Les irregularitats i vulneracions de drets fonamentals en el procés del procés no són un argumentari exclusiu de la defensa de les persones encausades; també han estat denunciades en un manifest signat per 120 personalitats del Dret de l’àmbit universitari de l’Estat espanyol. “La banalització dels delictes de rebel·lió i sedició” encapçala un text on s’afirma que ni els fets del 20 de setembre ni els de l’1 i el 3 d’octubre de 2017 van donar lloc a la violència exigida en els tipus penals descrits per la Fiscalia i el Tribunal Suprem.
Però tot va començar, també les irregularitats, al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. El mes de febrer de 2017 un ciutadà anònim –que després es va saber que era Miguel Duran, advocat, exdirectiu de Telecinco i candidat de Ciutadans a les eleccions europees de 2009– presentava una denúncia en contra del jutge Santi Vidal pel contingut d’una conferència on assegurava que existia una partida econòmica secreta per a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. L’escrit del lletrat va anar a parar al sistema de repartiment del Jutjat Degà de Barcelona, i mitjançant un algoritme pretesament aleatori va caure en mans del jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, titular del jutjat d’instrucció número 13. Dues setmanes més tard, el partit d’ultradreta Vox presentava una querella al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en contra del Govern de Catalunya. El magistrat del TSJC Carlos Ramos va optar per reenviar la part de la querella que afectava persones no aforades –com és el cas de Santi Vidal– al seu col·lega Ramírez Sunyer, ja que constava que havia obert diligències pels mateixos fets uns dies abans.
El número 13 va encendre les primeres alarmes entre professionals de l’advocacia bregats en la defensa dels drets fonamentals d’activistes dels moviments socials. Ramírez Sunyer no era un jutge qualsevol, en el seu currículum hi havia una llarga trajectòria de resolucions controvertides: presons preventives, seguiments, punxades de línies telefòniques i imposició d’elevades fiances a activistes del moviment okupa, anarquistes, militants de l’esquerra independentista i sindicalistes combatives. El cas més recent havia estat l’empresonament preventiu de Sergi Rubia, membre dels Castellers de Barcelona acusat de participar el maig de 2014 en els aldarulls contra el desallotjament de Can Vies. En el judici posterior, Rubia va ser absolt, però ningú li va retornar les setmanes que havia passat a les cel·les de la Model i de Brians I.
La causa del procés es va assignar al jutge Ramírez Sunyer, un dels més conservadors de l’estructura judicial
Doncs bé, la causa contra Santi Vidal, que després esdevindria la causa contra el procés, estava en mans d’aquest jutge, catalogat pels qui el coneixien com a extremadament conservador. El mecanisme d’assignació del cas a Ramírez Sunyer ha estat qüestionat per algunes de les defenses de les persones encausades, ja que ni el Jutjat Degà de Barcelona ni el TSJC han acreditat documentalment quin era el sistema de repartiment vigent a data de febrer de 2017. Tant és així que l’advocat Ramon Setó ha presentat una denúncia per presumptes irregularitats i així poder aclarir si el dia que la denúncia de Miguel Duran va arribar al Jutjat Degà en el bombo de repartiment hi podia haver o no el jutjat d’instrucció 13. La polèmica té el seu fonament en un document del TSJC donat a conèixer pel Col·legi d’Advocats de Barcelona on es determina que els jutjats que es troben de guàrdia el dia que es presenta una denúncia i l’endemà –Ramírez Sunyer estava de guàrdia l’endemà de la denúncia presentada per Miguel Duran– no es poden incloure al sistema de repartiment. És important recordar que sense la investigació de Ramírez Sunyer la causa del Tribunal Suprem s’hauria vist obligada a començar de zero, ja que quan Pablo Llarena es va declarar competent per instruir el cas va reclamar al jutge de Barcelona els milers i milers de folis de la investigació, que va donar per bons i va establir com a punt de partida.
Investigador i part
El segon dels aspectes irregulars en el procediment té a veure amb la identitat de l’alt comandament de la Guàrdia Civil a qui Ramírez Sunyer va encarregar la investigació. Segons les informacions publicades per les periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo al mitjà de comunicació Público, el tinent coronel Daniel Baena, cap de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, s’amagava a les xarxes socials darrere del pseudònim Tácito –amb el perfil de Twitter @nmaquiavelo1984. Amb aquest àlies i amb la descripció de politòleg, criticava, emparat per l’anonimat digital, els polítics que ell mateix investigava en relació amb l’1 d’octubre, així com a periodistes, mossos, entitats com Òmnium o partits com ERC i la CUP. La informació mai va ser desmentida i, malgrat tot, ni se’l va apartar de la causa ni se’l va investigar o sancionar per una conducta que vulnera el codi deontològic dels cossos policials i forçosament l’hauria d’haver inhabilitat com a responsable d’una investigació on calia una escrupolosa imparcialitat.
I més indicis de parcialitat. Lluny de la neutralitat necessària, Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, remetia el 2 de novembre de 2018 una carta al jutge Ramírez Sunyer –amb una malaltia terminal i poc abans de la seva mort– on li deia amb voluntat d’homenatge: “Vas decidir canviar el rumb de la teva pròpia història, i en fer-ho vas canviar el de la Història mateixa del nostre país”. I més endavant afegia: “Et transmeto el meu més profund respecte i admiració per la teva persona; per la persona que és capaç de perseguir tan tenaçment allò en el que creu, el que constitueix la seva il·lusió i meta: el servei a la Justícia i a l’Estat, a Espanya, i el compliment del deure que aquest servei suposa”. Ras i curt.
