Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

València és un tresor

Irene Molina | @lugaracogedor

Ningú no mira ningú. Però tothom mira el mòbil. El metro és un camp de caps acatxats. Mal de coll, però dits veloços. Les poques que conversen parlen dels missatges que els han enviat, les històries, les fotos pujades i els likes. La vida ja no hi és, a la vida. I em repetisc com un mantra: “encara com, que ens tenim”. Sí, encara com, que seguim teixint algunes xarxes fora i dins nostre.

Quan vaig arribar al País Valencià (del qual podria parlar pàgines i pàgines), vaig descobrir un dels llocs al món que més prompte he arribat a estimar: la ciutat de València. De fet, pensava: “per què ningú ens ha explicat res d’aquest atractiu lloc al món?”. Hui en dia, quan venen visites de fora i els mostre les nostres xicotetes però grans resistències, em diuen exactament el mateix. Supose que per aquest motiu em ressona tant la importància de saber explicar què fem. Tot el que hem fet. Cap a on caminem. Aliances. Fer valdre el que tanta gent d’ací va ser, per entendre per què fem el que fem ara. Seria com una espècie de tractament de l’autoestima col·lectiva: ens estimem, i és per això que ens donem a conéixer i ens deixem estimar. Sobretot, ara, veient com el sistema s’està reinventant, armant i fent la vida menys vivible. Quina llàstima que fem del temps un ús patriarcal, però m’encantaria poder seure amb moltes persones i explicar –amb temps de qualitat– per què la ciutat de València és un dels espais on més resistències estem teixint des dels moviments populars amb molta delicadesa, vinculant-nos, amb energia entusiasta de millora i construint alternatives reals.

Vaig tindre l’oportunitat de formar part de la família de la Jove Muixeranga de València, junt amb algunes altres amigues feministes. Vam prendre la decisió de ficar-nos-hi perquè estàvem emmirallades amb la posada en pràctica de tot allò que des dels feminismes volíem construir des de molts espais militants. La Jove és un espai on totes i cadascuna som necessàries i imprescindibles per a portar a terme el procés i poder assolir la fita final col·lectiva. Realment, les visibles no són les imprescindibles. Un lloc on la confiança i el suport mutu són la base de tot. Si aquestes es trenquen, tot salta pels aires. Caiem a terra si no hi ha solidaritat. Des de llavors, per a mi, la metàfora de les construccions muixerangueres és una brúixola a tenir molt present. De fet, quan descobrisc algunes de les coses que es desenvolupen als barris d’aquesta ciutat, pense que quadren totalment amb aquesta metàfora. Potser és per això que ens agraden tant les muixerangues i ens tremola el cos al veure-les?

Cada volta hi ha més gent recuperant l’esperit originari de les Falles: de festa, sàtira, denúncia i lluita social, i donant-nos molts motius per no fugir de la ciutat de l’amor i l’odi aquests dies

Just ara estem en plenes Falles. A mi em passava, i sé de ben cert que encara li passa a molta gent del rotllo de fora, que les veia com una cosa rància. Fetes per a unes poques persones que feien el joc al govern de torn. I potser encara consisteixen en això. Però potser no se sap que hi ha, cada volta més gent, recuperant l’esperit originari de les Falles: de festa, sàtira, denúncia i lluita social, i donant-nos molts motius per no fugir de la ciutat de l’amor i l’odi aquests dies. Són les Falles Populars i Combatives, les Falles Populars a Benimaclet o al Cabanyal, entre d’altres. Totes ens sabem les cançons, les ballem i ens trobem per cremar-ho tot! Les nostres Falles, li pese a qui li pese, són unes de les festes populars dels Països Catalans a conéixer!

Hi ha cites al llarg de l’any que ací esperem amb candeletes i a les quals posem un cercle ben gran. Parle de les diades, per descomptat, dels 25 d’abril, el recuperat antifeixista 9 d’octubre, però també parle de la Fira Alternativa de València, la Fira del Llibre Anarquista i de la nova incorporació a les agendes de la Fira Feminista de la ciutat. Parle de les calçotades, els dimonis, les albaes, les fogueres, el Ca Revolta, el Racó, La Internacional, les ràdios lliures, la Malva i la Klara, l’agenda de Fusa Activa i la visibilització de les dones dalt i baix de l’escenari, del treball de la campanya pel Boicot Desinversions i Sancions (BDS) a Israel per uns espais lliures d’apartheid i colonialisme, de les resistències i aprenentatges del Cabanyal, Russafa, Ciutat Vella la bella, Orriols o la Punta, i d’Entre Barris, que ha fet enllaçar-nos i denunciar aquest model de ciutat on no cabem totes… Tota una ciutat plena de celebra-accions comunes, respectades i participatives. Espais on trobar-nos, conspirar i anar creixent. Una de les coses que he aprés i que més m’ha marcat a València és tot allò entorn de la sobirania alimentaria i a la defensa de la terra. Eslògan que abans deia com un mantra i que ara cobra sentit per a mi. Consumir de manera corresponsable amb el planeta que habitem, de proximitat i de temporada. Saber quan aquesta terra dóna tomaques o albergínies. Terra considerada la millor de tot Europa, on tot creix amb més facilitat i més varietat que enlloc. La grandesa dels grups de consum de la ciutat, la duresa i valor de treballar l’horta amb les pròpies mans i el valor assolit de tot allò que consumim.

