Una lectora de Pikara Magazine tenia dos peixos en una peixera que es portaven malament. Al vermell li va posar Pikara i al negre, Reverte. És una de tantes anècdotes divertides que atresorem en deu anys de periodisme feminista. El cas és que aquesta ens va portar a preguntar-nos: tindria sentit que una revista com la nostra entrevistés Arturo Pérez Reverte? I ens vam contestar que sí. La nostra companya Lucía Martínez Odriozola, apassionada de la llengua, li va demanar una entrevista i no va rebre cap resposta. Una llàstima.
No cal anar-se’n a un cas tan extrem. Com es rebria que un mitjà transinclusiu com Pikara Magazine entrevistés Lidia Falcón o Amelia Valcárcel, presentant-les com les referents que són i al mateix temps fent-los preguntes sobre els seus discursos transfòbics? Quan a la redacció hem debatut aquesta qüestió, hem hagut de reconèixer una inèrcia: que en aquests deu anys, la majoria de les nostres entrevistades són gent que ens agrada, que ens cau bé. Reconec que jo funciono així, entrevisto a qui m’estimula, a qui em motiva, a qui vull que la nostra audiència escolti.
No resulta estrany que un mitjà entrevisti polítics que estan als seus antípodes ideològics, per exemple que El País entrevisti Cayetana Álvarez de Toledo. No obstant això, a Pikara Magazine només hem entrevistat polítiques feministes els discursos de les quals aplaudim, encara que després els puguem plantejar alguna pregunta incòmoda sobre la seva gestió: un exemple és Ada Colau. No ens va passar pel cap entrevistar Inés Arrimadas quan Ciutadans va treure el seu manifest per un feminisme liberal.
Quan a la redacció hem debatut aquesta qüestió, hem hagut de reconèixer una inèrcia: que en aquests deu anys, la majoria de les nostres entrevistades són gent que ens agrada, que ens cau bé
No és d’estranyar doncs, que, quan vaig entrevistar l’actriu porno Amarna Miller, part de l’audiència de Pikara considerés que l’estàvem promocionant. Andrea Momoitio va escriure una “Carta a les lectores de Pikara” –que va tenir més visites que l’entrevista– en la qual defensava la llibertat periodística, que inclou la pràctica sana d’escoltar veus amb les quals no estem d’acord. Però la veritat és que l’entrevista a Miller va sorgir del fet que existia certa simpatia i complicitat mútua.
Les impulsores de Pikara hem repetit una vegada darrere l’altra el mantra que volem fer un periodisme incòmode, que ens cogui també a nosaltres, perquè volem contribuir al pensament crític de la ciutadania. Ho fem quan, per exemple, insistim en si és compatible ser feminista amb pagar a una altra dona per tal que netegi la teva casa o quan prioritzem editorialment els feminismes contrahegemònics que assenyalen els nostres privilegis.
Deia Ana Requena Aguilar, redactora en cap d’Eldiario.es, en una entrevista a El Salto: “Fer periodisme feminista no és fer periodisme per al feminisme ni per acontentar el feminisme”. Però la veritat és que ser una periodista crítica també amb “les teves” és complicat quan amb aquestes “teves” comparteixes assemblees i festes, quan són les teves amigues a les xarxes socials, quan són les teves subscriptores, els teus anunciants i et paguen per parlar en els seus cursos d’estiu. No em canso de citar Patricia Simón en un article a La Marea en el qual alertava del risc de dependre econòmicament de les i els lectors: “El peatge en forma de campanyes de descrèdit, unfollows i, fins i tot, desterrament de determinats espais o esdeveniments pot també desembocar en la temptació d’abstenir-te d’informar sobre temes incòmodes o enrevessats. […] S’ha passat de l’autocensura per la publicitat a l’autocensura per les audiències”. A Pikara hem viscut tot això i hem aconseguit mantenir-nos fermes en els nostres criteris periodístics, però la por a represàlies i la temptació d’autocensura sobrevola les reunions editorials.
En el periodisme hegemònic està especialment prestigiat posar contra les cordes o treure els colors a l’entrevistat. En canvi, en el periodisme feminista, parlem de posar les cures al centre, volem que l’entrevistada se senti a gust i pugui explicar-se
També és difícil entrevistar “les teves”. En el meu primer any treballant en un diari, el meu cap em va acompanyar a entrevistar el rector de la universitat, i no li va donar treva. “Has vist quin nivell d’esgrima dialèctic?”, em va dir després molt ufanós. En el periodisme hegemònic està especialment prestigiat posar contra les cordes o treure els colors a l’entrevistat. En canvi, en el periodisme feminista, parlem de posar les cures al centre, volem que l’entrevistada se senti a gust i pugui explicar-se. Qüestionem llavors la lliçó de primer de periodisme que mai cal passar una entrevista a la persona entrevistada abans de la publicació? Per ventura no és propietària de la seva història, potser no té dret a matisar una cosa que ha dit de cop i volta? És clar, això té sentit quan la teva entrevistada no és una ministra que defensa una gestió de govern, sinó una supervivent de violència sexual, per posar un exemple molt clar.
Però hi ha situacions especialment amargues, com quan aquesta teòrica a la qual tant admires et demana llegir l’entrevista abans de la publicació, fas el cor fort i accedeixes, i te la torna plena de correccions, gosant fins i tot suggerir un titular alternatiu. De vegades no es dona aquesta ingerència, sinó que tu mateixa et descobreixes ometent la resposta a l’única pregunta crítica que li vas fer, de la qual no va sortir airosa. Quina necessitat de deixar-la malament o de ficar-la en problemes?, et dius. Sé que això passa en tots els mitjans quan entrevisten algú de la seva corda, però no deixa de fer-nos soroll als que parlem de periodisme incòmode o de periodisme honest. Andrea Momoitio ironitza amb el fet que fer periodisme feminista és impossible, i jo crec que aquesta impossibilitat es dona en els dos sentits.
Què passa quan una escriptora feminista propera ens envia el seu llibre dient que li faria moltíssima il·lusió sortir a ‘Pikara’? Posem que a la col·laboradora a la qual vam passar el llibre no li agrada. S’atrevirà a fer una ressenya negativa?
Per exemple, és possible fer crítica cultural feminista? No tenim problemes per criticar l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar o d’Isabel Coixet, però què passa quan una escriptora feminista propera ens envia el seu llibre dient que li faria moltíssima il·lusió sortir a Pikara? Posem que a la col·laboradora a la qual vam passar el llibre no li agrada. S’atrevirà aquesta crítica a fer una ressenya negativa? Una de les nostres col·laboradores va deixar de ressenyar llibres en basc per aquest motiu, perquè sentia que havia perdut llibertat des que les escriptores li enviaven els seus llibres amb afectuosa dedicatòria inclosa.
En fi, nous reptes per deu anys més per anar aprenent juntes, a poc a poc, com garantir això que vam aprendre del Periódico Diagonal i que ens vam gravar a foc, encara que de vegades ens tremoli el pols: que el periodisme situat no està lligat amb la qualitat i el rigor, i que per això cal defensar amb dents i ungles la nostra independència.
