El 2010 WikiLeaks va publicar el macabre vídeo gravat des de dos helicòpters Apache de l’exèrcit nord-americà que mostrava l’assassinat de nou civils desarmats i dos periodistes de Reuters als carrers de Bagdad. Les imatges venien acompanyades de gairebé mig milió d’informes del mateix exèrcit dels Estats Units on es detallaven els crims de guerra i les tortures que aquest havia comès de manera sistemàtica durant les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan.
En el documental, els advocats d’Assange i reconeguts periodistes internacionals donen el seu testimoni, i tots arriben a una conclusió semblant: Julian Assange va exposar els poderosos i ara els poderosos el vénen a buscar. Es tracta de crear un precedent: qualsevol periodista a qualsevol lloc del món que informa d’una manera com als Estats Units no els agrada, pot ser perseguit. En la persecució d’Assange han saltat pels aires tots els principis de l’estat de dret i ara el jutge anglès pot acabar també amb la llibertat d’expressió.
Alguns testimonis consideren el fenomen WikiLeaks “el més revolucionari que ha passat en el periodisme”, ja que dóna informació massiva que és cent per cent fiable sobre temes que ens afecten a tots. Altres, com l’anterior director de la CIA, Mike Pompeo, hi veuen “un servei d’intel·ligència d’un estat enemic”, que posa en perill la seguretat nacional del seu país.
Amb l’ajuda que WikiLeaks va donar a Edward Snowden per arribar a Moscou i tenir un refugi segur, Assange va perdre totes les possibilitats d’arribar a algun tipus d’acord amb els Estats Units
Les grans revelacions que van sortir a la llum després del 2010 només van augmentar la fúria de les elits americanes, com amb el cas de Cablegate, una filtració de documents de les ambaixades americanes d’arreu del món, o la publicació de documents sobre l’espionatge de la CIA. Amb l’ajuda que WikiLeaks va donar a l’alertador Edward Snowden per fugir dels serveis secrets americans, arribar a Moscou i tenir un refugi segur, Assange va perdre totes les possibilitats d’arribar a algun tipus d’acord amb els Estats Units.
La guerra contra el periodisme reconstrueix amb entrevistes i imatges d’arxiu els principals desenvolupaments del cas Assange durant aquesta dècada: de la demanda d’extradició amb disset càrrecs de la llei d’espionatge, a l’exili a l’ambaixada d’Ecuador a Londres durant set anys, l’empresonament i el començament del judici. L’acumulació d’irregularitats i excessos dels països involucrats és flagrant: espionatge dels advocats, intents de segrest i d’enverinament, alteració de protocols judicials, tortura psicològica, conflicte d’interessos del jutge a Anglaterra, parcialitat del tribunal estatunidenc on el volen jutjar i un llarg etcètera.
El relator de l’ONU sobre tortura, Nils Merz, qualifica el judici a Londres de “farsa” i opina que “el poder judicial no està disposat a lidiar el cas segons l’estat de dret. Per tant, el destí d’Assange està en mans de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació per explicar el que està en joc”. El que està en joc és el periodisme i la llibertat d’expressió, que és la base de molts altres drets.
En cas d’extradició, els diaris inevitablement deixaran de publicar informació si hi ha risc d’acusació d’espionatge, sigui per casos mediambientals, de corrupció, de violació drets humans, de drets dels migrants o de qualsevol altre tema. Aquest canvi passarà lentament i gairebé desapercebut. Quan arribi la següent filtració, quin periodista s’atrevirà a publicar-ho? Els defensors d’Assange acostumen a avisar: “primer venen per Julian, després venen per tu”.
