El Grup Enderrock, responsable de la revista musical del mateix nom, ha estrenat una nova línia editorial de llibres de temàtica musical que ha obert un dels seus més coneguts i prolífics col·laboradors, el periodista Joaquim Vilarnau. Ho fa amb una monografia dedicada a una de les cançons més populars de la Catalunya contemporània, “L’estaca”, escrita per Lluís Llach, que, com no podia ser més escaient, signa el pròleg del llibre.
El primer que hem de fer és preguntar-nos: Una sola cançó dona de si per protagonitzar un llibre de prop de dues-centes pàgines? Doncs sí, evidentment, perquè “L’estaca” és una peça que amb el temps ha esdevingut un himne revolucionari sense una adscripció política definida, ja que, segons el moment i el lloc, ha sigut cantat per moviments d’esquerres i de dretes als diversos poders governants, i ha estat traduït o adaptat a més de quaranta idiomes. Se’n coneixen més de quatre-centes versions en tota mena d’estils –del rock al techno, de la rumba al reggae, del folk al punk…–, mantenint en totes elles el seu caràcter combatiu i esperançador.
De tot això, i de moltes coses més, ens parla Vilarnau en el que podríem definir com un gran reportatge que, en primer lloc, ens situa en el context polític precís que va veure nàixer aquesta composició, l’any 1968, i concreta l’entorn cultural i musical de la Catalunya d’aquella època. També es deté en la concepció gairebé col·lectiva i en les primeres passes de “L’estaca”, que, tot sigui dit, en un principi va intentar passar desapercebuda com a segon tall de la cara B d’un disc de format EP (un híbrid entre el disc llarga durada i el single) de quatre cançons. I es va aconseguir el propòsit inicialment, fins que la censura franquista, que la va prohibir, i les forces antifeixistes, que la van adaptar com a peça essencial del seu cançoner, van valoritzar la seva capacitat per aglutinar la protesta política. Fins i tot, en moltes ocasions, quan Llach no podia cantar-la als seus concerts, ho feia el públic espontàniament.
El llibre es clou amb una detallada relació dels centenars d’”estaques” que han sigut cantades amb diferents lletres, títols, estils i idiomes , que l’han convertit en una cançó de protesta universal, a l’alçada d’“A les barricades”, “Bella ciao” o “Grandola vila morena”
Per això, el tema no va trigar a traspassar les fronteres i les llengües. I en aquests capítols és on Vilarnau aporta el més valuós del volum, recollint cròniques i testimonis de tota mena sobre la divulgació de “L’estaca” arreu del món, explicant com els seus oients, malgrat no entendre el que es deia, assimilaven el seu esperit de lluita. El periodista es deté especialment al fenomen que es va produir a Polònia, on va ser adaptada pel cantautor Jacek Kaczmarski amb el nom de “Mury” (Murs), i va esdevenir l’himne oficiós del sindicat Solidarnosc, i alhora en un dels símbols de la lluita contra el règim comunista. Es dona la curiosa circumstància que va ser aquesta versió la que es va fer més popular internacionalment i va contribuir a la profusió de noves traduccions, més que els mateixos versos originals de Llach.
El llibre es clou amb una detallada relació dels centenars d’“estaques” que han sigut cantades amb diferents lletres, títols, estils i idiomes per tot arreu, tot recordant que el seu nombre no deixa de créixer dia a dia, perquè s’ha convertit en una cançó de protesta universal, a l’alçada de “La Internacional”, “A les barricades”, “Bella ciao” o “Grandola vila morena”. Un himne popular i ja tradicional, perquè la gent se l’ha fet seu, i que –recordem-ho– a casa nostra va encapçalar les manifestacions independentistes del procés del 2017.
