El 8 de desembre de 2018 va decidir participar en una marxa que els Armilles Grogues havien convocat pel centre de Bordeus. Quan es trobava a l’alçada de l’ajuntament, una granada GLI-F4 llançada per la Gendarmeria va rodar pels seus peus i, en intentar recollir-la, va explotar i li va destrossar completament la mà dreta. Aviat farà dos anys d’aquells fets i, originari de la població basca de Baiona (Nova Aquitània), s’ha erigit en un dels rostres de la repressió que aplica el govern francès contra la dissidència política. “Però no soc ni un heroi ni un màrtir, tan sols un dinamitzador cultural que s’ha convertit en activista mogut per les circumstàncies”. Enrolat al col·lectiu Bordeus en Lluita i des de juny regidor del Nou Partit Anticapitalista, aquest jove de 28 anys ha vist com la justícia arxivava la causa amb l’argument que no podia identificar el policia que va llançar el projectil; una decisió que l’ha esperonat a continuar la cursa perquè s’encausi el ministre de l’Interior, Christophe Castaner, i s’erradiquin les armes amb què l’executiu d’Emmanuel Macron castiga les protestes al carrer.
Què t’empeny a participar en les convocatòries dels Armilles Grogues?
Considero molt justes les seves reivindicacions, tant la defensa d’un salari mínim com el rebuig a la reforma de les pensions o a l’encariment de l’impost sobre els carburants. Però si alguna comparteixo és el referèndum d’iniciativa ciutadana, el RIC, que permetria a la població reunir firmes per impulsar una consulta vinculant. Seria un avanç cap a una veritable democràcia.
Aviat farà dos anys que vas resultar greument ferit en una de les marxes. Des d’aleshores, com t’ha canviat la vida?
Diria que estic més convençut de per què lluito i contra qui. Procuro informar-me sobre l’actualitat política i les injustícies d’arreu del món.
S’han reforçat els teus ideals?
Era això o enfonsar-me del tot. No hi havia cap altra sortida. Algunes persones reaccionen de pressa, altres necessiten temps i, en el meu cas, com la immensa majoria, encara tinc moments d’angoixa i tristesa.
T’ha calgut ajuda per gestionar la situació?
“Volem que es prohibeixin els projectils que em van ferir i que el model policial es transformi de dalt a baix”
M’ha ajudat la família, la companya i conèixer altres mutilats, amb qui lluito contra la violència policial i unes armes que, com la granada que em va amputar la mà, són legals a l’Estat francès. Sort que tenim al costat plataformes com Desarmeu-los o Justícia per Adama, qui el 2016 va aparèixer mort quan estava detingut i sobre el qual la policia va al·legar que havia patit un infart que la segona autòpsia va desmentir.
A què atribueixes la duresa de la Gendarmeria?
És l’opció que ha triat Macron per mantenir l’ordre i impedir els canvis que anhela la societat. Una resposta que, tot i ser expeditiva, és la menys efectiva de totes, ja que només incrementa la còlera. No es pot apagar un incendi amb un tap de suro.
L’Estat creu que, a través de la violència, atemorirà la gent?
És cert que la repressió atemoreix, però també radicalitza. Si abans els Armilles Grogues ballaven a les rotondes i cantaven “la policia, amb nosaltres”, ara s’han endurit. No sols ells; també el moviment ecologista, antiracista, feminista o sindical. Amb l’estratègia de mà dura, l’Estat ha radicalitzat la població.
Si finalment el ministre de l’Interior queda exonerat, portaràs el cas a la justícia internacional?
Amb l’advocat anirem fins al final, ja que no vull cap compensació econòmica; només que es prohibeixin els projectils que em van ferir –els últims utilitzats a tota Europa– i, sobretot, que el model policial es transformi de dalt a baix. Perquè, si no, cada vegada que aconseguim prohibir una munició, la substituiran per una d’igual o pitjor. Ja està passant amb el LBD-40, del qual el govern estudia una variant, el Crush-44, amb el mateix patró de sempre: abans d’utilitzar-lo, el prova als barris populars i als territoris d’ultramar –colònies franceses d’arreu del món–, que així es converteixen en laboratoris experimentals de tècniques de repressió. És tot el sistema i la seva doctrina els que han de canviar.
El problema és l’actual model de governança?
És la base de la lluita de classes. Macron és el president dels rics, a qui protegeix amb la policia i mesures legislatives de tota mena. Davant d’això, només ens queda la intervenció política, la mobilització i les vagues generals. No tenim cap mitjà més, i després de perdre la mà, sóc conscient que qualsevol dia puc perdre un ull. Però no podem exigir als altres que lluitin les nostres batalles.
