Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Més que un sindicat

Amb una afiliació de més de mig milió de persones, la central sindical UGTT s’ha erigit en el contrapès més sòlid a l’executiu tunisià i ara amenaça de fer el salt a la política

Protesta de la UGT tunecina / Arxiu

En tots els moments transcendentals de la història contemporània de Tunísia, el poderós sindicat Unió General Tunisiana del Treball (UGTT) hi ha estat present d’alguna manera. Durant la lluita per la independència, la UGTT va ser la corretja de transmissió de les mobilitzacions després que fossin prohibits els partits polítics. I a la llarga nit de la dictadura, les seves branques locals van exercir un paper clau en les revoltes del 1984, el 2008 i el 2011, que va culminar amb la fugida del sàtrapa Ben Ali. Mentre es prepara la commemoració del vuitè aniversari de la revolució, el sindicat ha fet una nova demostració de força i amenaça de fer un salt a l’arena política.

Després de diversos anys sacrificant les seves demandes salarials en nom de l’estabilitat del país, la UGTT va acabar el 2018 amb la decisió de tornar a sortir al carrer, posant en alerta el govern que dirigeix Youssuf Chahed. Així, a finals de novembre, va convocar la primera vaga parcial del funcionariat públic en més de tres anys. I cap a mitjans de gener, planeja paralitzar tots els serveis públics. La seva filial sectorial en l’educació secundària no només ha fet diverses aturades, sinó que el professorat s’ha negat a corregir els exàmens de final del primer trimestre i ja amenaça de fer el mateix en el segon. Davant la debilitat d’una fragmentada oposició, la UGTT s’ha erigit en el contrapès més sòlid a l’executiu.

El 70% de l’afiliació del sindicat prové d’un cos funcionarial que aplega 800.000 persones i representa el 25% de la mà d’obra

No obstant això, el principal blanc de les seves crítiques és el Fons Monetari Internacional, amb el qual el govern va signar un crèdit de gairebé 2.500 milions d’euros el 2016. “El govern no té un projecte de desenvolupament. Simplement, es limita a complaure les condicions molt, molt dures de l’FMI”, es queixa Buali Mbarki, vicesecretari general del sindicat. La qüestió de l’actualització dels salaris de la funció pública –la inflació supera el 7%– és la principal preocupació de la UGTT. No en va, més del 70% de la seva afiliació forma part del cos funcionarial.

La situació del govern és crítica, ja que s’enfronta a una equació endimoniada. Amb més de 800.000 empleades públiques, un 25% de la mà d’obra, Tunísia ocupa la part alta del rànquing mundial de funcionàries per càpita, a prop dels estàndards escandinaus. El pagament dels seus salaris va representar l’any passat prop del 15% del PIB, un percentatge només superat per països com Corea del Nord o Cuba. No és possible reduir el dèficit sense rebaixar aquest percentatge, sobretot si es manté un creixement econòmic anèmic, per sota del 3%. L’any passat, el govern va presentar un programa per incentivar la jubilació anticipada de les empleades públiques. Tanmateix, la iniciativa ha estat un fracàs i, aquest any, l’executiu ha optat per congelar de nou els sous, posant en peu de guerra el sindicat.


Eina de política social

Analistes polítics atribueixen bona part del problema a la contractació massiva que es va produir després de la revolució, i que es va saldar en un augment de gairebé 150.000 persones a sou de l’Estat. Ara bé, el problema ve de lluny. “El règim de Ben Ali utilitzava l’ocupació pública com una política social. I servia també per apaivagar la població”, assenyala Sayda Ounissi, la ministra de Formació Professional i Treball, que pertany al partit islamista Ennahda. L’oposició als partits islamistes, que han governat bona part del període postrevolucionari, els acusa d’haver reclutat milers de persones amb fins polítics. “No és cert. La majoria de contractats eren gent que havia estat treballant per l’Estat durant anys sense tenir cobertura social. L’únic que vam fer va ser regularitzar la seva situació”, es defensa Ounissi.

L’oposició als partits islamistes els acusa d’haver contractat, des de l’administració, milers de persones amb fins polítics

En tot cas, la veritat és que els set governs que han assumit les regnes del país en el període postrevolucionari han recorregut a l’oferta de llocs de treball públics ficticis per desactivar les recurrents protestes socials que han sacsejat el país. Això explica que, segons un estudi del Banc Mundial, la productivitat del funcionariat tunisià sigui vergonyant: una mitjana de vuit minuts al dia. També explica la mentalitat de molts diplomés chomeûrs (llicenciades sense feina). “No tots, però molts dels nostres membres volen ser funcionaris perquè és l’única opció que veuen d’ocupació estable i per a tota la vida”, explica Cherif Jraifi, president de la Unió de Diplomés Chomeûrs, la influent associació que representa bona part de les 350.000 persones aturades amb un diploma superior.

