La iniciativa del govern català Catalonia Talent Bridge, anunciada enguany pel president Illa, promet acollir més de setanta investigadors d’excel·lència que puguin veure coartada la seva llibertat acadèmica als Estats Units. Sens dubte, la defensa de la llibertat acadèmica de professors i investigadors és imprescindible. Però, realment, aquesta mesura reflecteix un compromís seriós amb la recerca i amb els drets fonamentals o és més aviat un cop d’efecte polític, vistós però superficial?
Arreu del món, milers d’investigadors veuen vulnerades no només la seva llibertat acadèmica sinó fins i tot la seva integritat física. La preocupació i solidaritat per aquests professionals hauria d’anar molt més enllà dels Estats Units. Què fa el govern català pels acadèmics perseguits a l’Aràbia Saudita, Hongria, Rússia, Palestina o Argentina, on les vulneracions de la seva llibertat acadèmica o els drets fonamentals són igualment greus o pitjors que als EUA? Es crearà un programa similar per a ells?
Arreu del món, milers d’investigadors veuen vulnerades no només la seva llibertat acadèmica sinó fins i tot la seva integritat física. La preocupació i solidaritat per aquests professionals hauria d’anar molt més enllà dels Estats Units
És preocupant que la política científica del país s’orienti a obtenir titulars en comptes de respondre les necessitats reals i immediates del nostre sistema de recerca. Si hi ha disponibilitat pressupostària de trenta milions d’euros, com sembla indicar la iniciativa Catalonia Talent Bridge, aquests diners haurien de dedicar-se primer a consolidar i enfortir el teixit investigador català, un sistema que pateix un infrafinançament crònic. Potser ha arribat el moment que el govern creï un programa d’ajuts propi al qual puguin optar tots els investigadors del país o bé millorar la dotació dels ajuts per donar suport a l’activitat científica dels grups de recerca de Catalunya (SGR).
El govern podria també destinar aquests recursos a la recuperació del talent català, format en general en institucions públiques pagades amb els impostos de totes, que ara mateix desenvolupa la seva carrera i fa contribucions científiques a l’estranger per manca d’oportunitats aquí. Reviure programes d’èxit com l’ICREA Junior seria un pas ferm en aquesta direcció. També caldria reduir la precarietat que pateixen els joves investigadors a Catalunya. Una mesura senzilla i immediata seria reforçar i ampliar programes com les beques Joan Oró, passant-les de tres a quatre anys i posant-les així al nivell d’altres beques estatals com les FPU o FPI, i idealment, apujar els sous associats en aquest programa. Si, malgrat tot, l’objectiu fos realment crear un programa internacional d’acollida de talent perseguit, benvinguda sigui aquesta iniciativa. Però, aleshores, que s’obri de forma àmplia i global, no només amb l’objectiu explícit d’atreure investigadors provinents dels EUA.
El govern podria destinar recursos a la recuperació del talent català, format en general en institucions públiques pagades amb els impostos de totes, que ara mateix desenvolupa la seva carrera i fa les seves contribucions científiques a l’estranger
El model de recerca català, que ja fa més de vint anys va dissenyar Andreu Mas-Colell i han adoptat acríticament governs de tots colors, fa temps que mostra senyals d’esgotament i al sistema, en conjunt, predomina la precarietat. En definitiva, si el Govern de Catalunya vol apostar de debò per la recerca, hauria d’abandonar les polítiques efectistes i començar a treballar amb una estratègia clara i sòlida, que respongui a les necessitats reals del sistema de recerca català, que estigui dotat d’un finançament adequat i que vagi més enllà dels titulars fàcils i les mètriques caduques./