Advertiments del síndic de greuges
En l’informe del síndic de greuges Rafael Ribó “La vulneració de drets fonamentals i llibertats públiques en ocasió de la reacció penal a l’1 d’octubre i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola”, s’afirma que “l’absorció de la competència pel Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional resulta un artifici processal que, objectivament, no té més abast que evitar que el coneixement de la causa del procés recaigui sobre el TSJC”. I afegeix en sintonia amb el manifest de professionals del dret: “Els fets descrits pel fiscal i els jutges instructors són argumentalment artificiosos i no es corresponen suficientment amb la realitat ocorreguda. La vulneració del principi de legalitat penal en la instrucció de delictes com ara la rebel·lió, sedició, terrorisme o organització criminal, entre d’altres, sembla buscar càstigs exemplaritzants i un efecte dissuasiu de determinades posicions polítiques en el futur”.
El síndic de greuges Rafael Ribó creu que es busca “càstigs exemplaritzants i un efecte dissuasiu de determinades posicions polítiques”
Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona, considera que “des d’un punt de vista jurídic i processal, el procés del procés comporta tota una sèrie de greus disfuncions que el fan nul des del punt de vista jurídic i radicalment injust des del punt de vista democràtic”. I es mostra indignat quan s’afirma que va existir violència. “A Catalunya i a Espanya sabem perfectament què és una rebel·lió, l’última va ser la del tinent coronel Tejero. Això és una rebel·lió, el que ha passat a Catalunya serà políticament discutible, censurable o venerable, cadascú des de la seva perspectiva, però no suposa cap delicte que estigui al codi penal vigent”. Carme Herranz, advocada del col·lectiu Ronda, se suma a la crítica i considera que “al Tribunal Suprem han fet un laboratori jurídic, han fet un Frankenstein. La violència de la rebel·lió és espiritual, no física; és tota una construcció de laboratori”.
Àlex Solà, membre de l’equip de defensa de Jordi Cuixart –conjuntament amb Marina Roig i Benet Salellas–, assevera que “les presses que han tingut per intervenir en la política han fet que se saltessin totes les garanties del procés penal. El mateix jutge Marchena va reiterant que ara no és el moment de parlar de drets fonamentals, en contra de la doctrina del mateix Suprem; però en aquest cas tot és excepcional. En aquest cas s’està aplicant un dret processal de l’enemic”. El catedràtic Queralt ho complementa dient que “això no és més que un trist aperitiu d’una llarga i feixuga injustícia contra pacífics líders polítics que s’han apartat del pensament oficial”.
A les irregularitats i vulneracions, segons alguns juristes, s’hi suma una estratègia intencionada. “Amb les euroordres és on més es veu que el jutge Llarena anava amb estratègia, readaptava el contingut de les seves decisions al que va veient que és possible que li passi. Quan a Bèlgica va veure que hi havia risc que no li acceptessin, la va retirar. Un jutge no ha de tenir estratègia. Una euroordre és un formulari, i la jutge Carmen Lamela va marcar la casella del delicte de corrupció; allò va ser una trampa”, detalla la lletrada Herranz. Una estratègia que també s’hauria emprat en relació amb les mesures cautelars, segons explica el professor Queralt: “S’ha abusat de la presó provisional perquè la finalitat era inhabilitar els càrrecs electes, i s’ha fet contra el que diu la llei, malgrat que el Tribunal Constitucional ho hagi ratificat contradient les seves pròpies sentències”. I ho rebla Herranz amb aquests exemples: “Se’ls ha mantingut a la presó amb un argumentari dinàmic. Primer es va dir que tenir un càrrec públic era un element de risc de reiteració delictiva, però quan Joaquim Forn renuncia a l’acta de diputat, això s’oblida i passa a segon pla. El risc de fugida s’ha interpretat en funció del que han fet altres, i això és greu perquè sempre s’ha d’interpretar de manera individualitzada, només en relació amb la persona acusada”.
Carme Herranz, del col·lectiu Ronda, apunta a “un laboratori jurídic: el Tribunal Suprem ha fet un Frankenstein”
Solà ens detalla una de les irregularitats que s’exposarà durant la vista oral per demanar la nul·litat de les investigacions. “La instrucció s’ha fet per delegació. El jutge Pablo Llarena no ha instruït res, ha delegat en el jutjat d’instrucció número 13 i en la Guàrdia Civil. Per tant, les proves s’han practicat fora del procediment sense possibilitat de contradicció ni intervenció dels processats, en contra de tots els principis penals”. I en relació amb l’estratègia de defensa, també ens avança: “No farem només una defensa de contraatac polític, provarem de no deixar-los passar ni una”. Com a prèvia han presentat una qüestió preprocessal al Tribunal de Luxemburg en relació amb l’harmonització penal de països de la Unió Europea. Volen que es tingui en compte el contingut de la sentència del Tribunal de Slesvig-Holstein que tombava l’euroordre contra Carles Puigdemont i es qüestioni així l’acusació dels tribunals espanyols.
Benet Salellas, en les conclusions del llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics –amb pròleg d’Olivier Peter, advocat d’Anna Gabriel, i epíleg de Jordi Cuixart–, escriu: “El judici polític posa de manifest la naturalesa de l’Estat i el rol del dret en el manteniment de l’ordre establert”. I posa les bases d’un pensament polític en sintonia amb Cuixart: “Lluitar per transformar l’ordre social sempre comporta riscos, i cal assumir-los afrontant els judicis des de la dignitat plena, des de la consciència política que qui participa en la lluita política contra l’Estat és culpable. No pas culpable dels càrrecs i delictes de l’escrit d’acusació, sinó culpable d’haver viscut i d’haver pres partit”.