Segons comenta Jraifi, diverses organitzacions socials, la seva inclosa, estan en converses per llançar una onada de protestes durant les properes setmanes. Com passa cada any, a mesura que s’acosta l’aniversari de la revolució –14 de gener–, es caldeja l’ambient. L’any passat, un grup fins llavors desconegut format per joves activistes d’esquerres, Fesh nastaneu? (“A què esperem?”, en àrab dialectal), va convocar manifestacions contra la política d’austeritat del nou pressupost de l’Estat que en alguns pobles i suburbis marginals van desembocar en disturbis. El govern va decretar el toc de queda per controlar la situació.


Una desena d’immolacions

Recentment, es van presentar en públic els “armilles vermelles”, que, inspirats per l’experiència dels seus homòlegs grocs a l’Estat francès, pretenen llançar una campanya similar de mobilitzacions. I a finals de desembre, Abderrazak Zorgui, un jove periodista en una situació laboral precària, es va suïcidar immolant-se a l’estil bonze a la plaça dels Màrtirs de Kasserine, una de les províncies més pobres del país. Pocs minuts abans de la seva acció, Zorgui va deixar gravat un amarg missatge, àmpliament difós a les xarxes socials, en el qual justificava la seva decisió com un missatge al govern.

Els múltiples governs han recorregut a l’oferta de llocs de treball públics ficticis per desactivar les protestes socials 

“Hi ha regions que no tenen absolutament res. Hi ha regions sense un duro. Hi ha gent que està morta encara que siguin vius… Protestaré sol, m’immolaré, i si algú arriba a aconseguir feina, n’estaré encantat… Potser l’Estat reaccionarà”, rebla el jove. Els dies següents, tant a Kasserine com a tres regions més del país, es van registrar disturbis entre grups de joves i la policia, que va arrestar més de 30 persones. Des de la mort de Zorgui, prop d’una desena de persones també han intentat cremar-se a l’estil bonze, tot imitant Mohamed Buazizi, el venedor ambulant que es va suïcidar i, involuntàriament, va desencadenar la revolució a Tunísia, i en conseqüència, les primaveres àrabs. Si bé Tunísia és l’únic país de la regió en haver completat amb èxit la seva transició política a la democràcia, les demandes de justícia social encara no han estat satisfetes.

Si a les manifestacions del jovent activista i la població aturada se sumés la UGTT, les protestes podrien desbordar el govern. Mentre Europa experimenta el crepuscle dels en altre temps poderosos sindicats de classe, cada vegada amb una menor capacitat de mobilització, a Tunísia es mantenen vigorosos. “La força de la UGTT deriva del seu paper en la història del país… El sindicat es presenta com una força que representa els interessos del poble, de la classe treballadora, més enllà de defensar els interessos dels seus afiliats. Quan els joves en precari es manifesten pels seus drets, inicien les marxes a la seu del sindicat”, sosté Lorenzo Feltrin, un investigador especialitzat en la central.

La debilitat dels partits d’esquerra, fruit de la seva hecatombe electoral el 2014, ha realçat el perfil polític de l’organització sindical

La debilitat dels partits d’esquerra al Parlament, fruit de la seva hecatombe electoral el 2014, ha realçat el perfil polític de l’organització sindical, que es va passar els mesos estivals demanant la caiguda del primer ministre. Reconeguda el 2015 amb el Premi Nobel de la Pau per la seva condició de mediadora en una aguda crisi política durant la transició a la democràcia, la UGTT es planteja ara fer un pas més en el seu rol polític. Segons Mbarki, el sindicat podria presentar les seves pròpies llistes a les eleccions legislatives de la tardor vinent, o almenys donar el seu suport de forma pública a algun partit, la qual cosa podria representar un veritable terratrèmol al mapa electoral del país. Només cal recordar que compta amb prop de 700.000 membres i que, en les últimes eleccions locals, Ennahda es va alçar vencedor amb una xifra semblant de paperetes. L’organització mai ha fet escarafalls d’assumir un rol polític, fins i tot a escala internacional. I d’aquí les visites habituals dels seus dirigents al dictador sirià Bashar al-Assad. La UGTT marca el pas a la transició tunisiana.

Article publicat al número 468 publicación número 468 de la Directa