Les que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona que m’encanta acollir-ne a altres. Des que visc al barri de Benimaclet m’encanta poder compartir ma casa amb totes: el Terra. Centre social autogestionat i independentista de referència a tot el país, que tantes lluites populars ha sustentat i que tan necessari ha esdevingut durant quasi ja 20 anys. És l’espai on per mi naix tot el que tinc ara. Però tinc moltes altres debilitats! Estic encisada amb La Comanda, projecte valent de venda a granel, lliure de plàstics com la Terreta Neta que vol esdevenir un espai de transició on trobar tota mena d’objectes sense plàstic i educació ambiental per habitar el món de manera més amable. Aprenem, ens creuem i comprem llibres a la llibreria associativa del barri, La Repartidora, i a La Rossa, llibreria especialitzada en dones autores. Ara trobem a faltar La Alegre Conchita, la tenda eròtica per a dones que estava ací baix de casa; almenys ara les tenim en línia. També mostre orgullosa un dels projectes més importants de tots els Països Catalans: el CSOA l’Horta, amb més de 9.000 m² de terrenys ocupats, dels quals més de 5.000 m² ja cultivats d’horts, on hi ha apropiació de terres abandonades, acció política, lloc de socialització i un punt de referència des d’on sostenir les vides col·lectives.

Diuen que quan a un territori arriba el moment que les mares i pares s’autoorganitzen, com és al nostre cas La Flameta o el grup de mares, vol dir que gaudim de bona salut de barri

A més a més, a hores d’ara, ens trobem en un espai encoratjador. El vam cuinar lent i amb estima: Cuidem Benimaclet, per autodefensar-nos d’expulsions del barri, de l’explotació del territori amb la construcció d’habitatges i el PAI que no és més que una nova estratègia capitalista per generar més benefici econòmic a costa de les vides del veïnat. Benimaclet són els horts urbans i comunitaris. Les companyes d’El Rogle que vetllen pels nostres drets i llibertats, l’Escola autogestionada Meme o Al-Paladar on ens tracten sempre millor que bé cuinant sa, lent i ecològic. Benimaclet, no ens l’acabem. Però diuen que quan a un territori arriba el moment que les mares i pares s’autoorganitzen, com és al nostre cas La Flameta o el grup de mares, vol dir que gaudim de bona salut de barri. A Benimaclet és complicat no acabar prenent partit amb tants fronts oberts esperançadors.

Ara, des de fa un parell d’anys, una de les meues raons d’arrelar-me al barri són les companyes amb les quals ens reunim entre el carrer de la resistència i el de les dones cuidadores. Amb les que estem formant una xicoteta guerrilla del comú. El passat 8-M vaig viure amb elles moments de màxima alegria militant. Feia molt de temps que no em sentia imparable: ballant, rient a crits, mirant-nos generoses, omplint d’alegria i ràbia els carrers. I tot dins d’un marc de Vaga General. Però era feminista, i aleshores tot es capgirava. No imagine un dia de Vaga General a l’ús, junt amb els nostres companys, de negre, celebrant la vida, saltant i buscant-nos per abraçar-nos. Que tenim moltes coses pendents, a treballar i a incorporar, és cert. Però que ens movem en plantejaments antisistema radicalment diferents, és una realitat fascinant. Si no ho fem bonic i humil, no volem que siga la nostra revolució. Ara ja no vull una vida lluny d’ací ni d’elles.

Al remat, és cert que no som cap majoria social –almenys de moment–, però anem caminant i ens retroalimentem. Unes consumim als projectes de les altres, les afavorim i viceversa, creixem des de l’autogestió de les vides i les relacions i ens normalitzem més enllà del gueto. Ens manquen moltes coses però, sobretot, ens falta cultivar i donar valor a la nostra autoestima col·lectiva. Als barris de València tenim propostes comunitàries reals, per poder viure dignament. Tenim veritables tresors de moltes formigues que van voler soterrar amb una amarga Batalla de València, però no sabien que érem llavors. Anem lentes perquè anem lluny, creant un múscul. Amb el nord de la memòria col·lectiva i unes xarxes cada volta més enfortides dins del moviment popular. Amb el cap ben alt i el cor ben gran. València és un tresor.