Vaig créixer a la llibreria i papereria de casa. Era la típica botiga on hi havia llibres i diaris, però també llibretes de moda, bolígrafs extravagants, gomes d’esborrar novíssimes. Com ja vos podeu imaginar, era l’enveja de les meues amigues. Al meu poble, també hi venien turistes. La majoria de Barcelona. Apareixien els caps de setmana que feia sol amb una camisa blanca i unes menorquines. Compraven l’Avui o La Vanguardia, algun paquet de xiclets, el National Geographic. Ma mare estava encantada, només li faltava estendre la catifa roja. A l’hora de dinar, amb el desaparegut Canal 9 de fons, sentia com li contava a mon pare que tenia un nou client de Barcelona. Un home elegant, que comprava els diaris de tres en tres. “Un sinyó que parlava català”.
Als 18 anys, me’n vaig anar a estudiar a Barcelona. El primer dia, només obrir la boca, algú em va preguntar si era de Lleida. “No, d’Alcanar”. “Doncs parles com Lo Cartanyà!”. Jo suposo que me’n devia riure. Vaig fer amics de Barcelona i rodalia, de Manresa, de Vilafranca. També d’Eivissa, la Laura. Ens van posar de parella al laboratori de primer i ens van dir: “Vosaltres dos sereu amigues, que parleu raro”.
L’altre dia, algú que parlava català oriental va fer-li una entrevista a una autora ebrenca. Va elogiar que s’hagués atrevit a escriure la novel·la en dialectal. És a dir, els de Barcelona escriuen la llengua, i la resta escrivim en dialecte.
De menuda ja m’agradava escriure. Escrivia relats amb una Olivetti que després seleccionaven per als concursos de la Coca-Cola. Llegia tot el que arreplegava per la biblioteca del poble i ficcionava el que m’anava passant: primers amors i desenganys, retrats de la vida als pobles, el somni de viure a la ciutat. Ho feia en català oriental: escrivia seva, mirall i sorra. Ens ho ensenyaven així a classe i mai em vaig arribar a plantejar per què natros, quan parlàvem, féiem servir seua, espill i arena.
Molts anys més tard, jo vivia a Barcelona i una companya de faena va vindre i em va dir: “T’he de recomanar un llibre! T’encantarà perquè està escrit en ebrenc!” Estimats, resulta que la llengua ebrenca no existix, i jo, aleshores, encara no ho sabia.
Quan un escriptor de les Terres de l’Ebre publica una novel·la, sovint sentim la necessitat d’explicar en quina llengua està escrita. L’altre dia, algú que parlava català oriental va fer-li una entrevista a una autora ebrenca. Va elogiar que s’hagués atrevit a escriure la novel·la en dialectal. És a dir, els de Barcelona escriuen la llengua, i la resta escrivim en dialecte.
Potser els mateixos parlants hem contribuït a establir esta jerarquia. Sense anar més lluny, gent del meu entorn troba estrany que jo faça servir paraules que ells mateixos utilitzen en el seu dia a dia. “És que em sona raríssim escrit!”. Canviem la nostra manera de parlar quan ho fem davant de càmeres i també si ens fan una entrevista a Catalunya Ràdio. Diem seva i aquesta i fem neutres quan arribem a la ciutat, alhora que defensem un català que també boicotegem. La contradicció és incòmoda. Els mitjans de comunicació catalans, amb el predomini del dialecte central, han contribuït a normalitzar esta percepció fins al punt que poca gent se la qüestiona.
Potser els mateixos parlants hem contribuït a establir esta jerarquia. Sense anar més lluny, gent del meu entorn troba estrany que jo faça servir paraules que ells mateixos utilitzen en el seu dia a dia.
Tots escrivim en dialecte. La normativa catalana accepta diverses variants (seua/seva, espill/mirall, arena/sorra) i, per tant, escriure en tortosí també és escriure en estàndard, que no és exclusiu del català central. No ens inventem cap llengua: escrivim en català també quan fem servir les formes pròpies de l’occidental. Tanmateix, fer-ho encara és, per als escriptors, tota una declaració d’intencions. Escriure des dels màrgens no és només escriure des d’un territori relegat a la perifèria. És fer-ho des d’un sistema que decidix quines veus poden ser universals i quines han de justificar-ne la diversitat.
Ma mare es va jubilar fa anys i va abaixar la persiana de la botiga, però al poble encara venen turistes. Ma mare m’explica, en formes catalanes i vives, que avui a la parada del mercat hi ha una parella nova. “Una gent de Barcelona que parla català”. De fons, i des de fa temps, hi ha la TV3. “Natros també parlem català, mama”.
“Sí, però ja m’entens”.
