dos anys és aproximadament el termini que queda per cobrir fins a unes noves eleccions autonòmiques. D’aquesta manera, probablement la polèmica saltarà enmig de la campanya electoral
I més enllà d’aquesta curiosa coincidència, sens dubte purament casual, queda un tema molt més de fons: la possibilitat que aquesta sentència, mentre es resol en el Suprem o no, puga crear tensions afegides entre els diferents components del pacte del Botànic. La proposta del PATIVEL la realitza la Direcció General de Territori i Paisatge de la Conselleria de Territori, Urbanisme i Mobilitat, que en el repartiment d’atribucions del pacte del Botànic correspon a Compromís; mentre que l’altra part d’aquesta Conselleria, la de pur Urbanisme, és atribuïda al PSPV, que s’ha fet càrrec d’aquesta responsabilitat des d’un sector del partit que mai ha dubtat a manifestar-se com el tradicional defensor a ultrança del maó i de les polítiques d’expansió urbanística il·limitada.
Cert que el PSPV no s’inclina com a tal per aquesta mena de polítiques destructives, i ja afortunadament superades després de la passada crisi del maó que va culminar amb l’explosió de la bombolla immobiliària l’any 2008, però mai ha pogut neutralitzar aquest poderós sector fortament lligat als interessos especulatius de les grans immobiliàries. De fet, el director general d’aquesta part de la Conselleria ha estat durant molts anys un conegut element de connexió entre aquestes poderoses empreses valencianes i diverses administracions locals, especialment de la ciutat de Castelló, amb un passat poc adequat per a poder esperar d’ell la més mínima equanimitat. Home de mitjana capacitat jurídica, encara que de dret urbanístic estiga àmpliament informat, ha defensat en el passat i, fins i tot, en l’actualitat la política del maó coste el que coste, que tan car hem pagat en la nostra societat.
Aquesta sentència obliga al PSPV, o almenys al seu màxim dirigent, el president Puig, a prendre partit, i a decidir quina és la línia oficial per la qual cal avançar
Per contra, la part de la Conselleria en mans de Compromís ha tingut un excel·lent jurista que va defensar aquestes profundes reformes en l’àmbit de l’urbanisme que el PP havia deixat tan malparades, i ha establert les bases d’un desenvolupament no sols respectuós mediambientalment, sinó sobretot sostenible i econòmicament viable. La seua successora manté amb mà ferma aquesta línia de futur sostenible i viable.
I tot això cal dir-ho al marge d’analitzar els errors i encerts d’un partit o altre, que en altres temes han tingut, tots dos, errors i encerts per parts iguals. No es discuteix si PSPV o Compromís són millors o pitjors en qualsevol altra qüestió o en general, sinó sobre com es decideix al final la política urbanística dins de la Conselleria i, per tant, dins del Consell, que en gran part és la discussió sobre el futur de la nostra economia.
En realitat, aquesta sentència obliga al PSPV, o almenys al seu màxim dirigent, el president Puig, a prendre partit, i a decidir quina és la línia oficial per la qual cal avançar. Fins avui era clara, la del desenvolupament sostenible i respectuós, ara els jutges semblen donar armes als partidaris del desordre. La decisió final exigeix molt tempte i molta intel·ligència política per part dels màxims signants del pacte del Botànic.
